Wiwaxia
Categoría:Wikipedia:Traducciones para mejorar
Wiwaxia és un gènero extint de moluscs marins coneguts sol a partir de fòssilés, va viure en lo que hui és Canadà i China entre finals del Cámbrico primerenc (Época 2 del Cámbrico) i mediats del Cámbrico mig (Drumiense), de 521 a 500 millons d'anys arrere. Els primers eixemplars de Wiwaxia varen ser identificats en les lutitas de Burgess, Canadà.[1][2] El tamany del seu cos era de 6 a 7 centímetros de llongitut i estava cobert per escleritos (plaques dures que formen un exoesquelet), alguns formant una fila de llargues espines a cada costat.[1] Wiwaxia tenia una ràdula, un aparat masticador, idèntic al d'alguns moluscs i al de Odontogriphus, un atre organisme contemporàneu en el que estava relacionat.[1] Es coneixen tres espècies de Wiwaxia: W. corrugata, W. foliosa i W. taijiangensis.
La seua posició filogenético se situa dins dels moluscs i podria ser un representant ancestral tant dels aculíferos (moluscs en escleritos o plaques) com dels conchíferos (moluscs en closca).[2]
Descripció
[editar | editar còdic]Esta descripció es basa principalment en l'espècie tipo, Wiwaxia corrugata, ya que es coneixen uns 476 eixemplars procedents de les lutitas de Burgess i atres formacions pròximes,[2] mentres que de W. taijiangensis solament es conserven alguns fragments. De la mateixa manera que de Wiwaxia foliosa
Wiwaxia era de simetria bilateral, de cos elíptic vist des de dalt, sense cap ni coa diferenciades, i vist des de la part davantera o atrassera la seua forma era casi rectangular. El seu cos estava cobert de huit files de plaques i un parell de files de llargues espines. Aplegava a medir uns 5 centímetros de llarc. L'altura va poder ser d'un centímetros, excloent les espines, encara que és difícil d'estimar per la compressió dels eixemplars durant la fosildiagénesis. Aparentment Wiwaxia no posseïa ulls.[1] En la part inferior, Wiwaxia tenia un peu per al desplaçament pel substrat.[2]
Superfície corporal
[editar | editar còdic]La superfície del cos estava coberta per numerosos escleritos, uns en forma de plaques, disposts en huit files, superposts i imbricados a modo d'armadura, i uns atres en forma de llargues espines, disposts en dos files paraleles en l'esquena de l'animal. El conjunt de tots els escleritos d'un individu és denominat escleritomo (en anglés scleritome), seguint el terme falcat per Bengtson en 1985 per a este tipo d'estructures.[2][3] Les raïls dels escleritos són tubulars i huecas,[2] representant un 40% o menys de la llongitut de les plaques i un 25% de les espines.[1]
Els escleritos —plaques i espines— no estaven calcificados, pero el deshilachado en les vores d'alguns eixemplars trencats indica que estaven formats per algun tipo d'estructura fibrosa, provablement feta de proteïnas o colágeno, més pareguda a la que formen el cartílec i els tendons del ser humà que a l'estructura quitinosa que forma l'exoesquelet dels artròpodes.
Plaques
[editar | editar còdic]Tota la superfície exposta de l'animal estava coberta de escleritos imbricados en forma de plaques, en la seua majoria ovalats i en fines estrías llongitudinals en la cara externa, formant una espècie de «armadura». La zona inferior, la del peu, caria d'estes estructures. Els escleritos apareixen disposts en huit files travesseres, provablement subjectes en la seua base per un teixit conectivo resistent, puix en els eixemplars fosilizados en una fase de descomposició incipient les plaques es mantenen agrupades en files.[2]
En cada fila els escleritos s'agrupen formant paquets de escleritos de distintes morfologia que, en coincidir en els de atres files, donen lloc a cinc zones de escleritos diferenciats. En estes zones les files poden superpondre's i rotar, emmaixquerant el número fix de huit files, de manera que alguns autors havien aplegat a postular la presència de fins a catorze files. Els escleritos lateroventrales, els més pròxims al peu, tenen forma de hoz dirigida cap a arrere, mentres que el restant posseïx una forma redonejada o ovalada, més o menys simètrica.[2]
Espines
[editar | editar còdic]
Les espines se situen a lo llarc de la superfície dorsal formant dos files paraleles. El seu número és variable, entre 5 i 12 per fila, depenent del tamany de l'individu i, per a un mateix eixemplar, el número i distribució de les espines és asimètric. Les espines incipients trobades en alguns eixemplars madurs pot indicar que podrien reemplaçar les despreses.[2]
Les llargues espines dorsals, en tota provabilitat actuaven com una defensa contra els depredadors, un descobriment recent de l'esquelet d'un Wiwaxia en les espines trencades, lo que indica que este va ser atacat. Provablement Wiwaxia s'arrastrava sobre el llit marí i s'alimenta de partícules que varen ser afonats en la columna d'aigua superior. Wiwaxia no mostra signes d'haver tingut tentàculs i va anar provablement massa gran per a l'us dels cilios que es mouen entorn. La teoria més possible és la locomoció a través de la contracció muscular. Els jovenils podrien haver excavat en el fondo del mar.
Peu
[editar | editar còdic]El peu de Wiwaxia ocupava casi tota la superfície inferior i, s'han trobat molt escassos eixemplars fòssils en que s'observa el peu per la qual cosa és molt difícil descriure-ho, s'advertixen estriaciones tant llongitudinals com a travessers que pogueren correspondre a diferents sistemes musculars, com en els quitones. En la zona anterior s'observen estriaciones radials que pogueren correspondre a la musculatura bucal.[2]
Ontogènia
[editar | editar còdic]El creiximent de Wiwaxia es produïa gradualment, afegint i reemplaçant escleritos individuals, sense mudes de tots els escleritos simultàneament, com s'havia supost inicialment.[2] La relació entre llongitut i esgambi corporal sembla que es mantenia a mida que els animals creixien.
Conway Morris va descriure un eixemplar que semblava estar mudant el recobriment complet de escleritos i ademés no va trobar eixemplars que mediren de 15 a 20 mm, per lo que va supondre que Wiwaxia realisava a lo manco una muda completa en alcançar determinada etapa en la seua maduració. No obstant Smith ha identificat 13 eixemplars en eixes mides i numeroses evidències de substitució i adquisició de nous escleritos un a un.[2]
-
Infantil, sense espines. (2-8 mm). -
Jovenil, comencen a desenrollar-se espines. (8-16 mm). -
Adult, aumenta el número i la superposició dels escleritos (>25 mm).
.png)
.png)
.png)
Ecologia
[editar | editar còdic]Les espines dorsals llargues de Wiwaxia poden haver segut una defensa contra els depredadors. Semblat a un menut braquiópodo, els escleritos de Wiwaxia semblen estar units a un dels ventroescleritos laterals. Açò sugerix que els adults de Wiwaxia no feyen caus o inclús llaurar tant en el fondo de la mar a mida que alvançaven. Atres dos eixemplars de Diraphora han trobat en escleritos dorsals. Wiwaxia sembla haver segut solitària i no gregaria. L'aparat d'alimentació poden haver actuat com un raspador, per a raspar les bactèries de la part superior del tapet microbiano que cobria la mar, o com un despalladora per a arreplegar partícules de menjar del fondo marí.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Wiwaxia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.