Sifres elzevirianas
・ El 0, 1 i 2 tenen l'altura de la x
・ El 3, 4, 5, 7 i 9 són d'asta descendent
・ El 6 i 8 són d'asta ascendent
Les sifres elzevirianas (per la família d'impressors holandesa que les va popularisar, els Elzevir) són números que han segut dissenyats en diferents altures en el text, podent ser algunes d'asta ascendent o descendent, i algunes en la que es denomina «altura de la x», és dir, el tamany que ocupa una x dins d'un disseny tipogràfic.
El fi de les sifres elzevirianas és no trencar l'harmonia en la textura d'un cos de text (també cridat text base o corregut), com sí ocorre en canvi en el seu opost, les sifres de titulació o modernes, que ocupen el mateix tamany que una lletra mayúscula, per eixemple: A1B2C3.[1][2] De manera que tenen el mateix comés que les versalitas en les lletres mayúscules en un text corregut ben editat.
Atres noms
[editar | editar còdic]Les sifres elzevirianas també són conegudes com: sifres minúscules, de caixa baixa, d'estil antic,[3] «no alineades», colgantes, suspeses, oscilantes, antigues[4] o de facturació.[5]
Història
[editar | editar còdic]
Com implica el nom de «números medievals», han estat en us des de l'Edat Mija, quan els números aràbics varen aplegar a Europa durant el sigle XII, a on progressivament varen acabar per substituir als números romans.
Les sifres modernes o titulars (1, 2, 3, ...) varen sorgir a partir d'un fenomen de classe mija dels lletrers escrits a mà pels comerciants. Varen ser introduïts a la tipografia europea en 1788, quan el britànic Richard Austin va fabricar la font Bell, dissenyada per a l'editor John Bell, que incloïa sifres de tres quartos d'altura. Varen ser represes més vesprada pels dissenyadors tipogràfics del sigle XIX, conseguint desplaçar en gran mida a les sifres elzevirianas, especialment en la prensa i la publicitat.[6] Durant el periodo de transició de sifres antigues o elzevirianas a modernes, una justificació per a l'antic sistema era que les diferències d'altura ajudaven a distinguir números similars, mentres que una justificació per a les sifres modernes era que eren més llegibles (per ser més grans) i es veen millor per dotar totes les sifres de la mateixa altura.[6] Curiosament, com han senyalat varis escritors posteriors, l'impressor Thomas Curson Hansard en el seu històric llibre de text sobre l'impressió Typographia descriu la nova moda com a «absurda», pero el llibre es va imprimir en sifres modernes i en tipos de lletra d'estil didón, el qual també va criticar en tot moment.[7]
Les sifres elzevirianas pràcticament varen desaparéixer en el advenimiento de la fotocomposició en els anys 1960, i les primeres tecnologies digitals en jocs de caràcters llimitats i sense soport per a caràcters alternatius.[8] Walter Tracy va senyalar que els fabricants de fotocomposició evitaven les sifres elzevirianas ya que (al no tindre la mateixa altura) no podien miniaturizarse per a formar números de fracció, lo que requeria un conjunt adicional de caràcters de fracció. Les sifres elzevirianas varen reaparéixer quan el progrés tecnològic ho va permetre, gràcies a sistemes de composició digital més alvançats.[9]
Les fonts digitals professionals modernes es troben casi universalment en una o una atra variant del format OpenType i codifiquen sifres tant antigues com a modernes com a caràcters alternatius de OpenType. Les sifres elzevirianas no es codifiquen per separat en Unicode, perque no es consideren caràcters separats de les figures de llínea, solament una forma diferent d'escriure els mateixos caràcters.[10] Les primeres fonts OpenType d'Atobó usaven el Private Use Area per a conjunts de números no predeterminats, pero les més recents solament usen funcions OpenType.[11]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bringhurst, 1992, p. 36
- ↑ «[1]», The Chronicle of Higher Education.
- ↑ University of Chicago Press (2010). «Appendix B: Glossary», The Chicago Manual of Style, 16th edició, Chicago: University of Chicago Press, pp. 891, 899.
- ↑ Birdsall, 2004, p. 186
- ↑ Birdsall, 2004, p. xi
- ↑ 6,0 6,1 Hansard, Thomas Curson (1825). Typographia, an Historical Sketch of the Origin and Progress of the Art of Printing, pp. 430–1.
- ↑ The Library.s4-XI(3)
- 353–377.doi:10.1093/library/s4-XI.3.353.
- ↑ Bringhurst, 1992, p. 47
- ↑ Hoefler. «Hoefler Text: design notes». Hoefler & Co.. Consultat el 24 May 2019.
- ↑ (2019) «22», The Unicode® Standard: Version 12.0 – Core Specification, Mountain View, CA: The Unicode Consortium, p. 820. ISBN 978-1-936213-22-1. «Some variations of decimal digits llaure considered glyph variants and llaure not separately encoded. These include the old style variants of digits, as shown in Figure 22-7.»
- ↑ Personal communication from Thomas Phinney, formerly of Adobe Type
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Birdsall, Derek (2004). Notes on Book Design, New Haven, CT: Yale University Press. ISBN 0-300-10347-6.
- Bringhurst, Robert (1992). The Elements of Typographic Style, Vancouver: Hartley & Marks, pp. 46–48. ISBN 0-88179-132-6.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cifras elzevirianas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.