Teoria de traslape angular
La teoria de traslape angular (TTA) és un model teòric que descriu el traslape que existix entre els orbitales individuals del ligante i els orbitales del metal estimant la força d'interacció entre ells. Esta teoria considera les interaccions sigma-pi donadoras i sigma-pi aceptoras per a donar una millor aproximació a l'energia d'enllaç.
Esta teoria es denomina traslape angular degut a que el traslape depén de l'àngul en el que el ligante s'aproxima al metal, aixina com dels ànguls dels orbitales del metal.[1]
Història
[editar | editar còdic]L'orige d'esta teoria es remonta al treball de Yamatera[2] i McClure,[3] els qui de forma independent varen desenrollar els principis de la teoria, la qual en un principi només considerava les conseqüències energètiques dels enllaços π i σ, aixina com el desdoblament dels orbitales en una estructura octaèdrica. El desenroll d'esta teoria per a la seua aplicació en general a atres estructures es va portar a terme en vàries etapes i va ser independent als treballs inicials de Yamatera[2] i McClure.[3] La primera generalisació per a sistemes d'enllaç σ va ser creada per Jørgensen, Pappalardo i Schmidtke,[4] ells varen realisar un model des del punt de vista de orbitales moleculars usant combinacions llineals dels orbitales dels ligantes en els orbitales del metal, pero solament per a sistemes en mateixa simetria i sense incloure elements de matriu no diagonals. Més vesprada Perkins i Crosby[5] ho varen generalisar també a elements diagonals i no es varen preocupar per l'adaptació a la simetria. Schäffer i Jørgensen[6] li varen donar el nom de model de traslape angular en generalisar-ho a qualsevol simetria i considerant els enllaços σ, π, ϐ i ρ. La matriu del traslape angular creada per Schäffer i Jørgensen va calcular la funció dels orbitales p i d; més tart, en trobar alguns casos especials el model va resultar ser de validea general trobant les funcions de f i g.[7]
Geometria de coordinació
[editar | editar còdic]La geometria de coordinació brinda l'informació necessària per a començar a realisar l'anàlisis d'un complex de coordinació en el método de traslape angular.
Es tenen tres geometria que són les més vistes en un complex de coordinació que són: bipirámide trigonal, tetraèdrica i piràmide quadrada.
Depenent de la geometria que tinga un complex de coordinació, dependrà el número que siga assignat als seus ligantes. A continuació es mostra una taula en l'número del complex, la geometria que pot adoptar i els números assignats als seus ligantes depenent de la seua posició.
| NC | Geometria | Posicions |
|---|---|---|
| 2 | Llineal | 1, 6 |
| 3 | Trigonal | 2, 11, 12 |
| 3 | T-shape | 1, 3, 5 |
| 4 | Tetraèdrica | 7, 8, 9, 10 |
| 4 | Quadrat pla | 2, 3, 4, 5 |
| 5 | Bipirámide trigonal | 1, 2, 6, 11, 12 |
| 5 | Piràmide quadrada | 1, 2, 3, 4, 5 |
| 6 | Octaèdrica | 1, 2, 3, 4, 5, 6 |
Coneixent les posicions dels ligantes es pot començar a calcular l'energia que existix en les diferents interaccions que es presenten en el metal.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Miessler, Gary L.; Fisher, {{{nom2}}}; Tarr, Donald A. (2014). Inorganic Chemistry (en Anglés), PEARSON. ISBN 978-0-321-81105-9.
- ↑ 2,0 2,1 The Science of Nature.
- ↑ 3,0 3,1 McClure, D. (1961). S. Kirschner (ed.). Advances in the Chemistry of the Coordination Compounds (en Anglés), Nova York: Macmillan.
- ↑ C.K. Jorgensen, R. Pappalardo, H.H. Schmidtke, J. Chem. Phys. 39, 1422. 1963.
- ↑ W.G. Perkins and G. A. Crosby, J. Chem. Phys. 42, 407 (1965)
- ↑ C. E. Schäffer and C. K. Jørgensen, Mat-fys. Medd. Donen. Vinya. Selsk. 34. No. 13 (1965)
- ↑ Journal of Chemical Education.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teoría de traslape angular» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.