Sen Última Esperança

Erro al crear miniatura:

Sen Última Esperança

Plantilla:Advertència El sen Última Esperança o fiort Última Esperança és una gran extensió de mar compresa entre la costa continental per l'orient i la costa noreste de la península Antonio Vares, per l'occident, en el sur de Chile, en la Patagonia chilena. En la seua costa suroriental es troba Port Natals, un dels quatre llocs habitats de l'àrea dels canals patagónicos.

Administrativamente pertany a la província Última Esperança de la regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena.

Des de fa aproximadament 6000 anys les seues costes varen ser habitades pel poble kawésqar. Al començament d'el XXI este poble havia segut pràcticament extinguit per l'acció de colonizadores chilens i estrangers. <mapframe latitude="-51.475" longitude="-73.103" zoom="7" width="300" height="300"> </mapframe>

Història

Des de 1520 en el descobriment del Estret per Magallanes, poques regions han segut tan explorades com la dels canals patagónicos i el golf de Penes. En les cartes antigues la regió de la Patagonia entre els paralels 48° i 50° sur apareixia ocupada casi exclusivament per una gran illa anomenada «Campana» separada del continent pel «canal de la nació Calén», nació que es va supondre existir fins a el XVIII entre els paralels 48° i 49° de latitut sur.

El sen va ser recorregut en 1557 pel navegant Juan Ladrillero en busca d'una ruta a l'estret de Magallanes, viage que va considerar com la seua «última esperança» de trobar l'estret viajant des de Chile.

Varen passar tres sigles des del descobriment de Ladrillero abans que es incursionara novament en la zona d'Última Esperança. Cap a 1830, l'expedició del bergantín HMS Beagle, enviat pel Almirantazgo Britànic, va explorar tot el sector descobert per Ladrillero. En 1877 la zona d'Última Esperança va ser recorreguda per Tomás Rogers, en una expedició en fins científics. Anys més vesprada, el Govern chilé va comissionar al capità de fragata Ramón Serrano Montaner per a penetrar més profundament en els territoris descoberts per Ladrillero i explorats tant pels baqueanos com per l'expedició de Rogers.

Des de mediats d'el XX eixos canals varen ser recorreguts en seguritat per grans naus de totes les nacions, gràcies als numerosos reconeiximents i treballs hidrogràfics efectuats en eixes perilloses costes.

Des de fa més de 6000 anys estos canals i les seues costes varen ser recorregudes pels kawésqar, indígenes nómades canoeros. Hi ha dos hipòtesis sobre la seua arribada als llocs de poblament. Una, que procedien del nort seguint la ruta dels canals chilotes i que varen travessar cap al sur creuant l'istme d'Ofqui. L'atra és que procedien des del sur i a través d'un procés de colonisació i transformació de poblacions caçadores terrestres procedents de la Patagonia Oriental varen poblar les illes de l'estret de Magallanes i varen pujar pels canals patagónicos fins al golf de Penes. Al començament d'el XXI este poble havia segut aniquilat per l'acció de l'home blanc. Des de l'interior del continent aplegaven fins a les costes del sen els aonikenk o tehuelches meridionals.

La qüestió del sen Última Esperança

Artícul principal → Qüestió del sen Última Esperança.

Erro al crear miniatura:

Mapa confeccionat per Carlos Soza Bruna baix la direcció del pèrit Diego Fancs Arana, mostrant els llímits pretesos per l'Argentina i Chile en el sen Última Esperança.

Després de la firma del Tractat de Llímits de 1881 la República Argentina reclamava com el seu llímit occidental als alts cims de la cordillera dels Vages, les que en l'àrea del sen Última Esperança es troben a l'occident del mateix, pretenent allí posseir costes en el Pacífic. Es basava per a això en l'artícul 1 del tractat:

Artícul 1º. El llímit entre Chile i la República Argentina és, de Nort a Sur, fins al paralel cincuenta y dos de latitut, la Cordillera dels Vages. La llínea fronteriça correrà en eixa extensió pels cims més elevats de dita Cordillera que dividixquen les aigües i passarà por entre els alvertents que es desprenen a un costat i un atre.

El Govern chilé sostenia que l'adjudicació de costes en el Pacífic a l'Argentina era un error del tractat. Després de la publicació de l'informe (en març de 1887, denominat Patagonia Austral. Exploració dels Rius Gallego, Coile, Santa Creu i Canals del Pacífic) de les exploracions realisades pel tinent de navío Carlos María Moyano en novembre de 1883, per encàrrec de l'Institut Geogràfic Argentí, alcançant els sens Obstrucció i Última Esperança, es varen produir incidents fronteriços en la zona. Entre ells, un ocorregut a fins d'octubre de 1900 quan el governador del Territori Nacional de Santa Creu, Matías Mackinlay Zapiola, va enviar una expedició de 13 hòmens cap al sen Última Esperança, els qui varen ocupar el lloc en el qual el govern chilé va fundar després (en 1911) la ciutat de Port Natals. Com la Comandància del Apostadero Naval de Punta Arenes va enviar al escampavía Huemul, el 16 de novembre de 1900 es va produir la retirada del contingent argentí, sense enfrontaments. Entre el 8 de febrer i el 24 de maig, es varen produir nous incidents en el cerro Palique en la mateixa regió.

L'1 de maig de 1893 abdós països varen firmar un Protocol de llímits que va subsanar el problema, disponent en el seu artícul 2:

(...) entenent-se que, per les disposicions de dit Tractat, la sobirania de cada Estat sobre el llitoral respectiu és absoluta, de tal sòrt que Chile no pot pretendre punt algun cap a l'Atlàntic, com la República Argentina no pot pretendre-ho cap al Pacífic. Si en la part peninsular del sur, en acostar-se al paralel 52, apareguera la Cordillera internada entre els canals del Pacífic que allí existixen, els Pèrits dispondran l'estudi del terreny per a fixar una llínea divisòria que deixe a Chile les costes d'eixos canals; en vista dels estudis del qual, abdós Governs la determinaran amigablemente.

El base a eixe protocol, el llímit entorn al sen Última Esperança va ser establit pel Laudo Arbitral britànic del 19 de novembre de 1902.

Aspecte de les costes

Són una successió de terres altes i barrancosas en numerosos cims i promontoris molt semblats entre sí. Les seues vetes i puntes terminen en forma abrupta. Lo anterior, unit al silenci i soletat de l'entorn fan d'estes illes i canals una de les regions més belles del planeta.

Les costes són acantilades i els seus canals, en general són nets i oberts, a on hi ha esculls estos estan invariablement marcats per sargazos.

Existixen altures prou notables que servixen per a reconéixer l'entrada als diferents sens, canals o baïes. Estes estan clarament indicades en les respectives cartes i rumbs de la regió.

Bibliografia utilisada

• (2018).Consultat el 21 d'abril de 2018.