Silicona
La silicona és un polímero inorgànic derivat del polisiloxano. Està constituït per una série d'àtoms de silici i oxigen alternats. És vàter i incoloro. És inerte i estable a altes temperatures, lo que la fa útil en gran varietat d'aplicacions industrials, com lubrificants, adhesius, mòles, i en aplicacions mèdiques i quirúrgiques, com pròtesis valvulares, cardíaques i implantes de mames.
Pot esterilisar-se en òxit de etileno, radiació i processos d'autoclau. Constituïxen la branca més important dels derivats organosilícicos; la característica essencial dels polímero és la de presentar en la seua molècula, ademés de l'enllace silici-carbono, l'enllaç silici-oxigen, el qual dona orige al seu nom: silicona.
Ademés, es denomina silicona a la família de composts químics sintetisats per primera volta en 1938.
Història
[editar | editar còdic]En 1824, el químic suec Jöns Jacob Berzelius, qui es va basar en l'hipòtesis del químic francés Antoine Lavoisier sobre els òxits metàlics i va aprofitar els treballs del també químic anglés Humphry Davy, va demostrar l'estructura de la sílice, aïllant el silici. Berzelius aixina va obtindre el tetracloruro de silici SiCl
4 i l'alemà Friedrich Wöhler el «silici-cloroform» SiHCl
3 (triclorosilano); el francés Charles Friedel i el nortamericà James Crafts varen preparar entre 1863 i 1866 els primers composts de silici-carbono per reacció del zinc dietilo Zn(C
2H
5)
2 sobre el tetracloruro de silici. En 1872 l'alemà Albert Ladenburg va ser el primer en observar la formació d'un decorregut de polisiloxano hidrolizado, el dietildietoxisilicio (C2H5)2 Si (OC2H5) 2
No obstant l'interés va disminuir fins que a principis del sigle XX varen ser descoberts els polímero de la silicona pel químic anglés Frederic Stanley Kipping, a qui es considera un pioner en el tema. Es trobava buscant elements estereoisoméricos per a poder obtindre un que fora compatible en els decorreguts hidràulics, el caucho sintètic i, ademés, que fora capaç de repelir l'aigua. Buscava que fora útil l'indústria bèlica, ya que estaven en temps de guerra, ya que pretenia trobar una forma de fer menys pesats els equips i millorar els lubrificants per a les màquines, els carros i les sabates de soldats que estigueren en el front de combat. Des de 1903, Kipping va treballar en buscar noves tècniques per a la síntesis d'una varietat de composts orgànics segons silici. A estes noves substàncies, les va cridar silicona i al principi es varen destinar a lubrificar, en especial durant la Segona Guerra Mundial. Es varen començar a obtindre industrialmente a partir de 1930.
Frederic Kipping i Matt Saunders varen falcar la paraula silicona en 1901 per a descriure el polidifenilsiloxano per analogia de la seua fòrmula, Ph
2SiO (Ph significa fenilo, C
6H
5), en la fòrmula de la cetona benzofenona, Ph
2CO (denominada originalment silicocetona). Kipping era molt conscient de que el polidifenilsiloxano era polimèric mentres que la benzofenona era monomérica i va senyalar que el Ph
2SiO i el Ph
2CO tenien químiques molt diferents.[1] El descobriment de les diferències estructurals entre les molècules de Kipping i les cetones va significar que la silicona ya no era el terme correcte (encara que seguix sent d'us comú) i que el terme siloxanes és correcte d'acort en la nomenclatura de química moderna.[2]
Tractant de combinar les propietats dels composts de carbono en els composts de silici, un investigador de Corning Inc. (EE.UU.), James Franklin Hyde va inventar les silicona en 1938. L'empresa Dow Corning va ser fundada en 1943 per a explotar l'invenció que va conduir a un gran número de resines, barnices, elastòmers i atres usos humans, l'us dels quals Kipping mai es va poder imaginar. En 1949, quan va morir Kipping, ya havia publicats prop de 51 artículs sobre el tema.
Prenent a Kipping com a pioner, la Societat Històrica Plàstica es va crear en 1986, per a cridar l'atenció sobre el patrimoni de l'indústria del plàstic, fomentar l'estudi d'atres polímero, incloent els sintètics, cauchos i elastòmers.
Orige
[editar | editar còdic]
Les silicona s'elaboren a partir de clorosilanos, tetraetoxisilano i atres composts de silici similars. Depenent de les condicions de la seua obtenció i de posteriors processos químics,la seua utilitat serà diferent.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Frederick Kipping, L. L. Lloyd(1901).J. Chem. Soc., Trans..79
- 449-459.doi:10.1039/CT9017900449.
- ↑ Inorganic Polymers, Oxford University, p. 155. ISBN 978-0-19-535131-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Silicona» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.