Zen
El zen o budisme zen (chán en chinenc) és una escola de budisme mahayana que es va originar en China durant la dinastia Tang. El budisme chán es va convertir en vàries atres escoles, incloses moltes escoles zen japoneses, a les que a voltes es referix el terme «zen».
La paraula «zen» és l'abreujament de zenna, que és la pronunciació japonesa de la paraula chinenca 禪那 (chánnà), que a la seua volta prové de la paraula sánscrita dhyāna, que significa ‘meditació’. Cal destacar que el mestre japonés Daisetsu Teitaro Suzuki iguala el dhyāna en el zazen (en chinenc 坐禅 zuòchán, ‘meditació assentat’).
El zen emfatisa la rigorosa pràctica de la meditació assentada (zazen), la comprensió de la naturalea de la ment (見 性, Ch. jiànxìng, Jp. kenshō, "percebre la verdadera naturalea"), i l'expressió personal d'esta visió en la vida diària, especialment en benefici dels demés. Com a tal, desestima el mer coneiximent intelectual i favorix la comprensió directa (prajñā) a través de la pràctica espiritual i l'interacció en un mestre consumat.
Les ensenyances del Zen inclouen vàries fonts de pensament Mahayana, especialment Yogachara, Tathāgatagarbha, el Laṅkāvatāra Sūtra, l'ideal del bodhisattva i l'ensenyança Huayan de l'interpenetrasió. La lliteratura de Prajñāpāramitā, aixina com el pensament Madhyamaka, també han influït en l'estil apofàtic i a voltes iconoclasta de la retòrica zen.