Talasoterapia
La talasoterapia és un método de teràpia que es basa en l'us de diferents mijos marinos, junts o per separat (aigua de mar, algas, fanc i atres substàncies extretes de la mar) i del clima marí com a agent terapèutic. L'aigua s'arreplega en llocs a on estiga neta per a garantisar l'absència d'agents contaminants. Si conté arena es deixa decantar i queda transparent abans de ser aplicada (l'aigua de mar elimina per sí mateixa els patógenos per òsmosis).[1][2]
Etimológicamente prové del grec thalassa (mar) i therapeia (teràpia), i es deu al mege francés Dr. Bonnardiere de Arcachon (1869).[3] La seua formulació es deu al mege britànic Richard Russel (vore l'artícul en la Wikipedia en anglés) que va desenrollar, a mitan de el XVII, el primer tractat mèdic de cures marines.
Història de la talasoterapia
[editar | editar còdic]En pràcticament tots els llocs i en totes les époques s'ha considerat que la mar té el poder de proporcionar fortalea. Els héroes de les epopeyas d'Homero, per eixemple, eixien de la mar plens d'energia.
Els meges de l'antiguetat, des del pare grec de la medicina, Hipócrates, fins a Avicena, passant per Celso i Galeno varen explicar les virtuts terapèutiques de la mar i ho varen recomanar fervorosamente per a recuperar la salut perduda.
En Europa, durant l'Edat Mija, es va desprestigiar el saber clàssic que relacionava el contacte en la naturalea i les costums higièniques en el conte de la salut. Pero en el XVI, el rei de França Enrique III va rebre tractaments marins per consell del seu mege Ambrosio Vaig parar. Per llavors s'atribuïen als banys marins efectes fortificantes, astringentes, resolutius, antipiógenos, entre molts atres.
El primer llibre important sobre talasoterapia ho va escriure l'anglés Richard Russell en 1760. Es titulava "L'us d'aigua de mar en les malalties de les glándulas" i va alcançar un gran èxit en tota Europa. Russell va observar que les persones, i en especial els chiquets, que habitaven en els pobles costers tenien en general millor salut que els de l'interior. Era el cas, per eixemple, de la població de Brighton. Per això va recomanar els banys de mar i inclús l'ingesta d'aigua marina. En el seu llibre va escriure que a la seua consulta aplegaven chiquets dèbils, pàlits, als que tornava la salut únicament en banys de mar.
Els èxits de Russell li varen servir per a que la família real britànica li nomenara un dels seus meges, lo que també varen fer molts atres membres de la noblea anglesa. L'aval de la monarquia va provocar que la cura marina es difonguera per tota Gran Bretanya i per atres països del continent com França, Holanda i Alemània.
A principis de el XX, el doctor Ceresole va fundar en Venècia un institut per a l'estudi dels efectes de la mar sobre l'home sà i malalt. En 1913 es va constituir en França l'Associació Internacional de Talasoterapia, que va celebrar el seu primer congrés en Cannes en 1914. França és, des de llavors, el país a on la talasoterapia goja de major prestigi i difusió, en importants centres especialisats.
La Talasoterapia moderna s'inicia en Espanya en la localitat castellonenca de Benicasim en l'obertura del Centre Termalisme Heliomarino, fundat pel Dr. Joaquín Farnos Gauchia en 1966, centre hospitalari especialisat en rehabilitació funcional que utilisa l'aigua de mar en les seues tècniques de hidroterapia marina per mig de; piscines de rehabilitació, banyeres de hidroterapia, i envolvimientos en fancs marins. En 1970, el Dr. Farnos crea en la Clínica de Talasoterapia Palasiet, enfocada a tractaments de patologies osteoarticulares, reumatisme i rehabilitació neurològica i postraumática.
La talasoterapia és actualment una tècnica oficialment reconeguda en tots els països desenrollats. En els balnearis i centres de Talasoterapia treballen competents equips mèdics i són visitats per un públic variat: des de deportistes d'èlit que desigen recuperar-se ràpidament d'una lesió, a gent comuna en problemes circulatoris, reumáticos, d'estrés, etc.
Contraindicació
[editar | editar còdic]Existixen situacions en les que la realisació de la talasoterapia es desaconsella en la finalitat d'evitar un agravament o descompensación de la malaltia.
Moltes d'estes contraindicació admeten matisos:
- Insuficiències orgàniques greus o descompensadas: estats caquécticos; processos reumatológicos aguts; processos respiratoris descompensados; patologia aguda de cor recent, IAM, angina…; flebitis o trombosis venosa recent; insuficiència de fege o de renyó molt alvançats; malalties psiquiàtriques en brot, etc.
- Processos infecciosos actius.
- Febra.
- Úlceras o ferides obertes en la pell.
- Primer i últim trimestre d'embaràs.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Talasoterapia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.