Vazimba

Vazimba és el nom en que la tradició oral malgache designa als primers habitants de Madagascar. En la memòria colectiva ocupen un lloc ambigu entre lo històric i lo mític: en unes versions li'ls descriu com a comunitats humanes antigues —a sovint d'estatura menor que la mija— assentades en boscs i tossals; en unes atres, com a sers liminares o esperits lligats a enclavaments sagrats com a rius, roques o goles.

La noció de época vazimba (faha vazimba) obri l'història oral de les Terres Altes: antecedix a l'expansió dels regnes Merina i Betsileo, i conclou —segons les cròniques merina compilades per François Callet— en les conquistes d'Andriamanelo (XVI) i els seus successors Ralambo i Andrianjaka.

L'historiografia contemporànea interpreta el terme en dos plans: (a) com a categoria ètnic-històrica hipotètica, associada a les primeres onades de poblament austronesio-africà, i (b) com a etiqueta cultural en la que els merina —i en atres contexts els betsimisaraka— varen designar als tompontany («mestres de la terra») anteriors a la seua hegemonia política, és dir, una categoria d'alteridad més que un grup biològic ben delimitat.

En este marc, les descripcions de sepultures llacustres o en caixons/lakanas de fusta es consideren sobretot atribucions llegendàries de la memòria oral, sense correlato arqueològic ferm publicat fins a la data.

Des d'una perspectiva comparada austronesia, els Vazimba han segut posats en paralel en els Menehune d'Hawái o en categories natives com els Orang Rimba de Sumatra (gent del bosc), figures associades a pobladors primigenis i a la alteridad ancestral, lo que reforça la seua llectura com a metàfora de «els d'abans» en l'imaginari malgache.

Etimologia i usos

El terme vazimba s'ha relacionat en raïls de les llengües austronesias que signifiquen «gent del bosc» o «habitants de la selva» (de **ba/va-yimba; cf. malayo orang rimba), en contrast en Vezo («els de la costa»).

En les fonts merina dels sigles XVI–XVII, vazimba designa genèricament a poblacions anteriors assentades en les Terres Altes i en l'occident de l'illa. Estes tradicions distinguixen subgrups en funció del seu hàbitat:

• vazimba andrano («Vazimba de les aigües»), vinculats a riberes i llac;
• vazimba antety («Vazimba de la terra ferma»), considerats els més numerosos, associats a la vall del Betsiriry;
• vazimba antsingy («Vazimba dels tsingy»), habitants de coves i formacions calcáreas de Bemaraha.

En el llenguage ritual posterior, el vocablo va passar a amprar-se també per a certs tompontany (guardians de llocs sagrats) o ancestros remots, lo que reforça la seua ambivalencia entre categoria històrica, mítica i espiritual.

Orígens i debats historiográficos

L'investigació arqueològica, llingüística i genètica situa l'arribada de poblacions humanes a Madagascar entre ca. 350 a. C. i 500 d. C., en aportes tant austronesios procedents del Surest Asiàtic com a africans orientals en proporcions significatives.

En este marc, Vazimba ha segut interpretat com a designació de les primeres onades de colon austronesios adaptats als boscs i a l'interior montanyós, en contrast en corrents posteriors més «tecnificades» que varen introduir metalúrgia i rizicultura irrigada; esta hipòtesis explicaria l'oposició mítica entre uns «Vazimba primitius» i nouvinguts en major domini tècnic.

Atres autors subrallen que el terme va funcionar sobretot com a etiqueta d'alteridad cultural utilisada per merina i betsimisaraka per a referir-se a tompontany anteriors a la seua hegemonia, sense implicar necessàriament un grup biològic distint. En esta llectura, més que un poble extinguit, aludiria a poblacions paulatinament assimilades en el mosaic ètnic malgache, la memòria del qual persistix en relats i rituals locals.

Vore també

• Vazimba (mitologia)
• Vezo
• Imerina
• Andriamanelo
• Rafohy
• Rangita
• Fady (tabú)
• Mitologia malgache

Bibliografia

• Bloch, M. (1986). From Blessing to Violence: History and Ideology in the Circumcision Ritual of the Merina of Madagascar. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-32442-2.
• Burney, D. A.; Burney, L. P.; Godfrey, L. R.; Jungers, W. L.; Goodman, S. M.; Wright, H. T.; Jull, A. J. T. (2004). «A chronology for clapix prehistoric Madagascar». Journal of Human Evolution, 47, pp. 25–63. jhevol.2004.05.005 doi:10.1016/j. jhevol.2004.05.005.
• Callet, F. (1908). Tantara ny andriana eto Madagascar. Antananarivo: Académie malgache.
• Grandidier, A.; Grandidier, G. (1903–1920). Collection dones ouvrages anciens concernant Madagascar. Paris: Comité de Madagascar.
• Hurles, M. I.; Sykes, B. C.; Jobling, M. A.; Forster, P. (2005). «The Dual Origin of the Malagasy in Island Southeast Àsia and East Africa: Evidence from Maternal and Paternal Lineages». American Journal of Human Genetics, 76 (5), pp. 894–901. doi:10.1086/430051.
• Kent, R. K. (1970). Early Kingdoms in Madagascar: 1500–1700. New York: Holt, Rinehart and Winston.
• Ottino, P. (1982–1983). «Ancient Malagasy Dynastic Succession: The Merina Example». History in Africa, 9–10.
• Renel, C. (1910). Contes de Madagascar. Paris: Ernest Leroux.
• Renel, C. (1930). Contes de Madagascar, deuxième série. Paris: Ernest Leroux.
• Vérin, P. (2000). Madagascar. Paris: Karthala. ISBN 2-86537-936-6.