Thamnophis eques

Archiu:Thamnophis eques.jpg

serp de jarretera (Thamnophis eques)

La serp de jarretera o culebra d'aigua nómada mexicana (Thamnophis eques) és una espècie de reptil pertanyent a la família Natricidae. En Mèxic es distribuïx del nort de Chihuahua i Sonora, Durango, Guanajuato, Hidalgo i Nayarit, cap al centre del país fins a Pobla i oest de Veracruz. Menja vertebrats menuts i invertebrats. És endèmica de Mèxic, i es troba amenaçada segons la NOM-059-SEMARNAT-2010.

Classificació i descripció

Thamnophis eques és una espècie relativament gran i robusta aplegant a alcançar una llongitut màxima total de 1120 mm (Rossman et al, 1996). Les escamas de la regió dorsal del cos són quilladas, i el número d'estes és de 21-19-17, rarament 23-21-17 o 19-19-17. El ranc de escamas ventrales és de 149 a 176 en mascles i de 149 a 171 en femelles (Rossman et al, 1996). La escama anal és simple. El color del cap és gris-verdoso a gris obscur, en la sutura de les parietals hi ha dos punts grocs; en la part posterior de les parietals hi ha una taca en forma de cor, dividida pel sorgiment de la llínea vertebral que comprén d'una a quatre escamas d'amplitut a este nivell; les comissures de les escamas infralabiales estan marcades de negre i el restant de les escamas és grisa a clar o groc. A lo llarc del cos es presenten dos rencs de taques negres que poden ser circulares o en alguns casos, rectangulars, separades verticalment per una coloració crema-verdoso o groc-verdoso; la llínea vertebral corre cap a tota la regió dorsal del cos, incloent la zona cabal, i comprén dos escamas d'ample, pero en la regió mija i posterior, esta franja inclou una escama completa i la mitat de les escamas adjacents. En la regió lateral hi ha un renc de escamas de color gris, delimitada de negre, seguida per la llínea lateral que comprén la 3.ª i 4.ª renc de escamas, esta pot ser de color crema, grisa clar o groga. La regió ventral és de color gris a gris-verdoso, pero algunes escamas presenten vores de color negre. La zona cabal és crema o groga ( Rossman et al., 1996).

Distribució i alimentació

Tres subespecies de la serp mexicana de jarretera són actualment reconegudes: Thamnophis eques eques, l'interval del qual és des del surest de Nayarit cap a l'est a lo llarc de l'eix volcànic travesser, de l'est central de Veracruz (en una població aïllada en l'estat d'Oaxaca); T. i. megalops en un ranc de distribució en la Serra Mare Occidental de l'estat de Guanajuato, i en l'Oest a lo llarc de l'estat d'Hidalgo (en una aparent població aïllada en l'estat de Nou #León) i T. i.virgatenuis, la qual es troba en tres aparents poblacions aïllades d'alta elevació en el suroest de l'estat de Durango i en l'Oest-central i Noroest de l'estat de Chihuahua. La distribució altitudinal es troba en el ranc dels 53 als 2590 metros.

Els assuts per a esta espècie són generalment peixos i amfibis (Van Devender i Lowe, 1977), alguns invertebrats, lagartijas i mamífers formen algunes voltes partix de la seua alimentació. Rosen and Schwabel (1988) reporten taperots i adults de granota lleopart (Granota chiricahuensis i R. yavapaiensis), jóvens sapos (Bufo woodhousei) i recentment metamorfoseadas granotes bou (R. catesbeiana) varen ser ingerides. En Mèxic, organismes jovenils de T. eques varen ser trobats menjant cucs i sanguisoles, per una atra part, alguns adults varen ser trobats ingerint sanguisoles, peixos i granotes (Macías García i Drummond, 1988ª). La serp jarretera mexicana també pot aplegar a menjar lagartijas del gènero (Sceloporus i Cnemidophorus), aixina com rates (Peromyscus maniculatus) (Rosen i Schwabel, 1988).

Hàbitat

Esta espècie esta fortament associada a cossos d'aigua permanents en vegetació; s'han trobat al voltant de praderies en charcas poc profundes, en la vegetació dels rius, i prop de cactus i arbusts espinosos. El macro clima és Cf templat humit. Es distribuïx dels 1200m a més de 2000m d'altitut (Rhoze, 1996).

Tamany poblacional

Un estudi de marcage i recaptura de T. eques en una hectàrea de terreny no pertorbat va donar com a resultat que es trobara una població de 95 serps, no incloent als jovenils que es varen considerar com naixcuts en el mateix any en que es va realisar l'estudi (Rosen i Schwalbe, 1988).

Antecedents de l'estat de l'espècie o de les poblacions principals

El nom eques no va ser aplicat subsecuentemente a la seua original descripció (Reuss, 1834) fins a Buolenger (1893), equivocadamente revivint una sinonímia anterior de serp jarretera de coll negre (prèviament coneguda com a T. cyrtopsis). Este apany va ser seguit d'una gran cantitat de treballs en sistemàtica com a Cope (1900), Ruthven (1908), Van Denburgh and Slevin (1918), and H. M. Smith (1942) i no va ser sino fins a 1951 que H. M. Smith va demostrar que l'holotip de T. eques és actualment un eixemple de la serp mexicana jarretera (coneguda en eixe temps com a T. subcarinata), no la serp jarretera de coll negre (a la qual el nom de T. cyrtopsis va ser restaurat). Irònicament, en el temps de canvi al nom de T.subcarinata va ser aplicat a la serp jarretera mexicana per sol dos anys (Smith, 1949). Per la major part de la primera mitat del sigle, la serp mexicana jarretera va ser coneguda també com a T. macrostemma o T. megalops La variació geogràfica en T. eques és extensa i alguns aspectes d'estos han segut investigats per R. Conant i N. Scott i per I. Liner. Les subespecies T. i. eques i T. i. megalops es distinguixen únicament per diferències en el promig en el número de escamas subcaudales, i T. i. virgatenius es distinguix de T. i. megalops per tindre una obscura i estreta llínea vertebral. La distribució discontínua d'alta elevació de les tres poblacions de T. i. virgatenuis rodejades i separades per poblacions de baixa elevació de T. i. megalops, representa una zoogeografía molt particular i única entre les serps jarreteras.

Reproducció

Pel que fa al cicle reproductiu d'esta espècie, el creiximent dels folículs comença a principis de l'autumne, i l'ovulació ocorre a finals de març o principis d'abril, en naiximent de les críes entre juny i juliol (Rosen i Schwabel, 1988). Est és un patró poc usual per a les serps jarreteras, les quals usualment no comença el creiximent dels folículs sino fins al final de la primavera; este patró requerix una verificació adicional i estudi. Les femelles es posen sobre l'herba o les roques durant el periodo de gestació. Rosen i Schwabel (1988) indiquen que solament el 50% de les femelles tenen críes cada any,encara que açò no sugerix específicament que esta espècie siga de reproducció bianual. La seua fecunditat és de 13.6 neonato per ventrada (Rosen i Schwalbe, 1988).

Bibliografia adicional

• (2018).PeerJ.(6)doi:10.7717/peerj.4618.

Enllaços externs

• Enciclovida
• Naturaliste