Teoria calòrica

La teoria calòrica va ser un model en el qual es va explicar, durant un temps prou prolongat, les característiques i comportaments físics de la calor. La teoria explica la calor com un decorregut hipotètic, el calòric, que impregnaria la matèria i seria responsable de la seua calor.

Para Lavoisier, les molèculas de tots els cossos de la naturalea estan en un estat d'equilibri, entre l'atracció que tendix a aproximar-les, i l'acció del calòric, que tendix a separar-les. Segons el seu major o menor cantitat de calòric, els cossos són gas, líquit o sòlit.

El calòric es difon entre els cossos, passant d'un a un atre per contacte, inclús entre els sers vius. Les cremades produïdes per congelació s'explicaven perque el calòric causaria els mateixos danys en la pell, tant en entrar en el cos com en eixir.

El calòric es faria visible en les flames, que estarien formades en la seua major part per dit calòric desprenent-se dels cossos. Les distintes substàncies presentarien distintes solubilidades per al calòric, lo que explicaria el seu distint calor específica.

La teoria del calòric va ser àmpliament acceptada, ya que inclús explicava els experiments de Joule sobre l'equivalència entre calor i treball, interpretant que en fregar un cos, es trencarien les vesícules microscòpiques que contenen el calòric, lliberant calor. No obstant, la teoria va ser perdent adeptes, al no poder explicar diversos problemes, com la massa nula del calòric, per lo que va ser abandonada a mitan de el XIX.

En l'actualitat, la calor és considerada com a energia en trànsit, que complix les lleis de la termodinàmica.

Història primerenca

Archiu:Ice-calorimeter.jpg

El primer calorímetro de gèl del món, usat en l'hivern de 1782/83 per Lavoisier i Laplace per a determinar la calor involucrada en varis canvis químics (els càlculs es varen basar en el calor latent, un descobriment previ de Joseph Black). Estos experiments marquen la fundació de la termoquímica.

En la història de la termodinàmica, les explicacions inicials sobre la naturalea de la calor es confonien en les explicacions sobre la combustió. Despuix d'introduir en el XVII Johann Joachim Becher i Georg Ernst Stahl una teoria sobre la combustió basada en l'existència d'un decorregut al que varen cridar flogisto, es creïa que eixe flogisto era la substància de la calor.

Va ser Antoine Lavoisier qui va idear una nova explicació de la combustió en térmens de l'existència del gas oxigen en la década de 1770. En el seu artícul «Réflexions sur li phlogistique» (1773), Lavoisier va argumentar que la teoria del flogisto era incompatible en els seus resultats experimentals, i va propondre l'existència d'un 'decorregut sotil', al que va cridar calòric, que seria la substància de la calor. D'acort en la seua teoria, la cantitat d'esta substància era constant en tot l'univers i fluïa des dels cossos càlits als més frets. De fet, Lavoisier va ser un dels primers en utilisar un calorímetro per a medir els canvis de calor durant una reacció química.

En la década de 1780, alguns científics també varen creure que el fret era un decorregut, "frigórico" ("frigoric"). Pierre Prévost va argumentar que el fret era simplement una falta de calòric. En base en la teoria calòrica es pot interpretar un fenomen de calor com si la cantitat de calor es transmetera d'un cos a un atre.

Ya que la calor era una substància material en la teoria calòrica, i que per lo tant no podria ser creada ni destruïda, la conservació de la calor era una suposició central.

L'introducció de la teoria calòrica va ser també influenciada pels experiments que va realisar Joseph Black i que relacionaven les propietats tèrmiques dels materials. Ademés de la teoria del calòric, existia una atra teoria a finals de el XVIII que podia explicar el fenomen de la calor: la teoria cinètica. Abdós teories es varen considerar equivalents en la seua época, pero la teoria cinètica era més moderna, ya que utilisava un parell d'idees de la teoria atòmica i podia explicar tant la combustió com la calorimetria.