Trinquet de Pelayo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Trinquet Pelayo

El Trinquet de Pelayo, és un trinquet ubicat en el carrer de Pelayo número 6 de la ciutat de Valéncia, és conegut com La catedral de la pilota valenciana o de l'Escala i corda i és un dels trinquets valencians en més renom, a on se solen disputar les finals de competicions importants com el Circuit Bancaixa. El Trinquet de Pelayo és un dels recints deportius, en actiu, més antics d'Europa.

Història[editar | editar còdic]

El 20 d'agost de l'any 1868 es va inaugurar en el carrer de Pelayo, al costat de l'Estació del Nort, un nou trinquet, que rebria el nom del carrer, encara no traçat: el Trinquet de Pelayo.

Del fundador, el senyor Benet, no se sap molt més, solament que va construir el trinquet al costat d'un “tir a la gallina”, una diversió de moda. La llista d'intendents no és completa: al començament del sigle XX fon un tal Rata, en els anys 20 fon Quico el Tramusser d'Alboraya, més tart varen ser Alfredo González Mataix i l'expilotari Terenci Miñana (Chiquet de Simat).

Durant la Guerra Civil el Trinquet de Pelayo fon confiscat per un sindicat que encarregà la gestió a un grup de pilotaris encapçalats pel Faixero de Gandia (José Peiró Sanchis), qui es va mantindre d'intendent en el nou règim franquiste. En l'any 1947 el trinquet va passar a mans de l'empresa Segarra de Vall d'Uxó, que va restaurar el local, pero les majors modificacions, com la coberta del trinquet, varen ser obra de l'empresa Tuzón, propietària des de 1976.

La cancha[editar | editar còdic]

Per a entrar en el trinquet es deu de passar pel bar-restaurant Trinquet, en el mateix carrer Pelayo, i travessar un chicotet pati en vela i un pou (sec, hui en dia).

El Trinquet de Pelayo medix 58,5 m. de llongitut per 11 m. d'ample i 9 m. d'altura. Pel fet de ser tan ample els jugadors necessiten habituar-se i colocar-se correctament. Està completament tancat, cobert, en allumenament i marcador electrònic en la paret de darrere de la galeria del restant.

Conta en 4 galeries, les de les parets del dau i el restant més atres dos sobre les muralles, les parets laterals. La llongeta és molt ampla i una miqueta elevada, pero sense mur de protecció per als espectadors, ademés la llongeta de les autoritats superior la cobrix totalment, de manera que per a enviar la pilota no hi ha suficient en una bolea llarga, sino que cal fer-la baixa i ben dirigida. En el frontó del dau, i al costat de la llongeta, hi ha una porta que du al bar del trinquet, en este lloc també acostuma a haver gent veent la partida, aixina que és un atre racó per a defendre i/o evitar que es fique la pilota, en cas que es tanque la porta el rebot pot fer estranys o eixir esmortida.

En els seus començaments la terra era de lloses, i fins a l'any 1920 era de rajoles. Fins a 1976 fon un trinquet descobert, és dir, sense sostre. Tampoc estava completament acotat, ya que, a pesar de que les galeries estaven cobertes per unes malles metàliques, les pilotes podien eixir per dalt (o pels forats): Si s'anava per la part del dau es feya broma dient "Eixa ha anat a l'Institut" (referint-se a l'Institut Lluis Vives), i si eixia pel restant dien "Eixa ha anat al carrer de l'Ermita".

Atés el preu de les pilotes de vaqueta, cada volta que una pilota era enviada fòra ya hi havia algú (normalment un chiquet) que s'encarregava de seguir la trayectòria i anar-la a buscar en els patis de les cases pròximes, els amos de les quals com a preu per este servici exigien l'entrada gratuïta al trinquet.

Per un atre costat, seguint la muralla de la dreta des de la llongeta fins a la corda hi havia una llaugera vora que trea les pilotes de la paret i obligava a jugar d'esquerra.

Galeria d'honor[editar | editar còdic]

Presidint el trinquet, en la part superior de la galeria del dau, hi han penjades 5 enormes fotografies de pilotaris que han marcat época en Pelayo. Tenint en conte que ya du obert més de 100 anys, i que han passat centenars de pilotaris de tot tipo i estil, el fet de que solament hi haja 5 indica la rigurositat i el consens a l'hora de calificar-los com a mits de la pilota valenciana.

Per orde d'esquerra a dreta són:

  • El Nel de Murla
  • Quart
  • Juliet d'Alginet
  • Rovellet
  • Genovés I

Vore també[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons