Anar al contingut

Strunzita

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Strunzite-115068.jpg
Strunzita

La strunzita és un mineral, fosfat de manganeso i ferro, en hidroxilos i hidratado. Es va descriure a partir d'eixemplars obtinguts en la pegmatita de Hagendorf Sur, mina Cornelia.  Hagendorf, Waidhaus, Vohenstrauß, Oberpfälzer Wald, Baviera (Alemània), que conseqüentment és la localitat tipo. El nom és un homenage a Karl Hugo Strunz, professor de Mineralogia en la Technische Universität, Berlin (Alemània), autor de la la classificació de minerals més utilisada actualment.[1]

Propietats físiques i químiques

[editar | editar còdic]

La strunzita apareix com a cristals aciculares que poden alcançar un tamany de vaior milímetros, individualisats o formant agregats fibrosos, de color groc de distints tons, inclús casi incoloros, encara que en freqüència estan teñir de tons rojosos per òxits de ferro. Pot contindre també cantitats significatives d'alumini i traces de zinc i de magnesi.[2]

Jaciments

[editar | editar còdic]

La strunzita es forma per l'alteració d'atres fosfat, especialment de trifilita, en pegmatita granítiques. És un mineral relativament poc freqüent, coneixent-se la seua presència en al voltant d'un centenar de localitats en el món.[3] Apareix associada a atres fosfat secundaris, especialment a laueita, rockbridgeita, beraunita i strengita. En Argentina s'ha trobat en la pegmatita La Victòria, en Pampa de Achala, departament de Sant Alberto (Còrdova).[4] En Espanya es coneix, associada a strengita i a fosfosiderita, en la pegmatita de la pedrera Santa Marina, en Vincios, Gondomar (Pontevedra).[5]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Neues Jahrbuch für Mineralogie, Monatshefte, 1957, 222–226.
  2. Mineralogical Magazine, 76, 1165-1174..
  3. «Strunzite. Mindat».
  4. de Brodtkorb, Milka K (2006). Les Espècies Minerals de la Republica Argentina, Vol. 2, (Associació Mineralógica Argentina, p. 428.
  5. Calvo Rebollar, Miguel (2015). Minerals i Mines d'Espanya. Vol. VII, Fosfat, arseniat i vanadatos, Escola Tècnica Superior d'Ingeniers de Mines de Madrit - Fundació Gómez Pardo, p. 337.