Testero

Archiu:Esquema de testeros, capa vertical- caps block 0 .png

Tall esquemàtic d'un taller d'testero en una capa vertical

L'explotació per testero és el método tradicional de laboreo de les capes de carbó en pendent superior a 35° en Espanya. És un método en arrancada per mig de martell picador que es caracterisa per la disposició del front del taller en escalons o grades inverses, a modo d'escala invertida.

Característiques

Els testero és un método d'explotació de capes de carbó inclinades i verticals, en arrancada manual per mig de martell picador (neumàtic), sosteniment artificial en fusta i farcidura del post-taller. Dins del taller, el transport del carbó es realisa per gravetat, auxiliat per chapes metàliques sobre el mur, quan l'inclinament és menut.

Front d'arrancada

En un taller per testero el front d'arrancada es dispon de manera escalonada invertida, en el pla de la capa. Els testero és un método d'explotació en direcció, és dir, el front alvança en la direcció de la capa de carbó. Cada escaló es compon del massiç de carbó llimitat lateralment per l'testero (també denominat série) i inferiormente per la niveladura. En la seua disposició més comuna, l'testero és un pla vertical paralel a la llínea de màxima pendent de la capa i la niveladura és, normalment, perpendicular a l'testero.

En esta configuració, la série superior del taller és la més retardada (segons el sentit d'alvanç de l'explotació). Cada série es troba més alvançada que l'immediatament superior, en una distància que depén de varis factors: potència de la capa, inclinament,... La série inferior, coneguda com sobreguía, es troba més alvançada que el restant. En conseqüència, el método d'testero es classifica com de tajo oblicuo.

Generalment el front se situa entre dos guies, la de cap, en la part superior, i la de peu, en l'inferior. En el cas de que el front de taller abarce de tot l'espai entre les dos guies, es diu que el taller es du d'esgarrat. Excepcionalment no s'utilisen guies, sino galeries en estèril paraleles a la capa, a la que s'accedix per mig de contraatacs, llabors inclinades excavades en els hastiales de la capa. Est pot ser el cas en que ya s'haja explotat la capa per damunt de la galeria de cap i la recuperació de la guia no siga possible.

Per darrere del front se situa la farcidura, el front de la qual se situa paralel als cantons formats per l'testero i la niveladura de cada série. La farcidura és basculada des de la guia de cap i està format per estèrils de l'explotació, procedents de lavadero i, en menor mida, per les enrunes dels corts d'alvanç de galeries. La farcidura descansa segons la seua àngul natural de repòs, entorn a 45°. Açò obliga a que la llongitut de la niveladura siga igual a la llongitut de la série. Si es necessita que l'àngul siga major (niveladura més curta que la série) és necessari recórrer a taulons que retinguen la farcidura.

Entibación

El sosteniment immediat del buit produït pel deshulle de la capa es realisa per mig de peces de fusta, fonamentalment pi i eucalipto. Principalment la entibación es realisa en mampostas, peces cilíndriques que es coloquen perpendicularmente als estrats. La part superior de la mamposta es recolza sobre una peça de fusta que es denomina bastidor. Est és una peça de fusta de eucalipto, de forma semicilindríca, de 2,5 m de llongitut, majoritàriament. La part plana del bastidor es recolza sobre el mur (estrat immediatament superior de la capa de carbó) mentres que la part cilíndrica és la que està en contacte en la mamposta. Per a això, el cap de la mamposta ha de ser llaurada en la forma del bastidor, en una talla que es coneix com a boca de llop. Cada bastidor està contacte en tres mampostas alineades i paraleles a l'testero, en un conjunt bàsic que es denomina jugada. Ademés cada bastidor es recolza en el bastidor de la jugada inferior, en la disposició que es coneixen com "encadenar jugades". L'espai comprés entre dos rencs consecutius de jugades es denomina carrer i té un esgambi entorn a 1 m.

La part inferior de les mampostas també es llaura, encara que existixen dos possibilitats majoritàries. En el cas de que la resistència del mur (estrat inferior de la capa de carbó) siga suficient, les mampostas es recolzen directament sobre ell. Per a això el seu extrem s'esmola en punta, que és colocada en un buit creat en el mur, que es denomina bassa. En este cas, la entibación aixina realisada es coneix posteo de bassa.

En cas contrari, quan el mur no és suficientment competent les mampostas es coloquen sobre un atre bastidor, en lo que es coneix com posteo de chulana. El peu de les mampostas es talla en forma de bisell, que queda encaixat en una muesca realisada en el bastidor. En este cas la jugada es compon de 2 bastidors i 3 mampostas.

Els testero tenen una llongitut que és un número entero de voltes la llongitut del bastidor. Aixina, per a bastidors de 2,5 m, es tenen llongituts de série de 2,5 m, 5 m, 7,5 m i 10 m.

Les vores del taller són zones de concentració de tensions de compressió. Ademés de les zones de les galeries de base i cap, les zones més crítiques són les unions dels testero en les niveladuras. Aixina, les niveladuras necessiten un sosteniment adicional. A la concentració de tensions se sumixca la presència de grisú i d'aigua que poden provocar derrabes.

Frens

La necessitat de reforçar el sosteniment en les niveladuras es resol, generalment, per mig de la colocació de frens. Els frens són mampostas colocades subjectant la niveladura. En el cas més favorable —capes de poca pendent— es coloquen com a frens les mampostas superiors. Fòra d'este cas, els frens consistixen en mampostas adicionals colocades dins de la jugada superior de la série o en mig d'un carrer. Esta última possibilitat es coneix com a fre intermig i la mamposta es coloca en el centre del carrer que es va a deshullar, abans d'escomençar a picar. Proporciona major protecció al picador i es coloca per mig de dos basses en sostre i mur.

La mamposta de fre es coneix com acotat o a vitola quan es llauren els seus extrems en bisell per a encaixar en les entalles o vitolas dels bastidors. Es denomina com de doble orella quan fre i bastidors s'unixen per mig de entalladuras en abdós, similars a les utilisades en els quadros de galeria de fusta.

Dos jugades posteadas de bassa en fre d'esquena

A mida que les condicions són més desfavorables —pendents elevades, potències amples, velocitats d'alvanç menudes— és necessari reforçar els frens, be siga els de la jugada o els intermijos. El més senzill és l'utilisació d'un puntal entre el fre de la jugada i la mamposta inferior, la d'esquena. Per a majors exigències s'utilisen les tornapuntas o tijeras. Consistixen en dos peces cilíndriques els caps de les quals s'unixen per a formar un àngul en el fre i els seus peus es recolzen en els hastiales o la mamposta d'esquena.

Una versió de les tornapuntas és la longarina o caballete: una peça de fusta cilíndrica se situa paralela a la niveladura per baix de tres frens consecutius. La longarina se subjecta per mig d'tijeras a sostre i mur. Quan la capa és ampla, la longarina és doble.

Entibación auxiliar

Ademés de les jugades i els frens, la entibación requerix d'elements de entibación auxiliar, en dos objectius:

• ajustar la entibación principal als hastiales i les niveladuras, adaptant-se a les irregularitats.
• protegir els vans entre jugades i entre frens, per a aixina evitar les caigudes de costers en els carrers i els derrabes de carbó de les niveladuras.

Com entibación auxiliar s'utilisen piquets, taules, raches, falques i forros, tots ells de fusta.