Sifrat (música)
En música, es diu sifrat als sistemes de notació i nomenclatura que utilisen signes de sifres (i per extensió de lletres) per a expressar els fenomens sonors; o, dit d'una atra manera, aquells sistemes que no utilisen els símbols particulars de la notació musical convencional a través del pentagrama per a expressar els events musicals i les sifres del pentagrama.
Els diferents sistemes sifrats, donat el caràcter taquigráfico de tots ells, sempre han procurat de servir-se en el menor número possible de signes i s'han utilisat en diferents estils i periodos de la música. Usat en orige com a representació d'estructures de concordes o abreviatura d'ells, els sistemes de sifrat han evolucionat i adaptant-se en el temps a l'evolució mateixa de la música.
Classificacions
[editar | editar còdic]Històricament, han segut (i són) alguns dels sistemes d'expressió musical més utilisats, tant en l'antiguetat com en l'actualitat, a on seguixen existint i ocorrent en molts contexts. Estos són alguns d'ells:
Per a la representació o notació dels concordes el sistema més antic és potser el Baix Sifrat o Figurat. Esta simbolisació harmònica deriva del recurs estilístic empleat en el Barroc (Baix Continu o Continu), i ha permaneixcut en l'àmbit de la música acadèmica o "clàssica". Utilisat moltes voltes en fins pràctics o pedagògics, consistix en una llínea de baixos en números i símbols que indiquen les harmonia requerides.[1]
2, Sifrat de funció
[editar | editar còdic]En la disciplina del anàlisis musical, sorgixen en el XX varis sistemes que indiquen la funció del concorde dins del context de la tonalitat.
Hugo Riemann (1893)
[editar | editar còdic]Definix tres funcions: Tònica (T), Dominant (D) i Subdominante (S) que corresponen respectivament als graus primer, quint i quarto de l'escala. Els demés graus s'assimilen a estos tres grups.
| Funció | Grau principal | Graus paralels |
|---|---|---|
| Tònica | T (primer) | Tp (sext) |
| Dominant | D (quint) | Dp (tercer), Đ (sèptim) |
| Subdominante | S (quarto) | Sp (segon) |
Harvard i Yale
[editar | editar còdic]Vinculat a l'escola estructuralista americana utilisa els números romans diferenciant el tipo de concorde (major o menor) modificant-les en mayúscules, minúscules, tachat o l'abreviatura aum. per als quatre tipos de tríade.
Sifrat francés (Chailley)
[editar | editar còdic]Més comú en els tractats europeus és semejarte a l'anterior pero usant solament mayúscules, oferint, per tant, menys informació que l'anterior. És per açò que se sol combinar en el sifrat del baix continu. Existixen variacions d'este en els tractats de Walter Pistons, que va estudiar en Europa, i d'Arnold Schönberg.
Els grecs varen nomenar les notes per mig de les lletres del seu alfabet. En el X se substituïxen les lletres de l'alfabet grec per les del llatí i es fa molt popular en Alemània i després en Anglaterra. Es termina de popularisar i internacionalizar en Estats Units durant el XX (d'ahí que li'l cride també Sifrat Americà). La relació de lletres i notes és la següent:
| A | B | C | D | I | F | G |
| LA | SI | DO | RE | MI | FA | SOL |
És molt utilisat principalment en la música popular, en jazz i en harmonia moderna, en a on s'utilisen estes lletres junt en atres símbols complementaris específics.
4. Nashville Number System
[editar | editar còdic]Creat a finals de 1950 i desenrollat per Charlie McCoy[2] per a ser utilisat en els estudis de gravació pels músics d'estudi. Consistix en números (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7) que indiquen el grau, la qual cosa permet una fàcil transposició de les cançons, junt en els modificadores propis del sifrat americà.
Per tant podria definir-se com una mescla del sifrat de números romans, utilisat en anàlisis, i de l'americà. També implementen símbols que expressen el ritme harmònic i patrons rítmics característics.
5. Sifrat melòdic
[editar | editar còdic]Consistix en l'utilisació de números aràbics en un accent circunflejo. Estos números indiquen el grau de l'escala al que correspon dita nota. Se sol acompanyar de fleches ascendents o descendents per a indicar si està alterat en alguna d'eixes direccions. En ocasions s'utilisen també els símbols sostingut i bemol para dit menester.
6. Tablatura, Sifra o Tabulado
[editar | editar còdic]Esta notació consistix en la representació gràfica de les notes a través de números o símbols sobre unes llínees determinades. En alguns casos com en els instruments de corda, s'utilisen per a representar les cordes. Encara que és un sistema molt usat actualment, va tindre el seu orige en l'Europa del 1300.
- Casos especials es podrien considerar actualment llenguages musicals com el MIDI, també sifrat pero que, en este cas, en lloc d'abreviar successos musicals, lo que es pretén és codificar tots els paràmetros possibles del sò, per a la seua transmissió i reproducció digital.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ GROVE, GEORGE. (2015). Grove's dictionary of music and musicians., FORGOTTEN Books. OCLC 980254221. ISBN 1-4400-4525-9.
- ↑ «The Nashville Number System».
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Schöenberg, Arnold (1911). Harmonia. Ed. Real Musical, 1974. ISBN 978-84-387-0066-2
- Latham, Alison (2008). Diccionari enciclopèdic de la música (D.R., 2008). D.R © Fondo de Cultura Econòmica
- Sifrat i funcionalitat en el harmonia tonal. (2018). Manuel Ángel Tizón Díaz, Marta Vés-la González, Arts, la revista, nº 24, 2018, págs. 78-100.
- Atles de Música. Ed. Deutscher Taschenbuch Verlag GmbH & Co. KG. München, 1977. ISBN 84-206-6999-7
- Grove, George (1879). Dictionary of Music and Musicians. Ed. MacMillan & co.
Ommalaga.com, Sobre els sifrats musicals en general
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cifrado (música)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.