Tebaida lleonesa

Tebaida lleonesa

Es coneix com Tebaida lleonesa, també denominada Tebaida berciana, a una zona declarada «paisage pintoresc», segons el Real Decret 1244/1969, posteriorment reconeguda com be d'interés cultural, situada en el municipi espanyol de Ponferrada, comarca del Bierzo, província de León. Dita zona comprén els térmens de les localitats de Sant Pedro de Montes i Peñalba de Santiago, i en ella es varen establir, a partir de el IV, numerosos dels primers ermitaños cristians buscant el retir per a dedicar-se a l'oració i la meditació.

En 2015 es va propondre que una zona més àmplia, denominada Tebaida berciana, es postulara com a candidata a Patrimoni de la Humanitat. Dita proposició va ser aprovada per unanimitat pel ple de l'Ajuntament de Ponferrada, pel Ple del Consell Comarcal del Bierzo i pel Ple de la Diputació Provincial de León. L'actualisació i ampliació del ben d'interés cultural s'està tramitant des de 2016.

El nom «Tebaida» prové de la comparació en la zona geogràfica de l'Alt Egipte a on, junt en Síria i Capadocia, va sorgir la tradició cenobítica oriental, i va ser descrit pel Pare Flórez en la seua obra Espanya Sagrada en la que, referint-se al Bierzo diu textualment:

Cap millor pot competir en la Tebayda i en els més Sants Deserts de Palestina. La multitut de Santuaris la santitat de Eremitorios, els molts Anacoretas, els Monges que varen descollar en victòries del món, solament podrà contar-los el que sap les estreles del Cel.

Geografia

Valle del Silenci, lloc de retir dels monges eremitas

La Tebaida lleonesa, segons s'arreplega en el BIC de 1969, està formada per les localitats de Peñalba de Santiago i Montes de Valdueza.

L'us del terme tal i com propon l'actualisació i ampliació de el BIC que s'està tramitant des de 2016 comprén tots els pobles del vall del Oza, aixina com les valls de Compludo i l'entorn dels Barris de Sales:

Història

Arcs de ferradura del temple mozárabe de Santiago de Peñalba

Grafit medieval en referència a Sant Genadio

Els orígens del monacato en el noroest de la península ibèrica tenen com a protagonista a la figura del noble godo Sant Fructuoso, que impulsa la creació de monasteris i cenobios en el VII, tant en el Bierzo com en la Ribeira Sacra, fins a finalment aplegar a ser bisbe de Braga. D'igual manera que en la Ribeira Sacra, les característiques geogràfiques d'un lloc tan aïllat com els monts Aquilianos varen propiciar l'arribada d'eremitas i monges anacoretas, que buscaven l'aïllament i la desconexió divina. Este fenomen eremítico és un dels majors enigmes religiosos de l'història i cultura medievals en la península. Des de l'arribada de sant Fructuoso i fins a passada l'invasió musulmana en el X, els ermitaños varen ser aplegant a estes montanyes de modo massiu, posseïts per una febra mística colectiva, només comparable en la que va sofrir la Tebaida egipcíaca dos sigles abans.

A la seua arribada als monts Aquilianos, Sant Fructuoso va crear un nou model de vida monástica fundant el monasteri de Compludo, del que a penes queden restants. Una volta organisat el monasteri de Compludo, al que els grans senyors oferien constantment donacions, Fructuoso va decidir continuar en la vida cenobítica i solitària buscant un nou lloc encara més agrest i inaccessible, en una cova de la montanya Aquiana. Fins al nou retir li varen seguir admiradors i discípuls que li varen obligar al poc temps a alçar un nou monasteri: el cridat Rupianense, orige del monasteri de Sant Pedro de Montes. Coneixem la vida de Sant Fructuoso gràcies a l'obra del seu discípul Valerio del Bierzo, que va adoptar la vida anacoreta i ascética d'est i va habitar en els mateixos llocs, principalment en Sant Pedro de Montes. Va relatar la vida del seu mestre en la hagiografia Vita Sancti Fructuosi (Vida de sant Fructuoso) i també va ser autor d'un tractat sobre la vida monacal, De génere monachorum (sobre el gènero monacal).

Dos sigles despuix de les fundacions de Fructuoso, una volta frenat l'alvanç de la conquista musulmana i baix la fràgil protecció dels primers regnes cristians, el vall del Silenci coneixeria una nova etapa d'esplendor gràcies a la figura de Sant Genadio i els seus successors. Nomenat bisbe d'Astorga, encara que davant tot era un eremita, Genadio aplegaria a la Tebaida Berciana en el X en la missió de repoblar la vida monástica, en decadència despuix de l'ocupació àrap. Es conten moltes llegendes sobre ell, com la de l'unicorn que es va trobar en el bosc i del que es diu que sempre li acompanyava, o la que explica el nom de la pròpia vall del Silenci: en una ocasió, estant en la cova a on se solia retirar, la remor d'una riera propenca li pertorbava en la seua meditació, aixina que en la seua oració va conseguir canviar el curs de les aigües per a que no li molestaren més.

Peñalba de Santiago en 1951

Al marge de les llegendes, és un fet històric que Sant Genadio va restaurar el monasteri de Montes i va fundar un monasteri en Peñalba dedicat a la memòria de Santiago apòstol. D'esta fundació tan solament es conserva l'iglésia de Santiago de Peñalba, pero és testimoni més que suficient per a fer-nos una idea de la riquea cultural i la varietat d'influències místiques que varen aplegar a cristalizar en la zona.

Els cristians que varen conservar la seua religió despuix de la conquista musulmana varen ser cridats mozárabes (significa «els que adopten les costums dels àraps»). Al principi varen gojar de certa permissivitat i varen poder mantindre els seus cults, pero l'época de tolerància passaria pronte, i molts d'ells varen fugir cap al nort, buscant protecció en el territori reconquistado. És en este context històric en el que es funda l'iglésia de Santiago de Peñalba, en el treball d'una colectivitat cristiana arabizada de la que varen formar part excelents mestres d'obres, pintors i escultors procedents d'Al-Ándalus. Al mateix temps que es construïa esta iglésia, en l'any 937, a huitcents quilómetros de distància el primer califa Abderramán III alçava la seua ‘ciutat lluenta’: Medina Azahara. Des d'allí, mestres mozárabes durien a la Tebaida Berciana l'influència del Califato Cordovés.

A l'abric del monasteri de Peñalba, i despuix de la desaparició del mateix, va sorgir el llogaret de Peñalba de Santiago. Hui representa, junt al llogaret veí de Montes de Valdueza, un dels millors eixemples de l'arquitectura rural de la montanya del Bierzo: un entorn testic dels orígens del cristianisme i del monacato espanyol.