Timó de direcció
Un timó (també gobernalle)[1] és un dispositiu utilisat per a dirigir un buc, barco, submarí, aeroesgolador o qualsevol atre tipo de vehícul que es moga a través d'un decorregut (generalment, l'aire o l'aigua). En una aeronau, el timó s'utilisa principalment per a contrarrestar fenomens aerodinàmics com els virages involuntaris produïts pels alerones, i el "factor p" o espente asimètric, i no s'utilisa com a control principal per a dirigir l'avió.
Un timó funciona reorientando el decorregut que passa entorn al caixco o fuselage, transmetent aixina un moviment de gir a la nau. En la seua forma bàsica, un timó és una taula plana o una làmina de material fixat en frontiças a la popa o la coa de la nau o darrere d'esta. A sovint, els timons es construïxen en una forma que reduïxca al mínim l'hidrodinàmica o resistència aerodinàmica.
Timons d'aeronaus
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
En una aeronau, el timó direccional és una superfície de control de la guiñada, de la mateixa manera que el timó de profunditat (habitualment dispost en l'estructura horisontal de la coa, encara que poden estar disposts de forma independent, denominant-se en eixe case estabilisador horisontal) i els alerones (disposts en les ales), que controlen respectivament els moviments de cabotege i de alabeo. El timó direccional està habitualment dispost cap a l'aleta (o estabilisador vertical), permetent al pilot controlar els moviments de guiñada sobre l'eix vertical (és dir, canviar la direcció horisontal cap a la que apunta el morro de l'avió). L'orientació del timó en l'aeronau és controlada pel pilot en el moviment de dos pedals, alguna cosa que du fent-se des de la "Época Dorada" de l'aviació. En l'época anterior a 1919, el control del timó era habitualment realisat per mig d'una "barra de timó" sòlida, que habitualment tenia una peça en forma de pedal o d'estrebe en els seus extrems per a permetre que els peus del pilot estigueren prop de la superfície atrassera de la barra.
En la pràctica, els alerones i el control de timó són usats en conjunció per a girar l'aeronau: els alerones proporcionant alabeo; el timó, proporcionant guiñada i al mateix temps compensant un fenomen denominat contraguiñada. Un timó direccional, per sí solament, conseguirà girar una aeronau d'ala fixa, pero molt més llentament que si els alerones són amprats en conjunció. L'us simultàneu del timó i dels alerones conseguix girs coordinats, en els que l'eix llongitudinal de l'aeronau està alineada en l'arc de gir, sense esgolar (defecte de timó) ni derrapar (excés de timó). Els girs realisats en aplicacions indegudes de timó a baixes velocitats poden ocasionar una trompa, que pot resultar molt perillós a baixa altitut.
En ocasions els pilots poden accionar de forma intencional el timó i els alerones en direccions opostes, en una maniobra denominada "derrape". Açò pot fer-se per a evitar vents creuats (perpendiculars a la direcció de l'aeronau) i mantindre el fuselage alineat en la pista, o be per a disminuir de forma més ràpida l'altitut (o abdós). Els pilots del vol 143 de Air Canada varen amprar una tècnica similar per a aterrisar l'avió, ya que estava massa per damunt de la senda de descens.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Timón de dirección» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.