Strandflate
En la geomorfología, un strandflate (paraula del noruec[1]) és una forma de relleu típica de les costes d'altes latitut —en especial de Noruega— que consistix en una superfície d'erosió aplanada de la costa i del llit marí pròxim a ella. En Noruega, els strandflates oferixen espai per als assentaments i l'agricultura, i constituïxen importants paisages culturals.[1] Les aigües poc profundes i protegides dels strandflates són valioses zones de peixca que donen sustente als assentaments peixquers tradicionals.[1] Fòra de Noruega, es poden trobar strandflates en atres àrees d'alta latitut, com l'Antàrtida, Alaska, l'Àrtic canadenc, l'extrem nort de Rússia, Groenlàndia, l'archipèlec de Svalbard, Islàndia, Suècia i Escòcia.
Els strandflates generalment estan delimitats en el costat terrestre per una forta ruptura en la pendent, que conduïx a terreny montanyós o replanells elevats. En el costat de la mar, els strandflates terminen en ales submarines.[2][3] La superfície de la roca mare dels strandflates és irregular i s'inclina suaument cap a el mar.[3]
El concepte de strandflate va ser introduït en 1894 pel geólogo noruec Hans Reusch.[4][5][6]
Strandflate noruecs
[editar | editar còdic]
Característiques
[editar | editar còdic]Els strandflates no són completament plans i poden mostrar una miqueta de relleu local, lo que significa que generalment no és possible assignar-los una elevació precisa sobre el nivell del mar.[7] Els strandflates noruecs varien entre des dels 70 a 60 metros sobre el nivell de la mar fins als 40 a 30 metros per baix del nivell del mar.[1] Les ondulacions en el relleu d'un strandflate es poden donar com resultat una llínea costera irregular en esculls (skerries), menuts embassaments i penínsules.[2]
L'ample del strandflate varia d'uns pocs quilómetros a 50 km i ocasionalment alcança fins a 80 km d'ample.[1][7] De terra a mar, el strandflate es pot subdividir en les següents zones: la zona supramarina, el skjærgård (archipèlec de skerries) i la zona submarina. Les montanyes residuals rodejades per les aigües del strandflate es diuen raukarés.[8]
En el costat de terra, el strandflate a sovint termina abruptament en el començ d'una pendent empinada que ho separa del terreny més alt o irregular.[2] En alguns llocs falta este llímit precís i l'extrem cap a terra del strandflate és difuso.[9] En el costat de la mar, el strandflate continua baix l'aigua fins a profunditats de 30 a 60 metros, a on una pendent submarina empinada ho separa de les superfícies de baix relleu més antigues. Estes superfícies antigues es coneixen com bankflate, i constituïxen gran part de la plataforma continental.[2] En alguns llocs, l'extrem terrestre del strandflate o la regió llaugerament superior conté coves marinas relictas parcialment plenes de sediment que són anteriors a l'últim periodo glacial. Estes coves es troben prop del llímit marí postglacial o per damunt d'ell.[3]
En general, els strandflats en Nordland són més grans i plans que els de l'oest de Noruega.[9] També en Nordland, es troben molts strandflats junt a falles sísmiques actives.[10]
Orige geològic
[editar | editar còdic]A pesar de ser junt en els fiorts la forma de relleu costera més estudiada en Noruega,[11] no existix consens sobre l'orige dels strandflates.[6] Un anàlisis de la lliteratura mostra que durant el transcurs de el XX, les explicacions sobre els orígens del strandflate varen passar d'involucrar un o dos processos a incloure molts més, sent les més modernes de tipo poligènic.[12] Les observacions a gran escala sobre la distribució dels strandflates tendixen a favorir un orige en relació en les glaciacions cuaternarias, mentres que els estudis detallats han dut als estudiosos a argumentar que els strandflates han segut molejats per erosió química durant el Mesozoico. Segons esta teoria, la superfície erosionada hauria segut enterrada en sediment per a ser lliberada d'esta coberta durant el Neógeno tardà per a una remodelació final per erosió.[13] Hans Holtedahl considerava els strandflates com a superfícies antigues modificades, conjeturando que les superfícies antigues que se sumergixen suaument en la mar favoririen la formació dels strandflates.[9]
En la seua descripció original, Reusch considerava que el strandflate s'originava de l'abrasió marina anterior a la glaciació,[6] pero va agregar que partix de la nivellació podria haver segut causada per erosió no marina.[12] En la seua opinió, la formació del strandflate va precedir als fiorts de Noruega.[14] Anys més tart, en 1919, Hans Ahlmann va sostindre que el strandflate va ser format per l'erosió en la terra cap a un nivell base.[6] A mitan de el XX, W. Evers va argumentar en una série de publicacions que el strandflate era una superfície de baixa erosió formada en terra com a part d'una seqüència escalonada (piedmonttreppen, o piedemonte de bancs) que incloïa a les "superfícies paleicas". Esta idea va ser refutada per Olaf Holtedahl, qui va senyalar que la posició de les superfícies no era la d'un piedmonttreppen.[15]
Erosió per congelamiento, glaciars i gèl marí
[editar | editar còdic]L'explorador de l'Àrtic Fridtjof Nansen va coincidir en Reusch en que les influències marines varen formar el strandflate, pero va agregar en 1922 que la meteorización per gelades també era un factor important.[6][14] Nansen va descartar l'abrasió marina ordinària com una explicació per a la formació del strandflate, ya que va observar que gran part del strandflate es trobava en àrees protegides de les grans ones.[8] En el seu anàlisis, Nansen va argumentar que el strandflate es va formar en acabant de que els fiorts de Noruega varen disseccionar el paisage. Açò, va argumentar, va facilitar l'erosió marina en crear més costes i en crear sumideros de sediments propencs per a material erosionat.[14]
En 1929, Olaf Holtedahl va favorir un orige glacial del strandflate, una idea que va ser arreplegada pel seu fill Hans Holtedahl. Hans Holtedahl i E. Larsen varen continuar argumentant en 1985 per un orige relacionat en les glaciacions del Cuaternario en material afluixat per la gelada, i el gèl marí transportant material solt i fent el relleu pla.[5] Tormod Klemsdal va agregar en 1982 que els glaciars de circ podrien haver fet contribucions menors en "eixamplar, nivellar i dividir el strandflate".[12]
Fòra de Noruega
[editar | editar còdic]S'han identificat strandflates en zones d'altes latitut tals com la costa d'Alaska, l'Àrtic canadenc, Groenlàndia,[2] Islàndia[16] els archipèlecs de Svalbard i Novaya Zemlya,[2] la península de Taimir[2] en Rússia i en les costes occidentals de Suècia i Escòcia.[1][7][17] Estos strandflates per lo general són de menors dimensions que els noruecs.[13]
En l'Antàrtida hi ha strandflates en la península Antàrtica[13] i en les illes Shetland del Sur.[7] Ademés de mencions a strandflats en l'illa Geòrgia del Sur.[18]
En l'illa Robert, en les illes Shetland del Sur, superfícies planes elevades han segut interpretades com strandflates que indicarien un alçament respecte al nivell del mar.[19] Plataformes costeres elevades corresponents a strandflates també han segut identificades en les Hebridas. És possible que estos es varen formar durant el Plioceno i varen ser modificats posteriorment per les glaciacions Cuaternarias.[20]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Corner, Geoffrey (2004). «Scandes Mountains», The Physical Geography of Fennoscandia, Oxford University Press, pp. 240–254. ISBN 978-0-19-924590-1.
- ↑ Bömmelöen og Karmöen med omgivelser geologisk beskrevne (1888)
- ↑ 5,0 5,1 Lidmar-Bergström, K.. «Relief features and palaeoweathering remnants in formerly glaciated Scandinavian basement areas», Palaeoweathering, Palaeosurfaces and Related Continental Deposits (vol. 27), Blackwell Science Ltd, pp. 275–301. ISBN 0-632 -05311-9.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 “Deep weathering, neotectonics and strandflat formation in Nordland, northern Norway” . Norwegian Journal of Geology 93: 189–213.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ 8,0 8,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ 9,0 9,1 9,2 “The Norwegian strandflat puzle” . Norsk Geologisk Tidsskrift 78: 47–66.
- ↑ Setså, Ronny. «Mange jordskjelv på strandflaten» (en norwegian). Archivat des d'el original, el 16 d'abril de 2019.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ 12,0 12,1 12,2 “Coastal classification and the coast of Norway” . Norwegian Journal of Geography 36 (3): 129–152. doi:.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 “The inheritance of a Mesozoic landscape in western Scandinavia” . Nature 8: 14879. doi:. PMID 28452366. PMC:5477494. Bibcode: 2017NatCo...814879F.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 «Nansen og donen norske strandflaten» (en norwegian). Norwegian Geological Survey. Archivat des d'el original, el 9 de maig de 2015.
- ↑ “The South-Norwegian Piedmonttreppe of W. Evers” . Norsk Geografisk Tidsskrift 20 (3–4): 74–84. doi:.
- ↑ Géographie physique et Quaternaire.35(2)
- 231–240.doi:10.7202/1000439ar.
- ↑ “Strandflaten på Sveriges Västkust” (Swedish) . Geologiska Föreningen i Stockholm Förhandlingar 50 (4): 801–810. doi:.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ “Geomorfología de la península Coppermine, illa Robert, illes Shetland del Sur, Antàrtica” (espanyol) (1 de agost 1997). Série Científica 47: 19–29.
- ↑ “A Pliocene age and origin for the strandflat of the Western Isles of Scotland: a speculative hypothesis” (1 de agost 2013). Geological Magazine 150 (2): 360–366. doi:. Bibcode: 2013GeoM..150..360D.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Strandflate» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.