Tres Regnes

Tres Regnes

Els Tres Regnes (chinenc antic, 三國 *srum qʷˤək, chinenc modern: Sānguó) és un periodo de la història de China. En un estricte sentit acadèmic, es referix al periodo comprés entre la fundació de Wei, en el 220, i la conquista dels Wu per la dinastia Jin, en el 280. No obstant, molts historiadors chinencs amplien el punt del començ d'este periodo a la rebelió dels turbants grocs, en el 184.

Visió general

La primerenca i "no oficial" part del periodo, compresa des de 190 al 220, va estar marcada per les caòtiques lluites internes entre els senyors de la guerra en vàries parts de China. La part mija del periodo, del 220 al 263, va estar marcada pel militarment més estable acort entre els tres estats rivals, Wei (魏), Shu (蜀), i Wu (吳).

Per a distinguir a estos estats dels antics estats del mateix nom, els historiadors els varen precedir d'un caràcter: Wei és també conegut com Cao Wei, Han és conegut com Shu Han, que posteriorment va passar solament a ser conegut com Shu, i Wu és també conegut com Wu oriental.

L'última part d'este periodo va estar marcada per la destrucció de Shu per part de Wei en el 263, el derrocament de Wei per la dinastia Jin en el 265 i la destrucció de Wu per Jin en el 280.

El terme "Tres Regnes" és una traducció inexacta, ya que cada estat va estar eventualment governat per un emperador que reclamava el seu llegítim dret de successió a la dinastia Han i no per reis. No obstant, esta denominació s'ha convertit en estàndart entre els sinólogos.

Este periodo històric ha segut en gran manera vist de forma romàntica en les cultures de China, Japó i Coreja i a lo llarc del surest asiàtic. Ha segut celebrat i popularisat en òperes, contes tradicionals, noveles, i en temps més recents, películes, séries de televisió i videojocs. El més conegut de tots, és sense dubte, el Romançada dels Tres Regnes, una recreació fictícia d'este periodo en un profunt trasfondo històric. El registre històric autorisat de l'era és Sanguo Zhi de Chen Shou, junt en les anotacions posteriors de Pei Songzhi sobre el text.

El periodo dels Tres Regnes és un dels més sanguinosos en l'història de China. Un cens de la població a finals de la dinastia Han oriental calculava una població d'aproximadament 56 millons, mentres un atre cens posterior reporta aproximadament 16 millons, tenint en conte les imprecisions dels registres censales de l'época, és segur assumir que un ampli percentage de la població va ser exterminada durant les constants guerres que es varen desnugar durant el periodo.

Colapse del poder dinàstic

La série d'events que varen dur al colapse de poder dinàstic i a l'ascensió de Cao Cao són extremadament complexos. La mort del Emperador Ling d'Han en maig del 189 va conduir a una inestable regència baixe el general al mando He Jin i a una rivalitat renovada entre les faccions dels eunucs i de la burocràcia civil comuna. Seguint a l'assessinat d'He Jin, el seu més important aliat, el coronel-director dels criats Yuan Shao va liderar una massacre dels eunucs en els palaus imperials. El tumult resultant en la capital va permetre al general fronteriç Dong Zhuo entrar en Luoyang des del noroest i prendre control de la cort imperial, iniciant un periodo de guerra civil per tota China.

Dong Zhuo va manipular la successió per a que el futur Emperador Xian poguera pujar al tro en lloc del seu germanastre major. En 190 una coalició liderada per Yuan Shao es va formar en les províncies orientals de l'imperi contra ell. La creixent pressió va conduir a l'emperador Han i posteriorment al mateix Dong Zhuo cap a Chang'an en l'oest en maig de 191. Un any més vesprada va ser assessinat en un colp d'Estat i l'emperador va permanéixer mentres varis senyors de la guerra es varen ser succeint en anys posteriors.

L'ascensió de Cao Cao

En el 191 va haver algunes conversacions dins de la coalició per a nomenar a un emperador, i gradualment els seus membres varen començar a discrepar. La guerra oberta va esclatar tan pronte com Dong Zhuo va abandonar Luoyang. En agost del 195 l'emperador Xian va deixar Chang'an i va fer un arriscat viage d'un any de duració a l'est en busca de gent que recolzara la seua causa. Pel 196, quan va ser rebut per Cao Cao, la majoria dels contendents menors havien segut o ben absorbits per uns atres més grans o destruïts. Llavors l'imperi Han va ser dividit entre varis senyors de la guerra regionals. Yuan Shao va ocupar el centre de la part de septentrional de Ye i va estendre el seu domini al nort del Riu Groc oponent-se al de Gongsun Zan, que controlava la frontera del nort. Cao Cao, que es dirigida al sur de Yuan, es va vore envolt en una escaramuza contra Yuan Shu i Liu Biao, que ocupaven respectivament el caixer del riu Huai i les regions del mig Yangzi. Més al sur, el jove senyor Sun Ce establia el seu domini en el baix Yangzi. En l'oest Liu Zhang conservava la província de Yizhou mentres Hanzhong i el noroest estaven controlats per una variopinta mostra de menuts senyors de la guerra com Ma Teng de Xiliang.

Cao Cao, que es convertiria en el fundador efectiu de Wei, havia reunit un eixèrcit en l'hivern de 189. Havia absorbit a uns 300.000 turbants grocs dins del seu eixèrcit, de la mateixa manera que a un bon número de grups militars organisats en forma de clans. En el 196 va establir la cort imperial en Xuchang i va desenrollar colónies agrícoles militars per a mantindre al seu eixèrcit. Despuix de destruir a Yuan Shu en el 197 i als senyors occidentals Lu Bu(198) i Liu Bei(199) en ràpida successió, Cao Cao va desviar la seua atenció feya Yuan Shao en el nort, que per sí mateixa havia eliminat al seu rival norteny Gongsun Zan en eixe mateix any.

Seguint a mesos de planificació, abdós bandos varen enfrontar les seues forces en Guangdu en el 200. Sobrepassant els elevats números de Yuan, Cao Cao li va derrotar de forma decisiva i va deixar mutilat a l'eixèrcit del nort. En el 202, Cao Cao es va aprofitar de la ventaja de la mort de Yuan Shao i de la divisió resultant entre els seus fills per a alvançar cap al nort del Riu Groc. Va capturar Ye en el 204 i va ocupar les províncies de Ji, Bing, Qing i You. Al final del 207, despuix d'una campanya llampada contra el poble de Wuhuan, Cao Cao havia conseguit un incontestable domini de la planura del nort de China.

Els Penya-segats Rojos

Artícul principal → Batalla dels Penya-segats Rojos.

En el 208, Cao Cao va marchar cap al sur en el seu eixèrcit en l'esperança d'unificar ràpidament l'imperi. El fill de Liu Biao, Liu Zong, va rendir la província de Jing i Cao va poder capturar una flota considerable en Jiangling. No obstant Sun Quan, el successor de Sun Ce en el baix Yangzi, va continuar resistint. El seu conseller i general Zhou Yu va assegurar una aliança en Liu Bei, sent ell mateixa un refugiat recent del nort. Els seus eixèrcits combinats d'uns 50.000 hòmens es varen enfrontar a la flota de Cao Cao i a una força de 220.000 hòmens eixe hivern en Chibi. En eixa época el bando de Cao Cao presumia de tindre 800.000 hòmens, pero això era una exageració per a desmoralizar als enemics i aumentar el seu prestigi (el seu eixèrcit seria d'aproximadament una miqueta més de 220.000 soldats). Abans de la batalla el general Zhou Yu al mando de l'eixèrcit de Sun Quan va manar que donaren #cinglada a Huang Gai, un dels seus més fidels oficials. Açò formava part del pla que Zhou Yu va idear. Abans d'esta orde havia parlat en Huang Gai per a vore si acceptava, i com esperava va acceptar. Despuix d'açò Huang Gai seguint el pla de Zhou Yu, es va reunir en Cao Cao per a unir-se en ell. Cao Cao va acceptar perque els seus espies li havien informat de que Zhou Yu li havia donat #cinglada, com a castic per un error que va cometre Huang Gai, i perque Huang Gai duya en ell a una bona part de la sura enemiga. Cao Cao confiat va manar a tota la seua flota sense preparacions per a una batalla i fent als seus hòmens cantar poemes, ballar i celebrar la victòria. Pero just quan les dos flotes es varen trobar, Cao Cao va vore que la flota del tinent eren barcos incendiaris. Al no haver preparat a la seua flota convenientment, els seus hòmens a penes varen poder reaccionar, perdent a casi tota la seua flota i salvant-se a sí mateixa pels pèls.

Despuix d'esta decisiva derrota, Cao Cao es va retirar al nort permetent a Sun Quan i Liu Bei sobreviure i consolidar-se, donant la base als futurs regnes Wu i Shu. Despuix de tornar al nort, Cao Cao es va quedar satisfet assimilant les regions del noroest en el 211 i consolidant el seu poder. De forma progressiva va incrementar els seus títuls i el seu poder, aplegant a ser finalment rei de Wei en el 217. Lui Bei va entrar en la província de Yi i més vesprada en el 214, va desplaçar a Liu Zhang com a #gobernant, deixant al seu comandant Guan Yu a càrrec de la província de Jing. Sun Quan, que havia estat durant estos anys ocupat en les defenses contra Cao Cao en el surest en Hefei, va tornar la seua atenció a la província de Jing i al mig Yangzi.

Les tensions entre els aliats es feyen gradualment visibles. En el 219, en acabant de que Liu Bei capturara en èxit Hanzhong a mans de Cao Cao i mentres Guan Yu estava ocupat en el assalt de Fan, el comandant en cap de Sun Quan, Lü Meng, va capturar secretament la província de Jing.

La tripartición de China

En el primer més del 220 Cao Cao va morir, i en el dècim més el seu fill Cao Pi va destronar a l'emperador Xian i va fer aplegar al seu fi a la dinastia Han. Va cridar al seu estat Wei i es va proclamar a sí mateix emperador en Luoyang. En el 221 Liu Bei va prendre el nom d'Emperador d'Han, en una aposta per a restaurar a la caiguda dinastia Han (el seu estat es coneix històricament com Shu o Shu-Han). En eixe mateix any,Sun Quan es va nomenar emperador Wu. Un any més vesprada, les tropes de Shu-Han varen declarar la guerra a Wu i es varen enfrontar als seus eixèrcits en la batalla de Yiling. En Xiaoting, Liu Bei va ser desastrosament derrotat pel comandant de Sun Quan Lu Xun i forçat a retrocedir a Shu, a on va morir poc despuix. Despuix de la mort de Liu Bei, Shu i Wu varen recuperar les relacions cordials en perjuí de Wei, estabilisant aixina la configuració del tripartit. En el 229, Sun Quan va renunciar al seu reconeiximent del règim de Cao Pi i es va declarar a sí mateix emperador en Wuchang.

El domini del nort pertanyia completament a Wei, mentres Shu ocupava el suroest i Wu la zona central del sur i l'est. Les fronteres exteriors dels estats estaven generalment llimitades a l'extensió de la civilisació chinenca. Per eixemple, el control polític de Shu en la seua frontera meridional es trobava llimitat per les tribus Tai del modern Yunnan i Birmània, cridats pels chinencs "Els bàrbars del sur" (南蠻).

Població

En térmens de mà d'obra, Wei era en diferència el més fort, retenint més de 660.000 famílies i 4.400.000 persones dins de les seues fronteres. Shu tenia una població de 940.000, i Wu de 2.300.000. Per lo que Wei tenia més del 58% de la població i al voltant del 40% del territori. En estos recursos, s'estima que va poder reunir a un eixèrcit de 400.000 mentres Shu i Wu podia dirigir a uns 100.000 i 230.000 respectivament, a grans traces el 10% de les seues respectives poblacions. L'aliança Wu-Shu contra Wei va demostrar ser una configuració militar estable; les fronteres bàsiques dels Tres Regnes a penes varen canviar durant més de quaranta anys.

Comerç i transport

En térmens econòmics la divisió dels Tres Regnes reflectia una realitat que va perdurar largamente. Inclús en els Song del nort, setcents anys despuix dels tres regnes, era possible pensar en China com en un compost de tres grans mercats regionals (l'estat del noroest era llaugerament ambivalent, ya que tenia enllaços en les regions del nort i Sichuan). Estes divisions geogràfiques estan subrallades pel fet de que les principals rutes de comunicació entre les tres regions principals estaven totes fetes per l'home: el Gran canal enllaçant el nort i el sur, el camí de transport a través de les Tres goles del Yangzi unint el sur de China en Sichuan i les carreteres de galeria unint Sichuan en el noroest. La ruptura entre les tres entitats va ser prou natural i inclús anticipada per la previsió política de Zhuge Liang (vore el pla de Longzhong).

Consolidació

En el 222 Liu Shan va ascendir al tro de Shu despuix de la derrota i mort del seu pare. La derrota de Liu Bei en Yiling va finalisar el periodo d'hostilitat entre Wu i Shu i abdós varen usar l'oportunitat per a concentrar-se en problemes interns i en l'enemic exterior que representava Wei. Per a Sun Quan, la victòria va acabar en els seus temors relatius a l'expansió de Shu cap a la província de Jing i va dirigir la seua atenció en els aborigen del surest, a els qui els chinencs cridaven de forma colectiva el poble Shanyue. Despuix de varis èxits en els seus enfrontaments en les tribus, es va obtindre la victòria en el 234. En eixe any Zhuge Ge va acabar un assalt de tres anys sobre Danyang en la rendició de 100.000 Shanyue. De tots estos, 40.000 varen ser desplaçats com a auxiliars de l'eixèrcit Wu. Mentrestant Shu també estava experimentant problemes en les tribus indígenes del sur. Els pobles Yi del suroest es varen rebelar contra l'autoritat Han, capturant i saquejant la ciutat de Yizhou. Zhuge Liang, reconeixent l'importància de l'estabilitat en el sur, va ordenar l'alvanç dels eixèrcits Shu en tres columnes contra Yi. Va lluitar varis combats contra el líder Meng Huo, al final dels quals Meng es va sometre. Es va permetre a un home de la seua tribu residir en la capital de Shu, Chengdu, com un oficial i els Yi varen formar els seus propis batallons dins de l'eixèrcit Shu.

L'expedicions septentrionals de Zhuge Liang

Artícul principal → Expedicions nortenyes de Zhuge Liang.

Al final de la campanya en el sur de Zhuge Liang, es va realisar l'aliança Wu-Shu i Shu va tindre llibertat per a dirigir-se cap al nort. En el 227 Zhuge Liang va traslladar els seus regiments més importants cap a Hangzhong, i va començar la batalla pel noroest en Wei. L'any següent, va ordenar al general Zhao Yun atacar des de la gola de Ji com una distracció mentres el propi Zhuge liderava la força principal cap a Qishan. Pero en la vanguarda Ma La seua va sofrir una derrota tàctica en Jieting i l'eixèrcit Shu es va vore forçat a retrocedir. En els sis anys següents Zhuge Liang va intentar vàries ofensives més, pero els problemes d'abastiment llimitaven la seua capacitat d'èxit. En el 234 va liderar la seua última gran ofensiva contra el nort, alcançant la planura de Wuzhang al sur del riu Wei. No obstant, per la seua primerenca mort, l'eixèrcit Shu es va vore de nou forçat a retrocedir.

Wu i el desenroll de sur

En els temps de les grans ofensives septentrionals de Zhuge Liang, l'estat de Wu sempre havia permaneixcut a la defensiva front a les invasions procedents del nort. L'àrea al voltant d'Hefei es trobava baix una pressió constant de Wei despuix de la batalla dels penya-segats rojos. La maquinària de guerra havia creixcut fins a tal punt que molt dels residents havia elegit emigrar i restablir-se al sur del Yangzi. Despuix de la mort de Zhuge Liang, els atacs en la regió d'Huainan es varen intensificar, pero pese a tot Wei no va poder trencar la llínea de defenses alçades sobre el riu per Wu, que incloïen la fortalea de Ruxu.

El llarc regnat de Sun Quan és considerat com una época d'abundància per al seu estat del sur. Les migracions des del nort i l'assentament dels Shanyue va incrementar la mà d'obra per a l'agricultura, especialment a lo llarc dels recodos inferiors del Yangzi i en la comandància de Kuaiji. El transport fluvial va florir, en les construccions dels canals de Zhedong i Jiangnan. El comerç en Shu va prosperar, en un enorme afluència de cotó i el desenroll de les indústries del metal i el celadón. El transport oceànic va ser millorat fins a tal punt que es varen fer viages per mar a Manchuria i a l'illa de Taiwan. En el sur, els mercaders de Wu varen alcançar Linyi (en el sur de Vietnam) i Fu'nan (Camboya). Segons prosperava l'economia, també ho feyen l'art i la cultura. En la delta del Yangzi, les primeres influències budistes varen alcançar el sur des de Luoyang.

Decadència i final dels Tres Regnes

Despuix del 230 les tensions varen començar a fer-se visibles entre el clan imperial Cao i el clan Alvenc. Seguint a la mort de Cao Zhen, el faccionalismo era evident entre Cao Shuang i el gran comandant Alvenc Yi. Deliberadament, Cao Shuang va colocar als seus partidaris en llocs importants excloent a Alvenc, #lo que ell va prendre com una amenaça. El poder del clan Alvenc, una de les grans famílies terratinents dels Han, va ser reforçat per les victòries militars d'Alvenc Yi. Ademés, Alvenc Yi era un estratega i polític extremadament capaç. En el 238 va esclafar la rebelió de Gongsun Yuan i va dur a la regió de Liangdong directament baixe el control central. En última instància, va sobrepassar a Cao Shuang en el joc de poders. Aprofitant-se d'una incursió dels hòmens del clan imperial a les tombes de Gaoping, Alvenc va donar un colp d'Estat en Luoyang, arrebatant l'autoritat de la facció de Cao Shuang. Va haver moltes protestes front al marejant poder de la família Alvenc, sent la més notable la dels Sèt sabio de la arboleda de bambú. Un dels sabio, Xi Kang, va ser eixecutat com a part de les porgues despuix de la caiguda de Cao Shuang.

Conquista de Shu

Artícul principal → Conquista de Shu per Wei.

La decreixent força del clan Cao es va reflectir en la decadència de Shu. Despuix de la mort de Zhuge Liang, la seua posició va recaure en Jiang Wei, Fei Wei i Dong Yun, en eixe orde. Pero despuix del 258, les polítiques Shu varen ser controlades cada volta més per la facció dels Alvenc i la corrupció va ser en aument. A pesar dels enèrgics esforços de Jiang Wei, protegit de Zhuge, Shu va ser incapaç d'assegurar cap victòria decisiva contra Wei. En el 263, Wei va llançar un atac en tres fronts i l'eixèrcit Shu va ser forçat a una retirada general des de Hangzhong. Jiang Wei ràpidament va mantindre la posició en Jiange pero va ser sobrepassat pel comandant Wei Deng Ai, que va forçar al seu eixèrcit a marchar des de Yingping a través de territori que es considerava impracticable. En aplegar l'hivern d'eixe any, la capital Chengdu havia caigut i l'emperador Liu Chang s'havia rendit. L'estat de Shu havia aplegat al seu fi despuix de quarantatrés anys. Jiang Wei, no obstant, no es va rendir i en el seu últim intent per restaurar Shu va manipular al general Zhong Hui i ho va convéncer de rebelar-se contra Alvenc Zhao i d'arrestar a Deng Ai. No obstant la rebelió va ser descoberta i Zhong Hui i Jiang Wei varen morir a mans dels soldats de Wei.

Conquista de Wu

Seguint a la mort de Sun Quan en el 252, el regne de Wu va entrar en un periodo de decadència progressiva. La triunfante repressió Wei de les rebelions en la regió de Huainan per Alvenc Zhao i Alvenc Shi varen reduir qualsevol oportunitat de l'influència de Wu. La caiguda de Shu va marcar un canvi en les polítiques de Wei. Alvenc Yan (net d'Alvenc Tu), despuix d'acceptar la rendició de Liu Shan, va expulsar a l'emperador Wei i va proclamar la seua pròpia dinastia de Jin en el 264, acabant en quarantassís anys de domini Cao en el nort. En el 269 Yang Hu, comandant Jin en el sur, es va començar a preparar per a l'invasió de Wu ordenant la construcció d'una flota i l'entrenament de marins en Sichuan baix Wang Jun. Quatre anys més vesprada, Lu Kang, l'últim gran general de Wu, va morir, sense deixar cap successor competent. La planejada ofensiva Jin va aplegar finalment en l'hivern de 279. Alvenc Yan va llançar cinc ofensives simultànees a lo llarc del riu Yangzi des de Jiangkan a Jiangling mentres la flota de Sichuan navegava riu avall cap a la província de Jin. Baixe la tensió d'un atac tan enorme, les forces de Wu varen colapsar i Jiangkang va caure en el tercer més de 280, tancant prop d'un sigle de conflicte.

Vejau també

• Història de China
• Anex:Emperadors de China
• Romançada dels Tres Regnes

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tres Regnes.
• Breu cronologia històrica de China
• Un atre quadro cronològic de l'història de China
• Chinenca Imperial en el Museu Nacional d'Antropologia (Mèxic).

Bibliografia

• (2004) Generals of the South: The foundation and early history of the Three Kingdoms state of Wu (en anglés), Canberra: Australian National University.
• (1994).Military Review.74(8)

56-64.