Secretina

La secretina és una hormona gastrointestinal. El seu descobriment en 1903 per Ernest Starling i William Bayliss va conduir a l'acunyament del terme «hormona» per a designar a aquelles substàncies que són secretadas a la sanc i actuen sobre òrguens alluntats. La secretina, per tant, es considera la primera hormona descoberta.

Estructura

La secretina és sintetisada dins d'una proteïna precursora de 120 aminoàcits, cridada prosecretina. La prosecretina conté un pèptid N-terminal, un espayador, la secretina (residus 28–54) i un pèptid de 72 aminoàcits en l'extrem C-terminal.
La seqüència d'aminoàcits del hormona secretina és:

H–His-Ser-Asp-Gly-Thr-Phe-Thr-Ser-Glu-Leu-Ser-Arg-Leu-Arg-Asp-Ser-Ala-Arg-Leu-Gln-Arg-Leu-Leu-Gln-Gly-Leu-Val–NH2

Es produïx en les cèlules S, presents en la mucosa del duodeno, el yeyuno proximal i l'íleo, encara que també es troben en el cervell.

En la seua lliberació influïxen varis factors: el grau d'acidificació del quimo que aplega al duodeno (pH de 4,5 o inferior), la presència de productes proteícos i la cantitat de àcit en la mucosa.

Es excreta a través del renyó.

Efectes

Les seues accions són purament exocrinas. La secretina fa que el pàncrees segregue un suc digestiu ric en bicarbonato i baix en enzimes. Est estimula a l'estòmec per a que produïxca pepsinógeno, que és un zimogeno precursor de la pepsina i al fege per a que produïxca la secreció de la bilis en més aigua i bicarbonato.

La majoria d'agents que estimulen la secreció d'àcit gàstric estimulen també la secreció de pepsinógeno, no succeïx açò en la secretina, que inhibix la secreció àcida, pero estimula la secretaació de pepsinógeno.

La secretina també s'ampra en fins clínics, com pot ser la valoració de processos inflamatorios pancreàtics durant l'ultrasonografía o la resonància magnètica.