Anar al contingut

Terra de Francisco José

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Моржи на фоне мыса Останцового, остров Хейса.jpg
Terra de Francisco José


La Terra de Francisco José (Error de Lua en package.lua en la llínea 80: module 'Módulo:Arguments' not found., transcribible com Zemliá Frantsa Iósifa) és un archipèlec de Rússia localisat en el oceà Glacial Àrtic, al noroest de l'archipèlec de Nova Zembla i a l'est de l'archipèlec noruec Svalbard. La Terra de Francisco José comprén 191 illes cobertes de gèl en un àrea de 16.134 km², en la seua gran majoria deshabitades llevat algunes bases militars i científiques, pero en absència absoluta de població local.

Administrativamente, totes les illes de l'archipèlec pertanyen al óblast d'Arcàngel.

L'archipèlec va ser descobert oficialment en 1873 per la Expedició austrohúngara al Pol Nort, dirigida pels exploradors polars Julius von Payer i Karl Weyprecht, que les va nomenar en honor de l'emperador austríac Francisco José I. Com l'expedició no era oficial, sino costejada per fondos privats, estes illes mai han segut part d'Àustria. En 1926 les illas varen ser anexionadas per la Unió Soviètica i solament varen rebre uns pocs habitants que formaven part d'expedicions científiques o militars. L'accés per barco solament és possible durant unes poques semanes d'estiu i requerix un permís especial.

Història

[editar | editar còdic]

Hipòtesis sobre la seua existència

[editar | editar còdic]

Encara que el descobriment oficial de l'archipèlec va tindre lloc en la segona mitat de el XIX, varis científics i geógrafos varen anticipar la seua existència. Mijaíl Lomonósov, en la seua obra titulada Breu descripció de les diferents travessies en les mars del nort i demostració de la possibilitat d'aplegar a les Índies orientals travessant l'oceà siberiano (1763), va sugerir la presència d'illes a l'est de Spitsbergen.[1]

També en 1865, el líder naval rus, pioner de l'oceà Nort i després almirant rus, baró N. G. Shilling (1828-1910), en el seu artícul «Consideracions sobre una nova ruta en la Mar Polar Nort», publicat en la «Colecció Marina», basant-se en un anàlisis del moviment del gèl en la part occidental de l'oceà Àrtic, va sugerir l'existència d'una terra desconeguda, ubicada al nort més llunt que Spitsbergen.[2]

I a finals de la década de 1860, el meteoròlec rus A.I. Voyéikov (1842-1916) va plantejar la qüestió d'organisar una gran expedició per a explorar les mars polars. Eixa idea va ser recolzada calorosament pel geógrafo i naturaliste príncip Piotr Kropotkin (1842-1921). Les observacions sobre el gèl del mar de Barents ho varen dur a la conclusió de que:

Entre Svalbard i Nova Zembla encara hi ha terra per descobrir, que s'estén cap al nort més allà de Svalbard i manté el gèl darrere de sí... La possible existència de tal archipèlec va ser indicada en el seu excelent, pero poc conegut informe sobre les corrents en l'oceà Àrtic, per l'oficial naval rus baró Schilling.

En 1871, es va redactar un proyecte detallat de l'expedició,[4] pero el govern es va negar a proporcionar fondos i no es va portar a terme.

Descobriment

[editar | editar còdic]

L'archipèlec possiblement es va descobrir per primera volta pels caçadors de foques noruecs Nils Fredrik Rønnbeck i Aidijärvi a bordo de la goleta Spidsbergen en 1865 que, segons els escassos informes, va navegar cap a l'est de Svalbard fins que va aplegar a una nova terra, que varen anotar com «Nordøst-Spitsbergen» (noroest de Spitsbergen, el nom usat en eixe moment per a tot l'archipèlec de Svalbard). No se sap si varen prendre terra i les noves illes varen ser pronte oblidades.

L'archipèlec va ser descobert el 30 d'agost de 1873 per la Expedició austro-hongaresa al Pol Nort, liderada per Karl Weyprecht i Julius von Payer, quan el seu goleta a vapor, el Tegetthoff va quedar bloquejat en el gèl mentres intentaven trobar la Ruta de la Mar del Nort.[5] Despuix d'explorar les illes del sur, varen decidir posar-li el nom de l'emperador austríac Francisco José d'Àustria.

L'expedició tenia com a objectiu provar l'hipòtesis del geógrafo alemà August Petermann (1822-1878) sobre l'existència d'una càlida mar polar del nort i un gran continent polar. L'expedició va ser finançada per Johann Nepomuk, comte Wilczek (1837-1922), chambelán de la cort austríaca, i Ödon, comte Zichy (1811-1894). La goleta va partir en 1872 per a obrir el Pas del Noreste, en agost va ser atrapada pel gèl al noroest de Nova Zembla i després, poc a poc va ser a la deriva cap a l'oest; un any despuix, el 30 d'agost de 1873, va ser duta a les costes d'una terra desconeguda, que després va ser reconeguda per Weyprecht i Payer, en la mida de lo possible, cap al nort i a lo llarc de les seues aigües afores al sur.

Payer va conseguir aplegar als 82°5' N (en abril de 1874) i va conseguir fer un mapa d'este vast archipèlec, que als primers exploradors els va semblar consistir en una série de grans illes. Als viagers austríacs se'ls va donar una terra recent descoberta en el nom de l'emperador austro-hongarés Francisco José I. En Rússia, tant en l'época imperial com en la soviètica, es va plantejar la qüestió de canviar el nom de l'archipèlec: primer pel de Terra dels Romanov, i després, despuix de 1917, en la Terra de Kropotkin o la Terra de Nansen, pero eixes propostes no es varen portar a terme, i la terra encara té el seu propi nom original.[6]

El 20 de maig de 1874 la tripulació del Tegethof es va vore obligada a abandonar el barco i navegar a través del gèl fins a les costes de Nova Zembla, a on es varen reunir en els comerciants russos pomores que els varen ajudar en la tornada de l'expedició.

Investigació

[editar | editar còdic]

Weyprecht i Payer varen explorar la partix sur de l'archipèlec en 1873, i en la primavera de 1874 ho varen creuar de sur a nort en trineus. Es va elaborar el primer mapa. Ya que durant el viage la mar es va cobrir de gèl, l'expedició no va poder trobar una gran cantitat d'estrets, ya que l'archipèlec semblava estar format per vàries grans illes.

En 1879 una expedició neerlandesa al mando de De Bruyne es va acostar a les costes de l'archipèlec en el barco Willem Barents, que va descobrir la illa Hooker.

En 1881 i 1882, respectivament, va visitar l'archipèlec l'explorador escocés Benjamin Leigh Smith en el barco Eira. Durant el primer viage es varen descobrir illes de Northbrook, Bruce, Terra de Jorge i Terra d'Alexandra, riques coleccions. En el segon viage, el barco va ser esclafat pel gèl prop de veta Flora (illa de Northbrook), i una tripulació de 25 persones es va vore obligada a passar l'hivern en l'illa. En l'estiu, l'expedició en pots va navegar cap al sur i va ser rescatada pels barcos que els buscaven.


En 1895-1897 una àmplia i ben equipada expedició britànica, la expedició Jackson-Harmsworth dirigida per Frederick George Jackson va treballar en Terra de Francisco José. L'expedició va aplegar en el barco Barlovent a la veta Flora, a on va equipar la seua base principal. En els eixos tres anys varen realisar un treball important per a perfeccionar els mapes, en investigacions geològiques, botàniques, zoológicas, meteorològiques en les zones sur, centre i suroest de l'archipèlec. Es va descobrir que consistia en un número molt major d'illes més menudes que les indicades originalment en el mapa de Payer. Durant la preparació de l'expedició Jackson-Harmsworth a la Terra de Francisco José en 1895, el primer rus, el carpintero Varakin d'Arcàngel, també la va visitar (en esta ciutat l'expedició va ser equipada i es va dur una barraca russa plegable).[7]

En 1895, sense saber res de l'expedició Jackson-Harmsworth, els exploradors noruecs Fridtjof Nansen i Hjalmar Johansen es varen acostar a l'archipèlec des del nort, en retornar del seu famós viage, Expedició Fram, durant el qual varen intentar conquistar el Pol Nort. Nansen va establir que l'archipèlec no tenia continuació cap al noreste, a excepció de menuts illots, i l'expedició en el barco Fram, en el que Nansen i Johansen havien embarcat prèviament, que vagava a la deriva en el gèl, va trobar que la plataforma continental termina al nort de l'archipèlec i començaven les profunditats de l'mar. Els dos noruecs varen passar l'hivern en la illa Jackson des de mediats d'agost de 1895 en una barraca feta de pedres, després en l'estiu es varen anar al sur i en juny de 1896 es varen trobar en l'illa Northbrook en l'expedició Jackson-Harmsworth invernada allí, en la que després varen retornar a la seua terra natal. La nova illa, descoberta per Nansen en el nort de l'archipèlec, que va confondre en dos illes separades, va rebre el nom doble de Eve i Liv en honor a la seua esposa i filla. Les illes varen ser reclamades per Noruega durant algun temps, en el que els varen donar el nom de «Terra de Fridtjof Nansen», que es pot trobar en mapes antics.


En 1898 el periodiste i aventurer nortamericà Walter Wellman va ser a la Terra de Francisco José con miras a aplegar al pol. La base principal de l'expedició estava ubicada en l'illa de Galla. Dos noruecs, membres d'esta expedició nortamericana-noruega, varen passar per la illa de Wilczek. Un d'ells, un membre de l'expedició Nansen Bernt Bentsen, va morir durant el periodo de invernada. En la primavera de 1899, solament va conseguir aplegar a 82° N sobre el gèl, en el costat este de la illa Rudolf, que també havia visitat Payer. Una atra part de l'expedició, dirigida per Baldwin, va examinar parts desconegudes de les afores del surest de l'archipèlec, que, com es va vore despuix, no aplega molt llunt cap a l'est; finalment, en estiu va conseguir visitar la part mija de l'archipèlec. En el camí de tornada, l'expedició es va trobar en un atre italià, el duc dels Abruzzos, que va conseguir passar molt fàcilment a fins de juliol de 1898 en barco a l'illa Rudolf i inclús visitar la seua costa nort, i que va resultar ser molt manco extensa que els que Payer havia esperat. Invernaron aproximadament prop del lloc al que va aplegar Payer en 1874 en trineus. A partir d'ací, en la primavera de 1900, es va mamprendre un viage en trineu tirat per gossos pel gèl cap al nort, baixe el mando del capità Umberto Cagni. Va conseguir aplegar fins als 86° 33' N, llavors el punt més septentrional alcançat. Eixe viage finalment va aclarir que la terra de Peterman, al nort de l'illa Rudolph, i la terra del rei Oscar, al noroest, que apareixien en el mapa de Payer, no existien, i en general no hi havia terres de tamany significatiu més allà fins al pol. Al mateix temps, ací es va registrar la temperatura més baixa, -52 °C. En setembre de 1900, l'expedició dels Abruços en el barco Stella Polare va retornar a les costes de Noruega, encara que tres dels seus membres varen desaparéixer en l'archipèlec.

Al mateix temps va començar el desenroll industrial de l'archipèlec. En 1897-1898 el comerciant escocés T. Robertson va visitar la Terra de Francisco José, capturant al voltant de 600 morses i 14 orsos polars.

En l'estiu de 1901, les costes sur i suroest de l'archipèlec varen ser explorades per la primera expedició russa en el rompehielos Yermak baixe el mando del vicealmirante Stepán Makárov. Algunes fonts afirmen que va ser ella qui va issar per primera volta la bandera russa ací. El Yermak es va convertir en el primer barco rus front a les costes de la Terra de Francisco José, la tripulació estava formada per 99 persones, inclós un grup científic. Es varen realisar parades i desembarcs en veta Flora en l'illa Northbrook i en l'illa Hochsteter. Es varen recolectar coleccions de plantes, fòssils i sol, es varen descobrir aigües càlides de la corrent del Golf prop de l'extrem sur de l'archipèlec, fluint en horisons per baix de 80-100 m. Un intent d'obrir-se pas cap a les costes orientals de l'archipèlec, per les pesades condicions del gèl, no va ser coronada per l'èxit.

En 1901-1902, en la Terra de Francisco José, va estar invernada la nortamericana expedició Baldwin-Ziegler, i la va seguir a la 1903-1905 anys la expedició de Ziegler-Fiala, que va tindre que tractar de caminar sobre el gèl en el Pol Nort. El naufragi del barco va obligar als membres de l'expedició Ziegler a passar dos anys en l'archipèlec aïllats abans de ser rescatats.

En 1913-1914 l'expedició de Gueorgui Sedov en la goleta Mijaíl Suvorin (San Foka) invernó en la baïa Tikhaya, prop de l'illa Hooker. En un intent per aplegar al Pol, Sedov va morir el 20 de febrer de 1914, prop de la veta Auk de l'illa Rudolf, a on supostament va ser enterrat (els mariners acompanyants varen ser mal guiats en els mapes i posteriorment no es va trobar el lloc d'enterrament). L'1 de març de 1914, el primer mecànic de la goleta, J. Sanders, va ser enterrat en la costa de la baïa de Tikhaya, mort de escorbuto.


En 1914 el navegant rus Valerian Albanov i un tripulant, Alexander Konrad, únics supervivents de la nefasta expedició (1912-1914) de Georgy Brusilov, haurien aplegat a veta Flora en la illa Northbrook, a on sabien que Nansen havia deixat recaptes i havia construït una cabanya en la seua anterior expedició àrtica. Albanov i Konrad varen ser rescatats a temps pel buc Saint Foka de Georgy Sedov, mentres s'estaven preparant per a l'hivern. La seua difícil situació va ser narrada en la publicació del diari de Albanov apareguda com En el país de la mort blanca (1917).

La reclamació de la sobirania

[editar | editar còdic]

En l'introducció de grans bucs de vapor, des de l'última década de el XIX, una llarga série d'expedicions per a la caça de foques varen ser fetes a les illes, en més del 80% d'elles procedents de Noruega. A finals de 1920, tant l'Unió Soviètica com Noruega varen prendre possessió de les illes. Els noruecs les varen cridar les illes de la «Terra Fridtjof Nansen». L'Unió Soviètica va reclamar un sector en la regió de l'Àrtic que va incloure Terra de Francisco José i la propenca Illa Victoria en un decret de 15 d'abril de 1926. Noruega va ser notificada el 6 de maig i va protestar oficialment el 19 de decembre, impugnant la demanda soviètica.

En els anys següents, les autoritats noruegues varen posar molt émfasis en la recuperació de l'illa Victoria i la Terra de Francisco José. El Ministeri de Relacions Exteriors no va voler prendre cap mida per a assentar les reclamacions oficials, pero no va posar objecció a les iniciatives privades. En 1929, el cònsul Lars Christensen de Sandefjord, un magnat les expedicions del qual a la caça de la ballenes havien permés anexionar illa Bouvet i illa Pedro I en la Antàrtida, va finançar una expedició de dos bucs, S/S Torsnes i M/C Hvalrossen. Despuix de l'eixida de Tromsø, a la tripulació se'ls va donar instruccions detallades per a erigir una estació inalàmbrica tripulada i deixar una tripulació de invernada en Terra de Francisco José, i també per a reclamar l'illa Victoria en nom de Christensen. L'objectiu era obtindre respal jurídic de part de l'archipèlec ans que els soviètics ho feren. L'expedició mai va aplegar a Terra de Francisco José per les dures condicions del gèl, i en espera de millors condicions, varen ser superats pel rompehielos soviètic Georgij Sedov.

El 29 de juliol de 1929 el professor Otto Schmidt de l'Expedició Sedov va plantar la bandera soviètica en la baïa Tikaya, en l'illa de Hooker, i va declarar que la Terra de Francisco José era una part de l'Unió Soviètica. Noruega no va donar oficialment contestació a l'anexió soviètica de la Terra de Francisco José, sino que va continuar els seus esforços sobre l'illa Victoria. La controvèrsia sobre l'illa Victoria va terminar quan els soviètics anexionaron l'illa en setembre de 1932

En juliol de 1931 el Graf Zeppelin va viajar de Berlín a l'illa Hooker passant per Leningrado (San Petersburgo). Allí va deixar 300 kg de correu commemoratiu i es va trobar en el rompehielos Malyguin. Despuix de viajar a l'est seguint el paralel 81ºN fins a Sévernaya Zemliá va tornar a l'illa Hooker i va realisar la cartografia de l'archipèlec, aplegant fins a l'illa Rudolf.

Durant els anys de la Guerra Freda, les regions polars varen passar a ser ubicacions estratègiques. Les illes varen ser declarades una de les moltes zones de seguritat nacional en l'àrtic des de 1930 fins al colapse de l'Unió Soviètica en 1991, i no es permetia el seu accés als estrangers. Es va construir un aeroport en Graham Bell per al seu us com a base per als bombarders russos, i es varen realisar a sovint missions d'entrenament entre la Terra de Francisco José, el continent i Nova Zembla. Encara que les illes eren una zona militarment sensibles, es va permetre en 1971 que les visitara una travessia.

En 2005 el geógrafo austríac Christoph Höbenreich va dirigir una expedició commemorativa de l'expedició de Payer-Weyprecht en Terra de Francisco José. L'equip austro-rus va seguir els passos de l'històrica exploració de Julius Payer en esquís i trineus tipo pulka (paraula sueca per a referir-se a trineus curts de transport tirats per esquiadors o gossos).


La Iglésia Ortodoxa Russa, per mig d'un anunci en 2005 del bisbe Tijon d'Arcàngel, ratificat pel bisbe de Jolmogori en agost de 2007, va revelar la seua intenció de construir l'iglésia més septentrional del món en l'archipèlec de Francisco José, a la que cridaran Sant Nicolás.

Geografia

[editar | editar còdic]

La Terra de Francisco José, ubicada entre les #latitut 80.0° i 81.9° N, és el grup d'illes d'Eurasia situat més al nort. L'archipèlec està a solament una distància d'entre 900 a 1110 km del pol nort, més prop que qualsevol atra massa de terra exceptuant la illa Ellesmere canadenca i Groenlàndia. L'extrem més septentrional és el veta Fligely (Mys Fligeli) en la Terra del Príncip Rodolfo (ostrov Rudolfa), situat a 81°52' N. La major illa és la Terra de Jorge (Zemlia Georga), que té una llongitut de 115 km de punta a punta. El punt més alt de l'archipèlec està en Zemlia Viner-Neyshtadt (illa Wiener-Neustadt) i alcança els 620 m sobre el nivell de l'mar.

L'archipèlec és volcànic, compost de basalt terciario i jurásico i forma part de la Gran Província Ignea Alt Àrtic. El grup de grans illes en mig de l'archipèlec forma un conjunt compacte, conegut com Terra de Zichy, en que les illes estan separades unes d'uns atres per estrets molt poc profunts que estan congelats la major part de l'any. La part més al nort de l'archipèlec està envolta en blocs de gèl durant tot l'any, encara que en rares ocasions, el gèl es retira a finals de l'estiu. Quan desapareix el gèl, hi ha zones cobertes per líquenés i verdets.

Illes principals

[editar | editar còdic]
  • Illa Hooker (Óstrov Gúkera). La baïa de Tijaya (Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>) era l'emplaçament d'una gran base per als exploradors polars, i la localisació d'una estació meteorològica que es va amprar de 1929 a 1963. Va ser visitada pel Graf Zeppelin en juliol de 1931 durant una expedició geogràfica. Hi ha un cementeri i dos edificacions modernes. També es troba prop de la Baïa de Tijaya i Skala Rubini (Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>) una gran població d'aus marines. Hi ha vàries illes adjacents: illa Royal Society)[8] (Ostrov Korolevskogo Obshchestva), Etheridge (Ostrov Eteridzh), Eaton (Ostrov Iton), Leigh-Smith (Óstrov Li-Smita), May (Ostrov Mey), Newton (Ostrov Niutona ) i Scott-Keltie (Ostrov Skott-Kyelti).
  • Illa Alger (Ostrov Aldzher). L'estació d'hivern de l'expedició nortamericana fallanca d'Evelyn Baldwin de 1901.
  • Terra de Wilczek (Zemliá Vílcheka o Óstrov Vílcheka). En esta illa, en la veta Geller (Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>) va ser a on varen passar l'hivern dos membres de l'expedició Welle de 1899 mentres esperaven a que el restant del seu equip tornara del Pol. Té les següents illes ribereñas: illa Klagenfurt (Ostrov Klagenfurt), illa Lamont (Ostrov Lamon), illa McNult (Ostrov Mak-Nul'ta) i illa Geddes (Ostrov Geidzh).
  • Ostrov Stolichki. Esta diminuta illa (Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>) és l'emplaçament d'un criadero de morsas.
  • Illa Hall (Ostrov Galia) va ser la primera illa de l'archipèlec que es va descobrir, el 30 d'agost de 1873. L'expedició de Walter Wellman va construir un menut campament en veta Tegetkhof (Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>) en 1898-99. Allí es troba una fita commemorativa del descobriment de l'archipèlec. Té dos menudes illes pròximes, illa Newcomb (Ostrov Niucomba) i Bergkhauz (Ostrov Bergkhauz).

Atres illes

[editar | editar còdic]

Atres illes del grup són les següents (de totes elles hi ha artícul en la Wikipedia anglesa):


Subgrups d'illes

[editar | editar còdic]

Els principals subgrups d'illes en Terra de Francisco José són els següents:

  • Terra de Zichy (Zemlia Zichy), un gran grup d'illes situat en el centre de l'archipèlec separades entre sí per estrets d'aigües someras, que estan congelats la major part de l'any, formant un conjunt compacte. Són, de nort a sur, dèu grans illes:
  • Terra de Belaya (Zemliá Bélaya), en l'extrem occidental de la Terra de Francisco José, separat del grup principal per les aigües de l'estret de Sever Vostochnyy. És un grup de tres illes cobertes per glaciars, cridades per això Hvidtenland ("Terra Blanca") per Fridtjof Nansen. Són una illa gran —illa Eva (o illa Eva-Liv) (Ostrov Adelaida, Остров Ева-Лив)— i dos menudes: illa Adelaida (Остров Аделаиды) i illa Frieden (a voltes Fryeden) ((Ostrov Fryeden, Остров Фреден), molt separada i més prop de l'archipèlec de Svalbard, és l'illa és la més occidental de totes les illes russes de l'Àrtic.
  • Illa Victoria (Ostrov Viktoriya), una illa que no forma part de Terra de Francisco José geogràficament, pero sí administrativamente. Ubicada molt separada i més prop de l'archipèlec de Svalbard, esta illa és la més occidental de totes les illes russes de l'Àrtic.

Procedència del nom de les illes

[editar | editar còdic]

Molt poques de les illes de Terra de Francisco José tenen noms russos. La majoria dels noms són d'orige alemà, britànic, nortamericà, italià i, en algun cas, noruec.

  • La expedició austro-hongaresa al Pol Nort de 1874, liderada per Weyprecht i Payer, va nomenar la majoria de les illes, utilisant noms en honor de la monarquia austro-hongaresa i les seues dinasties aristocràtiques, aixina com els noms dels nobles que havien contribuït a finançar la seua empresa. Per alguna raó, a diferència de lo succeït en el restant de Rússia, els noms de l'archipèlec varen ser preservats durant l'época soviètica.
  • L'expedició britànica de Benjamin Leigh Smith de 1880, va nomenar les illes de la partix sur-occidental de l'archipèlec, utilisant noms britànics.* La expedició Fram del noruec Fridtjof Nansen va nomenar «Hvidtenland» en 1893 (en rus: Bélaya Zemliá, Terra Blanca). Més vesprada es va fer evident que es tractava d'un grup de tres illes.
  • La expedició Jackson-Harmsworth de 1895 dirigida pel britànic Fredrick Jackson va nomenar algunes illes en reconeiximent d'exploradors britànics i també de personalitats de la Real Societat Geogràfica, els patrocinadors de l'expedició.
  • La expedició al Pol Nort Baldwin-Ziegler de 1901 va nomenar certes illes segons científics i exploradors nortamericans, a voltes canviant un nom anterior de les illes, com la illa La Ronciere, que varen rebatejar com a «illa Whitney».
  • L'expedició Polar italiana de 1905, dirigida per Luis Amadeo de Saboya, duc dels Abruços, va nomenar les últimes illes, com les illes Pontremoli.

Clima

[editar | editar còdic]

En giner la temperatura mínima és −30 °C i la major és −11 °C. En juliol la mínima és 0 °C en un pico diari de 3 °C. La temperatura anual mija és −12 °C. En els últims 30 anys la temperatura més alta registrada va ser 7 °C i la mínima −56 °C. Les precipitacions són habituals durant tot l'any, pero són més comuns durant les estacions de transició de la primavera tardana i l'autumne. La boira és molt habitual a finals d'estiu.[9]

Fauna

[editar | editar còdic]

La fauna natural de l'archipèlec està formada en la seua majoria per morsas, rabosots polars i orsos polars. Les aus comunes són fulmarés i gavines, principalment les del gènero Rissa. A sovint s'avistar ballenes beluga emergint en la superfície de l'aigua circumdant. S'han trobat banyes de caribú en l'illa Hooker, #lo que sugerix que algunes manades varen aplegar a l'archipèlec fa aproximadament 1300 anys, quan el clima era més càlit.

Vejau també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Географические предсказания Ломоносова об Арктике». Archivat des d'el original, el 25 d'agost de 2016. Consultat el 31 de juliol de 2021.
  2. ↑ Шиллинг Николай Густавович (01.10.1828-20.12(01.01).1910/1911)
  3. ↑ Маркин В. А. Неизвестный Кропоткин. ОЛМА Медиа Групп, 2002. С. 138.
  4. ↑ Кропоткин П. А., Воейков А. И., Рыкачев М. А. и др. Доклад Комиссии по снаряжению экспедиции в северные моря // Известия Императорского русского географического общества за 1871 год. 1872. Т. 7. Отд. 1. С. 29-117.
  5. ↑ Exploring Polar Frontiers: A Historical Encyclopedia — A To L and M To Z. William James Mills. 2 vol. Santa Barbara, CA: ABC CLIO, 2003. ISBN 1-57607-422-6, стр. 507
  6. ↑ «Земля Франца-Иосифа (Franz Josef Land)». Archivat des d'el original, el 14 de setembre de 2016. Consultat el 31 de juliol de 2021.
  7. ↑ Пинхенсон Д. М. (1962). Проблема Северного морского пути в эпоху капитализма (El problema de la Ruta de la Mar del Nort en l'era del capitalisme), Leningrado: Морской транспорт, pp. 766.
  8. ↑ Royal Society Island
  9. ↑ Senyes de Nagurskoye i SevMeteo

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Terra_de_Francisco_José&oldid=615853»