UR-100N
El UR-100N (en ruso: УР-100Н, designació GRAU: 15А30, Designació OTAN: SS-19 Stilleto) és un missil ICBM pesat rus de quarta generació, desenrollat en l'Unió Soviètica, en dos etapes de impulsió, pot llançar d'1 a 6 ogives nuclears en un vehícul de transport MIRV entre 0.5 a 0.75 megatonés en alcanç màxim de 10 000 km de distància.[1] Considerat durant molt temps la «columna vertebral» de les Forces de Missils de Designació Estratègica de la Federació de Rússia, va ser presentat al servici operatiu en 1975 com a successor del missil ICBM UR-100 i MR UR-100, en plena Guerra Freda despuix de el SS 18 SATAN [R 36M].[2]
Història
[editar | editar còdic]Durant la Guerra Freda l'Unió Soviètica i Estats Units, varen continuar en el desenroll de nous missils balístics intercontinentals, més potents, en major precisió i en capacitat de llançar múltiples ogives nuclears.[3]
Varen existir 3 models d'este missil en l'Unió Soviètica, l'últim dels quals es va desplegar a finals de 1979 en siges subterrànees de llançament i camions de transport, la seua precisió és de 350 metros per a cada ogiva nuclear, en diferents objectius enemics a més de 10 000 km de distància.
El missil ICBM té instalat un modern sistema de control inercial basat en computadores, els primers motors de combustible sòlit i un vehícul de transport MIRV. En l'ogiva del missil (pes: 4.3 tonellades) esta una etapa especial en un grup motopropulsor de combustible líquit, que realisa el llançament paulatí d'ogives termonuclears des de l'espai, sobre els blancs designats en la missió del missil, a diferent altitut per a alcançar diferents objectius enemics, bases militars, ciutats i esquadres navals.
Els UR-100N estan emplaçats en Derazhnaya, Kozelsk, Pervomaysk i Tatishchevo. Actualment existixen 170 llançadors en territori de Rússia. En decembre de 1995 es va acordar estendre la seua vida operativa entre 10 i 25 anys més. El 15 de novembre de 2006 es va realisar en èxit una prova de llançament d'este missil des de la base de Baikonur, i es va afirmar que els ICBM d'esta classe permaneixeran en servici fins a l'any 2030 com a mínim.
Rússia va comprar prop de 30 missils a Ucrània a canvi de 50 millons de dólars en deutes de gas d'eixe país. Tots els missils ucranians varen ser desmantellats i transferits a Rússia despuix de la fragmentació de l'Unió Soviètica, i encara són operatius en Rússia.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «nàixer-els-missils-nuclears-mes-potents-del-món-en-la-urss-1093996553.html Satanás, Estilet i Rysak: cóm varen nàixer els missils nuclears més potents del món en la URSS» (en és). Noticiaslatam. SputnikMundo. Consultat el 2023-11-13.
- ↑ «UR-100N Family» (en en). Gunter's Space Page. Consultat el 2023-11-13.
- ↑ «UR-100 (SS-19)» (en en-us). Missile Threat. Consultat el 2023-11-13.
- ↑ «MIC "NPO mashinostroyenia" - Extension of UR-100N OТТKh ICBM service life». npomash.ru. Consultat el 2023-11-13.
- Este artícul conté una traducció derivada de «UR-100N» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.