Videoarte

Archiu:Video synthesizer, PNW SynthFest 2013.jpg

Videoarte

El videoarte o art audiovisual (també conegut com video experimental). És una forma d'expressió que es basa en l'us de la tecnologia de video com a mig visual i audible. El videoarte va sorgir a fins de la década de 1960 quan la nova tecnologia de video de consum, com les gravadores de video, es va fer disponible anara de les transmissions corporatives. El videoarte pot prendre moltes formes: gravacions que s'emeten; instalacions vistes en galeries o museus; obres transmeses en llínea, distribuïdes com a cintes de video o DVD; i actuacions que poden incorporar un o més televisors, monitors de vídeo i proyeccions, que mostren imàgens i sons en directe o gravats.

El videoarte va experimentar les distintes tendències de l'época, com fluxus (en el que es relaciona especialment), el art conceptual, les performances o el minimalisme. No deu confondre's en la producció de la televisió o el cine experimental.

Antecedents

La creació de la cámara oscura, tècnica utilisada per a captar la llum en un material fotosensible, pot considerar-se l'antecedent fundante, compartit en atres expressions derivades de les possibilitats de fixació de les seues imàgens que va introduir l'invenció de la fotografia en 1839. “El desenroll de les cambres pot ser llegit com un acontenyiment tecnològic que va deslligar l'experiència de la visió d'un subjecte dotat d'òrguens de percepció”. L'utilisació de les cambres generen una nova forma de percepció de la realitat. En l'invent de les cambres, es produïxen diferents séries en la producció d'imàgens, en les quals podem trobar diferents estils artístics.

L'antecedent més important per al desenroll del video és la creació de la cambra de video, en tant mig tecnològic que permet crear imàgens audiovisuals de forma domèstica.

Segons les últimes senyes investigades, els espanyols Salvador Dalí i José Val de l'Omar varen ser possiblement junt a Nam June Paik i Wolf Vostell pioners del videoarte. L'obra de Val de l'Omar podria inscriure's dins del cine experimental; no obstant, el fet de que ell també creara soports o tècniques especials per a la seua exhibició, com el "Desbordament apanorámico de l'image" fan que siguen peces úniques i fòra de qualsevol possible circuit comercial o sala d'exhibició a l'us. Pese a això, la seua obra actualment està prenent gran rellevància i està sent molt difosa, pero per a poder apreciar-la com ell va dispondre, solament pot fer-se seguint les seues instruccions, més propenques a l'instalació artística. El Tríptic Elemental d'Espanya és la seua obra més reconeguda, i la primera d'eixes cintes data de 1953-55, si ben ya en Vibració en Granada tenim un antecedent, casi un esbós de lo que ací veem. Per això podem dir que és el pioner del videoarte.

Dalí ha segut reclamat com un atre antecedent del videoarte despuix de descobrir-se la proyecció de l'obra Caos i creació, en la que l'artiste espanyol parodia l'art de Piet Mondrian i El Bosco, realisada junt en l'artiste Philippe Halsman, l'obra va ser realisada per a ser proyectada en abril de 1960, en la Fifth Annual Convention on Visual Communications, celebrada en l'hotel Waldorf de Nova York.

Història

Nam June Paik és reconegut per múltiples autors com el "pare del videoarte", per les seues #experimentació en la década del 60 sobre les possibilitats que va introduir la cambra de video portàtil. Nam June Paik va expondre per primera volta les seues obres en la Exposition of Music - Electronic Television en la Galeria Parnass de Wuppertal en març del 1963.

Nam June Paik va obtindre en 1965 la primera cambra portàtil de SONY, abans de la seua comercialisació. El 4 d'octubre de 1965 va gravar des d'un taxi els carrers de Nova York durant la visita del papa Pablo VI en una finalitat estètica, per a captar una realitat subjectiva, al marge de les funcions de gravació de la televisió. Este fet ha segut àmpliament discutit, puix Sony no va fabricar el seu portapack fins a 1967. Una atra obra coneguda de Nam June Paik va ser Zen for TV, 1963.

Un atre autor pioner del gènero és Wolf Vostell, considerat el creador de la primera videocinta en el títul Sun in your head (Sol en el teu cap) de l'any 1963. Sun in your head va ser rodat en película de 16 mm i transferit a video en 1967. En setembre del 1963 Wolf Vostell va presentar en la Galeria Parnass la primera obra que incorpora un televisor. Una instalació en el títul L'habitació negra de l'any 1958, de 3 peces en una habitació obscura en parets pintades en pintura negra, que hui forma part de la colecció del Museu Berlinische Galerie en Berlín. En el mateix any, Vostell va presentar en la Smolin Gallery de Nova York la seua instalació 6 TV Done-coll/age, que hui forma part de la colecció del Museu Regna Sofia.

L'artiste francés Fred Forest també va utilisar un Sony Portapak des de 1967. Estes afirmacions estan, no obstant, a sovint en disputa perque el primer Sony Portapak, la Videorover no va aplegar a estar disponible en el mercat fins a 1967 per primera volta en els EE. UU. (Fred Forest no nega açò, dient que la cambra li va ser proporcionada pels fabricants). A Andy Warhol se li atribuïx una mostra de videoarte undergrond poques semanes abans de la proyecció de Paik, pero en este cas, l'artiste provablement va utilisar una cambra de video pre-portàtil.

Abans de l'introducció d'esta nova tecnologia, la producció d'imàgens en moviment només estava disponible per al consumidor (o l'artiste, per a este cas) a través de la película de huit o setze milímetros, pero no proporcionava la reproducció instantànea que oferixen les tecnologies de vídeo. En conseqüència, molts artistes varen trobar més atractiu el vídeo que la película, més encara quan a esta major portabilitat se li varen agregar tecnologies que permeten editar, o modificar (posproducir) l'image de vídeo.

En els dos eixemples mencionats anteriorment, abdós varen fer us de "trucs de baixa tecnologia" per a produir obres de videoarte abans d'hora. L'artiste nortamericà Peter Campus en la seua obra Double Vision combina les senyals de vídeo de dos cambres Sony Portapak a través d'un mezclador electrònic, lo que resulta en una image distorsionada i radicalment dissonant; en Organic Honey's Vertical Roll de Jonas s'involucra material gravat en anterioritat, ya que es reproduïx en un televisor - en el celler vertical, un ajust de forma intencionada en l'error.

Una obra de vídeoarte multicanal (utilisant varis monitors o pantalles) va ser Wipe Cycle, d'Ira Schneider i Frank Gillette. Wipe Cycle es va exhibir per primera volta en la Galeria Howard Wise de Nova York en 1969 com a part d'una exposició titulada TV Com Un Mig Creatiu. Wipe Cycle va ser ona instalació de nou pantalles de televisió, que combinava imàgens en viu dels visitants de la galeria, en material d'archiu de la televisió comercial, i videos pregrabados. El material s'alternava d'un monitor a un atre en una coreografia elaborada.

L'innovadora peça de Valie Export, Front a una família (1971), va ser un dels primers casos d'intervenció de radiodifusió entre la televisió i el videoarte. El video, transmés originalment en el programa de televisió austríaca Kontakte el 2 de febrer de 1971, mostra a una família austríaca burguesa veent la televisió mentres sopen. Quan atres famílies de classe mija varen vore este programa en la TV, la televisió es torna la celebració d'un espill front a la seua experiència i que complejiza la relació entre subjecte, espectador, i la televisió.

En els estudis de televisió de Sant Josep, ubicat en Estats Units en 1970, Willoughby Sharp va començar la série Videoviews dels diàlecs gravats en video en els artistes. La série Videoviews consistix en diàlecs de Sharps en Bruce Nauman (1970), Joseph Beuys (1972), Vito Acconci (1973), Chris Burden (1973), Lowell Darling (1974), i Dennis Oppenheim (1974). També en 1970, Sharp presenta Body Works, una exposició d'obres de vídeo de Vito Acconci, Terry Fox, Richard Serra, Keith Sonnier, Dennis Oppenheim i William Wegman que es va presentar en el Museu de Tom Marioni de l'art conceptual, Sant Francisco, Califòrnia.

El videoarte es va fer molt popular en la ciutat de Nova York. The Kitchen va ser fundada per Steina i Woody Vasulka assistit pel director de videos de Dimitri Devyatkin i Shridhar Bapat en 1971. El videoarte i la música electrònica varen ser exhibits davant un públic expectante.

Característiques

Una de les principals diferències entre el videoarte i el cine és que el videoarte no necessàriament depén de moltes de les convencions que definixen el cine. El videoarte pot no amprar l'us d'actors, pot prescindir de diàlecs, pugues no tindre narrativa discernible, o adherir-se a qualsevol de les atres convencions que generalment definixen el cine com a entreteniment. Esta distinció és important, ya que propicia el videoarte no solament de cine, sino també de les subcategoría en que eixes definicions poden aplegar a ser complexes (com en el cas de la vanguarda del cine o curtmetrages). Les intencions del videoarte són variades, des de l'exploració dels llímits de la pròpia mija (per eixemple, Peter Campus, Double Vision) per a atacar en rigor les expectatives de l'espectador del video com a forma de cine convencional (per eixemple, Joan Jonas, Organic Honey's Vertical Roll).

És una de les tendències artístiques que varen sorgir al fil de la consolidació dels mijos de comunicació de masses, i que pretenien explorar les aplicacions alternatives i aplicacions artístiques de dits mijos. S'usen mijos electrònics (analògics o digitals) en un fi artístic. En ell s'utilisa informació de video experimental). Una de les diferències entre el videoarte i el cine és que el videoarte no necessàriament complix en les convencions del cine, ya que pot no amprar actorés o diàlecs, carir d'una narrativa o guion, o atres convencions que generalment definixen a les películas com a entreteniment.

El videoarte és una alternativa expressiva a la producció cinematogràfica convencional. És una proposta més enfocada a persones que trenquen en els paràmetros comercials i busquen un mig alternatiu a les formes tradicionals de producció.

Se sustenta en el format i en la possibilitat d'establir una dinàmica visual i conceptual a través de la narració va filmar o fotogràfica. És eminentment conceptual, d'esta premissa emergix este estil de relat visual o audiovisual.

El videoarte defén un llenguage audiovisual que es conforma en l'indagació de qualsevol raó alternativa per a sintetisar i articular còdics expressius procedents de diversos àmbits de l'audiovisual. Les seues produccions es diferencien d'atres pràctiques com el videoclip, el vídeo documental i el vídeo de ficció, perque, sobretot, intenta crear noves #narrativa i noves formes de visualisar en operar en presuposts que no es restringixen a les premisses d'estos gèneros. De manera que es tracta d'una manifestació que significa una ruptura en lo convencional o “visualment correcte”, puix es val de paràmetros espai-temporals i interactius completament distints. Una de les seues característiques són: -És una alternativa més econòmicament a la producció tradicional en cine. -pretenien explorar les aplicacions alternatives i aplicacions artístiques de dits mijos.

La composició estructural tècnica del videoarte naix de tres arestes primordials: el cine, la televisió i el video. Estos tres elements estan subjectes a lleis, cànons o regles que permean al videoarte de forma inherent. No obstant, existix una contradicció evident al moment de visualisar una obra d'art en video, que desestabilisa l'enteniment dels espectadors. És dir, les característiques i lleis d'estes tres “arestes orige” es veuen quebrantadas, fracturades, reinterpretades, reconstruïdes i recontextualizadas des dels seus propis fonaments.

Per a explicar lo anterior és necessari incloure un concepte que definixca i s'adapte a esta condició. “El bulbo” és un concepte que fa referència a l'estructura formal d'alguns vegetals desenrollats baix terra, conformats pel talle, “el bulbo” i la raïl. Una ceba o l'all són un eixemple de la composició estructural del bulbo. El bulbo no és una atra cosa que la successió de capes a partir d'un núcleu. Esta distribució seqüencial per capes servix per a identificar al videoarte de forma general, que fa pensar-ho com un objecte expansiu cap a dos sentits: cap a fòra o cap a dins. Llavors, podria percebre's al videoarte com una esfera formada per vàries capes que van de l'interior a l'exterior, o viceversa. El videoarte és un bulbo a on el núcleu està conformat per l'image en moviment¹ i l'art —com a elements fonamentals en relació inherent al cine, la televisió i el vídeo en sí—. Estos elements conformen les tres capes primordials a les quals se'ls pot sumar-agregar atres cap al seu interior o exterior. Estes capes representen la constant hibridació tècnica del videoarte sense que este ixca de la seua frontera; l'art.

L'orde d'estes capes no és necessàriament jeràrquic i pot fluctuar, segons els interessos de l'artiste. El videoclip, els curtmetrages, el cine experimental, les intervencions videogràfiques, el video mapping, la videoescultura, les videoinstalaciones, la interactivitat en vídeo, l'animació, el found footage, el video reciclage, el remix en video, etc., conformen les capes que es van sumant al núcleu i que definixen al videoarte. Esta estructura es pot visualisar des d'un aspecte expansiu a on creix, o be, decreix, per tant, l'image moviment es torna interna o externa, segons siga el cas, permetent un treball encara més lliure, sense que es perga el punt nodal.

Varietats

El videoarte oferix moltes possibilitats distintes: gravació d'accions: s'inclouen els treballs d'artistes que difonen els seus performance pregrabadas en el moment de les seues intervencions en directe. Este tipo d'accions, la majoria de les voltes, estan orientades a la recuperació de la noció de temps real; investigacions sobre l'espai-temps, de les que sorgix l'idea d'espai, entés com a recorregut, i el temps, entés com a periodo; instalacions de video, videoesculturas, videoambientes o videocreación.

Artistes de video prominents

Molts dels primers videoartistas prominents eren els involucrats en moviments simultàneus en el art conceptual, el rendiment i el cine experimental. Estos inclouen als nortamericans Vito Acconci, Valie Export, John Baldessari, Peter Campus, Doris Totten Chase, Norman Cowie, Dimitri Devyatkin, Donen Graham, Joan Jonas, Bruce Nauman, Nam June Paik, Bill Viola, Shigeko Kubota, Martha Rosler, William Wegman, Jessica Donaji, Gary Hill, i molts uns atres. Hi havia també aquells com Steina i Woody Vasulka que estaven interessats en les qualitats formals de vídeo i ampraven sintetisadors de vídeo per a crear obres abstractes.

Notables artistes, pioners de vídeo, varen sorgir més o menys simultàneament en Europa i en atres Països com Nan Hoover (Països Baixos), Marta Minujín (Argentina), Juan Downey (Chile), Wolf Vostell (Alemània), Slobodan Pajic (França), Wolf Kahlen (Alemània), Peter Weibel (Àustria), David Hall (Regne Unit), Paul Wong (Canadà), Lisa Steele (Canadà), Colin Campbell (Canadà), Miroslaw Rogala (Polònia), Clemència Echeverri (Colòmbia), Danny Matthys (Bèlgica), Chantal Akerman (Bèlgica), Akram Zaatari (Líban), Mireille Astore (Líban / Austràlia) i uns atres.

El videoarte en l'actualitat

El gènero del videoarte se seguix produint en el context de les arts audiovisuals contemporànees. Està representat principalment per dos varietats: d'un sol canal i l'instalació. Obres d'un canal es troben propenques a l'idea convencional de la televisió o pantalla de cine: un video es va proyectar, proyecta o es mostra com una sola image, les obres d'instalació impliquen ya siga un entorn, vàries peces distintes de vídeo presenta per separat, o qualsevol combinació de vídeo en els mijos de comunicació tradicionals com l'escultura. La vídeoinstalación és una de les formes més freqüents de videoarte en l'actualitat. A voltes es combina en uns atres mijos de comunicació i a sovint es troba subsumido pel major conjunt d'una instalació o eixecució o l'art dels nous mijos. Contribucions contemporànees s'estan produint en el creuament d'atres disciplines com la instalació, l'arquitectura, el disseny, l'escultura, l'art electrònic, VJ (artiste de performance de video) i l'art digital o atres aspectes documentativa de la pràctica artística.

Emergents en la década de 1970, Bill Viola, Nan Hoover (EE. UU., NL, DE - va morir en el 2008), i Gary Hill (EE. UU.) continuen sent vists com a célebres videoartistas. Matthew Barney, el creador del cicle Cremaster, és un atre artiste nortamericà conegut per la seua aportació al videoarte. Atres artistes de vídeo contemporàneu de la nota inclouen Eija-Liisa Ahtila (Finlàndia), Arambilet (República Dominicana - Espanya), Fred Bosc (França), David Hall (Regne Unit), Tony Oursler (EE. UU.), Mary Lucier (EE. UU.), Paul Pfeiffer, Sadie Benning, Paul Chan, Eve Sussman, Paul Kuniholm Pauper i Miranda July; Eija-Liisa Ahtila (Finlàndia), Kirill Preobrazhenskiy (Rússia), Pipilotti Rist (Suïssa); Surekha (Índia); Stefano Pasquini (Itàlia); Shaun Wilson (Austràlia); Stan Douglas (Canadà); Douglas Gordon (Regne Unit); Olga Kisseleva (Rússia); Anne-Mie van Kerckhoven (Bèlgica); Martin Arnold (Àustria); Matthias Müller (Alemània), Heiko Daxl (Alemània); Gillian Wearing (Regne Unit); Stefano Cagol (Itàlia); Helene Negre (Chipre); Shirin Neshat (Iran / EE. UU.); Aernout Mik (Països Baixos), Jordi Colomer (Espanya / França), Martín Sastre (Uruguay/Espanya), Sergei Shutov (Rússia), Francisco Brives (Espanya) i Walid Raad (Líban / EE. UU.) En la década dels 80/90 en Espanya sorgixen noms associats al videoarte com Antoni Muntadas, Eulalia Valldosera, Eugenio Ampudia, Javier Pérez (Espanya), Antonio Alvarado (net Art), Rafael Peñalver (video-collage), Luis Bezeta (video-performance), José Ramón dona Cruz, Isabel Pérez del Polze, Lisi Prada (video-poesia), Francisco Brives (videodanza), Julia Juaniz (película pintada), Marta Azparren, Santiago Serra, Elio Quiroga, Dora García. En la década de 2000-20 cal destacar els treballs de Cristina Lucas, Fernando Sánchez Castell, Sergio Rubira, Michael Rush, Bartholomew Ryan, Daniel Silvo, Miguel Andrés, Diego Fiori i Olga Pohankova, entre uns atres.

Actualment en Espanya són varis els espais de memòria, investigació i difusió del videoarte. Destaca el CIDV ( Centre de Documentació i investigació del Videoarte) en el Museu C.A.V La Neomudéjar, que junt en el Museu Regna Sofia, Demolden Video Project i el Vostell en Malpartida de Càceres són referència internacional d'estudi, investigació i conservació del videoarte.

Dins del panorama de Festivals en Espanya, han segut varis els que han sorgit en els últims anys en vocació Internacional, l'Òptica Festival (Gijón), el Picknic Film Festival (Santander), el IVAHM (Madrit), PROYECTOR (des de 2008) i el Loop (Barcelona) són alguns dels més destacats.

Opinions sobre el videoarte

Existixen varis artículs en els quals es pregunten si el videoarte pot ser considerat un nou tipo d'art o no. Nos enfocarem en un artícul cridat Video Tape Is Not Television: Aproximació a una estètica del videoarte. En els últims anys s'han creat noves formes d'experimentació, per mig de l'utilisació dels mijos de les tecnologies digitals. El videoarte, com s'ha mencionat anteriorment, està relacionat en tècniques audiovisuals i digitals de l'image, per lo que és considerat com un nou paradigma estètic. L'autor menciona que els mijos audiovisuals han creat en la societat una idea, la qual menciona com a “dictadura de les imàgens”, i explica que el significat de bellea, sobre l'art, ha canviat, solament és bell si la “publicitat és cool” El problema en quant si és art o no prové de que el videoarte ve a substituir els materials més importants d'un artiste, com són els llenços i els pigments, per cambres fotogràfiques i cambres de video, lents, etc. Lo que es deu comprendre és que en el videoarte es pot experimentar en el temps, fer-ho directe o retardarlo. Una atra raó per la que es pensa que el videoarte no és art es deu a que no té interacció en el espectador. Açò canvia en la videoinstalación ya que el subjecte que observa, és dir el espectador, forma part de l'obra.

Organisacions notables del videoarte

• Video Pool Mija Art Centre, Winnipeg, Canadà
• AEC Ars Electronica Center, Linz, Àustria
• Video-art Investigation and Documentation Center, La Neomudéjar, Madrit
• Demolden Video Project, Santander, Espanya
• PROYECTOR/Plataforma de Videoarte, Espanya
• Edith-Russ Haus for Mija Art, Oldenbourg, Alemània
• Electronic Arts Intermix, New York, NY
• EMAF European Media Art Festival, Osnabrueck, Alemània
• The Experimental Television Center, New York
• Goetz Collection, Munich, Alemània
• Imai – inter mija art institute, Düsseldorf, Alemània
• Julia Stoschek Collection, Düsseldorf, Alemània
• Kunstmuseum Bonn, gran colecció de videoarte
• LA Freewaves és un festival de mija experimental en el videoarte, curtmetrages i animació; les exposicions s'ubiquen en Los Àngeles i també es poden trobar en llínea.
• Lumen Eclipse - Harvard Square, Massachusetts
• LUX, Londres, UK
• London Video Arts, Londres, UK
• Perpetual art machine, New York
• Raindance Foundation, New York
• Duncan of Jordanstone College of Art and Design, Escòcia.
• Impakt Festival, Utrecht
• LIMA, the former Netherlands Mija Art Institute/Montevideo, Ámsterdam, Holanda
• NBK Video-Forum, colecció de videoarte, Neuer Berliner Kunstverein, Berlín.
• Souvenirs from Earth, Art TV Station on European Cable Networks (París, Cologne)
• Video archiu de Ursula Blickle, Vienna, Àustria
• Video Art World, Hamptons, NY
• Video Data Bank, Chicago, IL.
• VIU Mija Arts Centre (Video In / Video Out Distribution), Vancouver, Canadà
• Videonale, Bonn, Alemània
• V tape, Toronto, Canadà
• ZKM Center for Art and Mija Karlsruhe, Alemània
• Port Actif, Ghent, Bèlgica

Vore també

• Videocreación
• Art audiovisual

Bibliografia

• Carrassat i Marcadé: Moviments de la pintura, Spes Editorial, S.L., 2004, págs. 172-173. ISBN 84-8332-596-9
• Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia, Primera generació - Art i image en moviment [1963-1986], Madrit, 2006 ISBN 84-8026-308-3
• Video:el principi. Quadern didàctic. Dpartamento d'Educació. Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia, Madrit, 2006 ISBN 84-8026-313-X
• Wulf Herzogenrath: Videokunst der 60er Jahre in Deutschland, Kunsthalle Bremen, 2006.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Videoarte.

• Videoarte - Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia Madrit
• Videoartes: La Millor mostra de tècniques i estils en la web.
• Comunitat Virtual de Videoartistas: Espai dedicat a la trobada d'amants del Videoarte .
• Videoarte urbà Sales EspeArte.
• Videoarte en la Mediateca espai de Mija Art
• Transfera TV: Espai televisiu dedicat al Videoarte i a l'Art Audiovisual.
• MADATAC (Mostra Oberta d'Art Audiovisual Contemporàneu)
• Òptica Festival (The Visual Way of Life)
• Ballet del nou mileni, peça de videoarte en qualid.és.
• El net.art: l'estètica de la ret.
• Buenos Aires, Mostra Internacional de Cine Experimental i Videoarte [1] archivat en Wayback Machine..
• VideoArtWorld: imagery planet.
• Demolden Video Project, videogalería.
• PROYECTOR, Plataforma de Videoarte.
• Informació sobre videoarte