Bíblia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

La Bíblia és el conjunt de texts religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava este material.

La Bíblia és el conjunt de llibres sagrats de la religió cristiana i de l'Iglésia Catòlica i que formen l'antic i el nou testament.

Un tema a lo llarc de la Bíblia és l'adoració de Deu i la redecció de la humanitat, i d'acort en les doctrines cristiana i judeua, fon inspirada per Deu. L'exégesis o interpretació d'este mensage central és una branca tradicional de la teologia.

Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 451 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.185 idiomes més, i porcions del text traduïdes en uns atres 848. En total 2.479 idiomes disponen de traduccions completes o parcials del llibre.[1]

Fon també el primer llibre imprés per Gutenberg.

Redacció[editar]

Segons la tradició, la Bíblia fon escrita en un periodo de 1.600 anys, en el decurs de 60 generacions, per més de 40 autors diferents,[2] en tres continents (Europa, Àsia i Àfrica) i en tres llengües: hebreu, grec i arameu (en alguns passages molt concrets de la Bíblia hebrea original).

Els manuscrits més antics de l'Antic Testament dels que es té constància són els Manuscrits de la mar Morta, escrits entre els sigles III i I aC. Encara aixina, hi ha relats com el del Diluvi Universal que també estan presents en cultures molt més antigues com la mesopotàmica (les primeres versions del qual daten de l'any 2700 aC).

Contingut[editar]

El contingut de la Bíblia, conegut com a Cànon, fon establit per les autoritats de l'Iglésia en el sigle IV i es compon de dos parts:

Antic Testament[editar]

Les autoritats varen acceptar el Tanakh judeu, que és lo que varen nomenar Antic Testament, en referència a l'antic pacte entre Deu i l'humanitat, principalment en la nació d'Israel, de la que vindria el Salvador de l'Humanitat. L'Antic Testament està format per 39 llibres que corresponen als 24 llibres del Tanakh. Este fon escrit sobretot en hebreu, pero hi ha certes seccions en arameu. Els estudiosos nomenats masoretes varen intentar establir un text definitiu comparant les versions existents a partir de l'any 800, traent moltes adicions que la versió dels Setanta havia afegit (provablement per interpretar que els comentaris al marge eren llínees de text).

Despuix de la Reforma Protestant del sigle XVI, els catòlics i els ortodoxos ademés d'estos 39 llibres afegiren atres llibres coneguts com a deuterocanònics, paraula grega que vol dir "Segon Canon".

Nou Testament[editar]

Les autoritats varen acceptar alguns escrits judeocristians que feren referència a Jesucrist, a qui consideraven el Salvador profetisat en l'Antic Testament. Estos escrits foren nomenats Nou Testament, fent referència al nou pacte entre Deu i l'humanitat, per mig del sacrifici de Jesucrist per a redimir a l'humanitat dels seus pecats.

El Nou Testament està format per 27 llibres que foren escrits en grec, llavors la lingua franca del continent europeu i de l'Orient Mitjà. No es conserven els texts originals, sinó els derivats, que els estudiosos han agrupat en tres grans famílies: l'alexandrina (la més minimalista), la bizantia (maximalista) i l'occidental. Les primeres edicions que tenien en conte est aparell crític daten del Renaiximent.

Atres llibres[editar]

Els llibres que versen sobre la mateixa història pero que no han segut acceptats per les autoritats cristianes se nomenen llibres apòcrifs (en contrast en els canònics o deuterocanònics) i molts d'ells contenen doctrina que ha segut declarada heregia. Els mormons també afegixen a la Bíblia atres llibres com el "Llibre del Mormó", nomenat "Un atre evangeli de Jesucrist". Estos llibres no són acceptats per cap atra confessió cristiana.

Divisions en capítuls i versículs[editar]

Les divisions actuals de la Bíblia en capítuls i versículs numerats no provenen de tradicions antigues textuals, sino que foren creades a l'Edat mija pels cristians, i foren adoptats posteriorment pels judeus com a referències tècniques pel Tanakh. Estes referències foren crucials per als rabins migevals en els debats obligats en el clergat cristià (que ya usava la divisió en capítuls i versículs), especialment en Espanya. La puntuació també és obra d'escribes posteriors.

Gèneros lliteraris en la Bíblia[editar]

Les diferents maneres d'escriure que tenien els autors que varen escriure la Bíblia:[3]

Traduccions[editar]

La primera traducció de la Bíblia (a soles de l'Antic Testament) se realisà en l'any 250 a. C., per als judeus de la Diàspora que varen viure en diferents llocs d'Europa i Àsia, i que a soles parlaven la lingua franca de llavors, el grec. Esta traducció és coneguda com la Versió dels Setanta o Septuaginta (en grec) i és la versió que més ha segut usada com a referència per a atres traduccions i per a fer comparacions en la versió hebrea, puix se considera la més fidel. La segona traducció, i potser la més important perque va conformar la versió de referència del text durant més de mil cinc-cents anys, fon la versió en llatí que el Papa Damas I encarregà a Sant Jeroni en el sigle VI, coneguda com la Vulgata Latina. Esta és la traducció oficial de l'Iglésia Catòlica Romana des del concili de Trento[4] (1546), on fon reconeguda com a tal degut als llarcs anys de tradició i reconeiximent institucional i al fet que estiguera escrita en llatí, llengua culta de l'época.

Durant l'edat mija es feren algunes traduccions a diverses llengües europees; no obstant això varen ser prohibides pel Vaticà, que solament en permetia la versió en llatí, raó per la qual varen tindre una relativa difusió.

DPosteriorment a la Reforma Protestant, i en l'invenció de l'imprenta, es varen fer moltes més traduccions en ràpida difusió; una de les més importants fon la de Luter, que va estandardisar la llengua alemana i va fomentar que tots els membres de la societat (i no solament els sacerdots) llegiren els texts bíblics.

La Bíblia fon impresa en valencià (la Bíblia Valenciana) per primera volta en l'any 1478. Esta versió fon perseguida i prohibida.[5]

Criticisme textual[editar]

Diverses corrents dels estudis bíblics s'han acostat al text amprant les aïnes de la filologia, és dir, analisant-lo des del punt de vista lliterari i llingüístic i no religiós. Esta visió va sorgir en el sigle XVII pero va desenrollar-se plenament en els sigles XIX i XX.

Este criticisme pot tindre diverses variants: la que ampra les fonts del mateix text i compara passages de diferents llibres bíblics per a traçar l'història dels autors i dels escrits (criticisme baix) o la que analisa l'història de la transmissió dels documents i variants llingüístiques per a reconstruir els discursos originals i datar-los, usant els métodos de la crítica textual clàssica (alt criticisme).

En paralel, els estudiosos busquen texts de la mateixa época o que tracten temes similars (com els diferents mits de la Creació) per a estudiar si pot hi haure influència entre ells, és dir, per a determinar quines són les fonts de la Bíblia, tant orals com escrites.

Referències[editar]

  1. Societat Bíblica Unida (2008) - Resum estadístic de les traduccions de les Escriptures (anglés)
  2. MacArthur, John (2001). John 12-21, Moody Publishers, pp. p.201. ISBN 0802408249.
  3. Aula de Biblia
  4. Sacrosanto, Ecuménico y General Concilio de Trento en línia
  5. Ventura, Jordi (1993). La Bíblia Valenciana, Curial.

Bibliografia[editar]

  • Finkelstein, Israel i Silberman, Neil Asher, La Bíblia desenterrada, 2003, Editores SA.

Vore també[editar]