Sant Joan de la Creu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Sant Joan de la Creu, en castellà San Juan de la Cruz, fon un doctor de l'Iglésia. Juan de Yepes Álvarez (Fontiveros, Ávila, Espanya, 24 de juny de 1542Úbeda, 14 de decembre de 1591).

Sant Joan de la Creu

Primers anys[editar]

Àvila i concretament Fontiveros va ser la seua pàtria chicoteta. Després lo serà Castella i Andalusia la terra dels seus amors.

Es va nomenar Juan Yepes. Va nàixer en 1542 del matrimoni que formaven Gonzalo i Catalina; eren drapers i vivien pobres. Son pare mor pronte i la viuda es veu obligada a grans esforços pera tirar avant els seus tres fills: Francisco, Luis i Juan. Va ser inevitable l'èxodo quan es va vore que no arribava l'esperada ajuda dels parents toledans; Catalina i els seus tres fills varen anar primer a Arévalo i despuix a Medina del Camp que és el centre comercial de Castella. Allí malviuen en molts problemes econòmics, acostant tots el muscle; pero a Juan no li van les manualitats i mostra afició a l'estudi.

Estudis[editar]

Entra en el Colege de la Doctrina, sent acòlit de les Agustines de la Magdalena, on li va conéixer el senyor Alonso Álvarez de Toledo qui ho va colocar en l'hospital de la Concepció i li costeja els estudis pera sacerdot. Els jesuïtes funden en 1551 el seu colege i allí va estudiar Humanitats. Es va distinguir com un discípul agut.

Juan va triar l'Orde del Carme; va prendre el seu hàbit en 1563 i des de llavors es va nomenar Juan de Sant Matía; estudia Arts i Teologia en la universitat de Salamanca com un alumne del colege que la seua Orde té en la ciutat. L'esplendor del claustre és notori: Mancio, Guevara, Gall, Luis de Lleó ensenyen en eixe moment.

Carmelita Descalç[editar]

En 1567 el varen ordenar sacerdot. Llavors té lloc la trobada fortuïta en la mare Teresa en les cases de Blas Medina. Ella ha vengut a fundar el seu segon "palomarcico", com li agradava de nomenar als seus convents carmelites reformats; porta també en ella facultats del General per a fundar dos monasteris de flares reformats i va arribar a convéncer a Juan per a unir-lo a la reforma que intentava salvar l'espirit del Carmelo amenaçat pels hòmens i pels temps. Va arribar a exclamar en goig Teresa davant de les seues monges que per a començar la reforma dels flares ya contava en "flare i mig" fent en gràcia referència a la curta estatura de Juan; l'atre flare, o flare sancer, era el prior dels carmelites de Medina, fra Antonio d'Heredia.

Inicià la seua vida de carmelita descalç en Duruelo i ara canvia de nom, adoptant el de Juan de la Cruz. Passa any i mig d'austeritat, alegria, oració i silenci en casa pobre entre les carrasques. Després, l'expansió és inevitable; reclamen la seua presència en Esteva, Pastrana i el colege d'estudis d'Alcalá; ha començat la sembra de l'espirit carmelità.

La monja Teresa vol i busca confessors doctes pera les seues monges; ara dispon de confessors descalços que entenen -perque lo viuen- el mateix esperit. Per cinc anys és Juan el confessor del convent de l'Encarnació d'Àvila. La confiança que la reformadora té en el reformador -encara que possiblement no va arribar a conéixer tota la fondària de la seua ànima- es vorà de manifest en les expressions que utilisa pera referir-se a ell; li nomena "senequeta" pera referir-se a la seua ciència, "santico de fra Juan" en parlar de la seua santitat, preveent que "els seus -huesecicos- faran milacres".

No podia faltar la creu; va arribar del costat que menys cabia esperar-la. Varen ser els germans calçats els que lo varen prendre pres, lo porten pres a Toledo on va viure nou mesos de duríssima presó. És l'hora de Getsemaní, la nit de l'ànima, un periodo de madurea espiritual de l'home de Deu expressat en els seus poemes. Conseguix escapar en 1578 del tancament de forma dramàtica, posant audàcia i guanyant confiança en Deu, en una cordeta feta en trossos del seu hàbit i eixint per la claraboya.

En els oficis de direcció sempre apareix Juan de la Cruz com un segoner; seran els pares Gracián i Dòria els que s'encarreguen de l'organisació, Juan portarà la doctrina i cuidarà de l'espirit.

Se li veu present en la montanya de Jaén, confessor de les monges en Beas de Segura, a on es troba la religiosa Ana de Jesús. Després en Baeza; funda el colege pera la formació intelectual dels seus flares junt en la principal universitat andalusa. I en Granada, en el convent dels Màrtirs, continuarà el seu treball d'escritor. En 1586 fundà els descalços de Córdova, com els de Mancha Real.

Consiliari del pare Dòria, en Segòvia, per tres anys. Com no recordar el seu desig-exponent d'amor rendit- davant de la contemplació d'un Crist malalt!

"Patir, Senyor, i ser menyspreat per Vós".

En 1591 la presència de fra Juan de la Cruz escomença a ser non grata davant del pare Dòria. La realitat és que està quedant arraconat i fins arriba a tramar-se la seua expulsió del Carmelo.

Marcha a la montanya de Jaén, en la Peñuela, per a no destorbar i se planteja la possibilitat d'anar a les Índies; allí estarà més llunt. És un atre temps d'oració solitària i saborosa. La reforma carmelitana viu agitada pel modo de procedir de Dòria; a Juan li toca orar, patir i callar. Potser tindrà Deu atres plans sobre ell i està preparant-lo per a una etapa millor.

Aquella inapetència tan gran provocada per les febres persistents va provocar un mim de Deu fent que aparegueren espàrrecs quan no era el seu temps per a calmar el caprichós desig d'aquell flare que anava de camí, sense forces i mig mort de cansament, buscant un mege.

Va passar dos mesos a Úbeda. No va encertar el mege. Es va presentar l'erisipela en una cama; despuix va vindre la septicèmia. I al mig caminaven els flares en fredor i era notòria la falta de consideració per part del superior de la casa. Fins que va arribar el 13 de decembre, quan era de nit, que va anar al cel des del "femer del menyspreu". Plovia.

Al final d'este resum-recort d'un flare místic que va saber i va voler aprofitar el mal per a traure be, el menyspreu dels hòmens pera fer-se més apreciat de Deu, i el mateix llenguage per a expressar l'inefable de la misteriosa intimitat en Deu en lírica paraula estremida, pense que serà bon moment per a fer menció d'algunes de les obres que li han fet figura de la cultura hispana del sigle XVI. Pujada a la Mont Carmelo i Nit fosca de l'ànima que be poden considerar-se tant una obra com dos; el Càntic espiritual, Flama d'amor viva i alguns poemes i avisos.

El varen canonisar en 1726. Pius XI ho va fer doctor de l'Iglésia en 1926. El seu gran coneixedor i admirador Joan Pau II, ho va nomenar patró dels poetes

Un frare de cos sancer.

Llibres[editar]

  • Noche oscura
  • Cántico espiritual
  • Llama de amor viva
  • Subida al monte Carmelo
  • Noche oscura del alma
  • Llama de amor viva

Vore també[editar]