Anar al contingut

Secretoma

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:Revisar traducció El secretoma és el conjunt de proteïnes, conseqüència de l'expressió gènica d'un organisme, que és secretado al espai extracelular. En humans, este subconjunt del proteoma comprén un 13-20% de totes les proteïnes, incloent citoquinas, factors de creiximent, matrius extracelulares proteïnes i reguladores, i receptors de cabanya.

El secretoma d'un teixit concret pot ser medit per espectrometria de masses i el seu anàlisis constituïx un tipo de proteómica coneguda com secretómica.

Etimologia

[editar | editar còdic]

El terme secretoma va ser falcat per Tjalsma i uns atres en 2004 per a indicar tots els factors que constituïxen la via secretoria d'una cèlula.[1] En 2010, esta definició del secretoma va ser revisada per a incloure solament proteïnes segregades a l'espai extracelular. Conceptes relacionats inclouen el matrisoma, el qual és el subconjunt del secretoma que inclou proteïnes de matrius extracelulares i les seues proteïnes associades;[2] el receptoma, el qual inclou tots receptors de membrana,[3] i l'adenoma, el qual inclou totes les proteïnes implicades en adheriment de cèlules.[4][5]

Ómica és un neologisme que en Biologia Molecular s'utilisa com sufix per a referir-se a l'estudi de la totalitat o del conjunt d'alguna cosa, com proteïnes: proteomica o secretomica.

Quantificació

[editar | editar còdic]

Les proteïnes segregades en humans formen el 13–20% del proteoma sancer i inclouen factors de creiximent, quimiocinas, citoquinas, molècules d'adheriment, proteasas i receptors de cabanya. Gens de proteïna humans (39%, 19613 gens[6]) estan pronosticats per a tindre tant un péptido de senyal i per lo manco una regió transmembranal que sugerix un actiu transport de la proteïna corresponent anara de la cèlula (secreció) o localisar un dels numerosos sistemes de membrana en la cèlula.[7] Hi ha una varietat vasta de metodologia disponibles per a estudiar secretomas de cèlules vegetals, cèlules animals, cèlules mare i cèlules cancerígenas.[8]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Microbiology and Molecular Biology Reviews.68(2)
    207–233.doi:10.1128/MMBR.68.2.207-233.2004.
  2. Cold Spring Harbor Perspectives in Biology.4(1)
    a004903.doi:10.1101/cshperspect.a004903.
  3. Science Signaling.2003(187)
    re9.doi:10.1126/stke.2003.187.re9.
  4. Nature Cell Biology.9(8)
    858–867.doi:10.1038/ncb0807-858.
  5. Nature Cell Biology.17(12)
    1577–1587.doi:10.1038/ncb3257.
  6. Science.347(6220)
    1260419.doi:10.1126/science.1260419.
  7. The Journal of Clinical Investigation.126(4)
    1152–62.doi:10.1172/JCI81129.
  8. Biochimica et Biophysica Acta (BBA) - Proteins and Proteomics.1834(11)
    2226–32.doi:10.1016/j.bbapap.2013.01.022.