Selecció natural
La selecció natural és un procés evolutiu que va ser descrit per Charles Darwin en el seu llibre L'orige de les espècies i inspirat en les idees del Ensaig sobre el principi de la població de Thomas Malthus que establix la supervivència del més apte o la preponderancia de la llei del més fort en un mig natural sense intervenció externa, per lo que els individus menys aptes o més dèbils perixen i les seues traces no es transmeten a les generacionés següents al no reproduir-se, en contraposició al concepte de selecció artificial a on sí existix una intervenció directa, per l'humà, en el propòsit de millorar les traces dels individus manipulant-los a voluntat.
Estrictament parlant, es definix com la supervivència i reproducció diferencial dels fenotips d'una població biològica. La formulació clàssica de la selecció natural establix que les condicions d'un mig ambient favorixen o dificulten, és dir, seleccionen la reproducció dels organismes vius segons siguen les seues peculiaritats. La selecció natural va ser proposta per Darwin com a mig per a explicar l'evolució biològica. Esta explicació partix de tres premisses; la primera d'elles és que la traça subjecta a selecció deu ser heretable.
La segona sosté que deu existir variabilitat de la traça entre els individus d'una població. La tercera premissa planteja que la variabilitat de la traça deu donar lloc a diferències en la supervivència o èxit reproductor, fent que algunes característiques de nova aparició es puguen estendre en la població. L'acumulació d'estos canvis a lo llarc de les generacions produiria tots els fenomens evolutius.
En la seua formulació inicial, la teoria de l'evolució per selecció natural constituïx el gran aporte[1] de Charles Darwin (i, independentment, per Alfred Russel Wallace), i és un pilar fonamental del darwinismo, posteriorment reformulat en l'actual teoria de l'evolució coneguda com neodarwinismo o síntesis evolutiva moderna. En biologia evolutiva, el procés de selecció natural es considera la principal causa de l'orige de les espècies i de la seua adaptació al mig.
La selecció natural pot ser expressada en la següent llei general, presa de la conclusió de L'orige de les espècies:
El resultat de la repetició d'este esquema a lo llarc del temps origina l'evolució de les espècies.
En la teoria moderna
[editar | editar còdic]
En la teoria sintètica la selecció natural no és l'única causa d'evolució, encara que sí la que té un paper més destacat. El concepte de selecció natural es definix ara d'un modo més precís: com la reproducció diferencial dels fenotips en una població. Des del moment en que existixen diferències en èxit reproductiu de les distintes variants (en o sense una base genètica), existix la selecció natural. Per eixemple: si els individus més verdosos en una població d'insectes-full aporten uns tres descendents a la següent generació, i els individus marrons aporten com a mija 1,5 descendents, està havent selecció a favor dels verts. Les diferències en èxit reproductiu poden ocórrer per diverses causes (diferent fertilitat, risc de mort per depredadors, atractiu sexual, capacitat per a explotar els recursos alimenticis, etc.).
Figures importants del síntesis, i els tres fundadors de la genètica de les poblacions, varen ser Ronald Fisher, qui va escriure The Genetical Theory of Natural Selection en 1930, J.B.S. Haldane, qui va introduir el concepte del «cost» de la selecció natural,[2] i Sewall Wright, qui elucidó sobre la selecció i l'adaptació.[3]
Generalment, existix una correlació entre l'eficàcia reproductiva dels portadors d'un genotip i l'adaptació al mig que este els otorga. Per tant, les traces que conferixen ventages adaptatives comunament són seleccionats a favor i propagats en les poblacions (en alguns casos, un genotip podria otorgar èxit reproductiu sense aportar major adaptació al mig, i seria seleccionat igualment). La teoria de la selecció natural va aportar per primera volta una explicació científica satisfactòria per a múltiples enigmes científics del món biològic, especialment el de la "apariència de disseny" que existix en els sers vius. Va permetre, per tant, que la Biologia poguera prescindir dels elements divins i sobrenaturalés i es convertira aixina en una autèntica ciència.
Hui en dia, l'evolució per selecció natural s'estudia en diversos tipos d'organismes, per mig d'experiments de laboratori i de camp, i es desenrollen métodos per a averiguar qué genés han estat recentment somesos a l'acció de la selecció natural i en quina intensitat.
Aptitut
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Aptitut_(biologia).
El concepte d'aptitut és clau en la selecció natural. A grans traces, els individus que són més aptes tenen major potencial de supervivència, similar a la popular frase «supervivència del més apte». No obstant, i com ocorre en el terme selecció natural, el significat precís és més sotil. Richard Dawkins ho evita totalment en els seus últims llibres, encara que dedica un capítul del seu llibre El fenotip estés a discutir sobre els distints sentits en que el terme s'usa. La teoria evolutiva moderna definix l'aptitut no sobre la base de quànt viu l'organisme, sino sobre la base de quànt es reproduïx. Si un organisme viu la mitat que uns atres de la seua espècie, pero en comparació al restant, el doble dels seus descendents apleguen a l'edat adulta; llavors els seus gens sobreviuran i es propagaran a la següent generació.
Encara que la selecció natural opera sobre els individus, els efectes de l'encert fan que l'aptitut solament puga ser definida en promig per als individus d'una població. L'aptitut d'un determinat genotip correspon a l'efecte mig sobre tots els individus en eixe genotip. Els genotips de molt baixa aptitut causen que els seus portadors tinguen molt poca —o cap— descendència en promig. Es poden citar com a eixemples moltes malalties genètiques humanes, com la fibrosis quística.
Com l'aptitut és una cantitat promediada, és també possible que una mutació favorable que es done en un individu no aplega a propagar-se al grup si l'individu fallix abans de l'edat adulta per atres motius. L'aptitut depén totalment de l'entorn. Condicions com l'anèmia de cèlules falciformes són molt ineptas en la població humana general. No obstant, l'anèmia de cèlules falciformes conferix al portador immunitat a la malaria per lo que la seua aptitut en entorns en altes taxes d'infecció d'malaria és molt alta.
Tipos de selecció natural
[editar | editar còdic]La selecció natural pot actuar sobre qualsevol traça fenotípico heretable i qualsevol aspecte de l'entorn pot produir pressió selectiva, açò inclou la selecció sexual i la competència en membres tant de la mateixa com d'una atra espècie. No obstant, açò no implica que la selecció natural seguixca sempre una direcció i que resulte en evolució adaptativa. La selecció natural produïx a sovint el manteniment del statu quo per mig de l'eliminació de les variants menys aptes.
L'unitat de selecció pot ser l'individu o un atre nivell dins de la jerarquia d'organisació biològica com els gens, les cèlules i els grups familiars. La qüestió sobre si la selecció natural actual a nivell de grup (o espècie) per a produir adaptacions que beneficien a un grup major, sense vínculs familiars, suscita encara un tènue debat. Aixina mateix, existix un cert debat sobre si la selecció a nivell molecular anterior a mutacions genètiques i a la fertilisació del zigoto deu considerar-se selecció natural convencional lloc que tradicionalment s'ha cridat selecció natural a una força exterior i ambiental que actua sobre un fenotip despuix del naiximent.
Algunes revistes científiques distinguixen entre selecció natural i selecció genètica cridant informalmente a la selecció de mutacions com a preselecció.[4]
La selecció a atres nivells, com el gen, pot resultar en una millora per al gen i al mateix temps en un perjuí per a l'individu portador del gen. Este procés es denomina conflicte intragenómico. En conjunt, l'efecte combinat de totes les pressions als distints nivells (gen, individu, grup) és lo que determina l'aptitut d'un individu i per tant el resultat de la selecció natural.
La selecció natural ocorre en cada etapa de la vida d'un individu. Un organisme ha de sobreviure fins a l'edat adulta per a poder reproduir-se. La selecció d'aquells que alcancen l'etapa adulta és cridada selecció de viabilitat. En moltes espècies els adults han de competir entre sí per a conseguir parelles sexuals. Este mecanisme es denomina selecció sexual i l'èxit en la mateixa determina els qui seran els pares de la següent generació. Quan els individus poden reproduir-se en més d'una ocasió, la supervivència en l'edat adulta aumenta la descendència. A este procés se li crida selecció de supervivència.
La fecunditat, tant de mascles com de femelles, pot vore's llimitada per la "selecció de fecunditat". Aixina, la viabilitat dels gamets produïts variara. Els conflictes intragenómicos deriven en selecció genètica. Finalment, l'unió d'algunes combinacions d'òvuls i esperma serà estadísticament més compatible que unes atres. A açò se li crida selecció per compatibilitat.
Existixen quatre tipos —a voltes considerats tres— de selecció natural, classificats segons els individus que sobreviuen en cada tipo de selecció, és dir, segons quants sobrevixquen:
- Selecció estabilizadora
- Selecció direccional
- Selecció disruptiva o Selecció balancejada
- Selecció sexual
Selecció sexual
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Selecció sexual.
És útil diferenciar entre selecció ecològica i selecció sexual. La selecció ecològica es referix a qualsevol mecanisme de selecció com a resultat de l'entorn. Per una atra part, la selecció sexual es referix específicament a la competència per la parella sexual.[5]
La selecció sexual pot ser intrasexual, que és el cas de competició entre individus del mateix sexe en una població, o intersexual, que és quan un sexe controla l'accés a la reproducció per mig de l'elecció de parella dins de la població. Normalment, la selecció intrasexual es dona en forma de competició entre mascles i la intersexual com a elecció per part de les femelles dels millors machos, pel major cost que per a les femelles generalment comporta la crío. No obstant, algunes espècies presenten els papers sexuals canviats i és el mascle el que es mostra més selectiu a l'hora de triar parella. L'eixemple més conegut és el de certs peixos de la família Syngnathidae. També s'han trobat eixemples similars en amfibis i pardals.[6]
Algunes característiques presents sol en un dels dos sexes en espècies concretes es poden explicar a través de la pressió eixercida per l'atre sexe en la seua elecció de parella. Per eixemple, l'extravagant plomall d'alguns pardals mascle com el pavo real. Aixina mateix, l'agressió entre membres del mateix sexe s'associa en ocasions en característiques molt distintives com les cuernas del cérvol, que servixen per a barallar en atres cérvols. En general, la selecció intrasexual s'associa en el dimorfisme sexual, que inclou diferències en el tamany del cos dels mascles i les femelles.[7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sampedro, Javier. Deconstruyendo a Darwin, Crítica, 2002, ISBN 978-84-8432-910-7, pag. 22
- ↑ Haldane JBS (1932) The Causes of Evolution; Haldane JBS (1957) The cost of natural selection. J Genet 55:511-24 [1].
- ↑
(1932).Proc 6th Int Cong Genet.1
- 356–66.
- ↑ «[2]», ScienceDaily.
- ↑ Andersson, M (1995). Sexual Selection, Princeton, New Jersey: Princeton University Press. ISBN 0-691-00057-3.
- ↑ Eens, M., Pinxten, R. (2000). «Sex-role reversal in vertebrates: behavioural and endocrinological accounts.» Behav Processes 51(1-3):135-147. PMID 11074317
- ↑ Barlow, G. W. (2005).« How Do We Decidix that a Species is Sex-Role Reversed?» The Quarterly Review of Biology 80(1):28–35. PMID 15884733
- Este artícul conté una traducció derivada de «Selección natural» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.