Diferència entre les revisions de "Enrique Castellón Vargas"

'''Enrique Castellón Vargas''', conegut popularment com el '''Príncip gitano''' ([[Valéncia]], [[7 d'abril]] de [[1932]] - [[Guadalajara]], [[22 d'abril]] de [[2020]]), fon un actor, ballarí i cantant [[Valencians|valencià]].

Enrique Castellón naixqué en el barri de Russafa de la ciutat de Valéncia, el 7 d'abril de l'any 1932. Es va criar en el sí d'una família gitana de flamenc dedicada a la venda ambulant i als tractes de ganado. Escoltà des del breçol el cante jondo i els pals del flamenc, i per això va deprendre des de chiquet que ni llavors ni ara això dona de menjar, per lo que va orientar pronte les seues cançons cap a estils híbrits en la cançó popular, el pop i els sons de moda.  

Als 14 anys va debutar en el Teatre Calderón de Madrit en el mateix espectàcul que [[Lola Flores]] i molt poc despuix, en només 15 anys, va formar el seu primer espectàcul, “Pinceladas” (Pinzellades), aplegant a convertir-se en una gran figura de la cançó espanyola en els anys 50, pese a que la seua passió real era el toreig, en el que no va conseguir la mateixa repercussió. Debutà com a noviller en [[1947]], pero no va conseguir prosperar, segons li agradava dir, precisament pel seu èxit en la música.

Feu carrera artística en Madrit despuix de recórrer mija [[Espanya]] junt ad ells, practicant el cante flamenc i estils diversos com la zambra i la rumba. En decenes d'espectàculs que varen recórrer varis paisos, la seua companyia va servir ademés de plataforma d'envolament per a moltes atres figures, com a [[Rocío Jurado]], [[Carmen Sevilla]] o [[Manolo Escobar]]. Es conta que fon precisament en un d'eixos espectàculs quan Escobar va escoltar de la seua boca per primera volta interpretar ''El porompompero'' i que ho incorporia al seu propi repertori. Una situació semblant es va repetir anys despuix en ''Tengo miedo'', que va acabar popularisant “la més gran”, i de nou en ''Obí, Obá, cada dia te quiero más'', que va obtindre major repercussió en la versió que varen estrenar els Gipsy Kings a finals dels anys 80. Entre els temes que sí varen transcendir en la seua veu es troben ''¡Ay, Mi Dolores!'', ''Tani'' o ''Cariño de Legionario'' y versions de ''Delilah'' i ''Obladí Obladá''.

Els seus ídols eren pures ceps del flamenc: citava sobretot a Manolo Caracol, La Niña de los Peines i Antonio Mairena. No fon un cantant en grans qualitats, pero sí un artiste en personalitat. D'això no hi ha dubte. Ell mateixa ho va reconéixer aixina: “No sé si soc millor o pijor que uns atres, pero Deu em va donar una personalitat molt gran. L'escenari se'm queda menut”.

Com a actor va participar en sis películes, des de ''Brindis al cielo'' (1954) fins a ''Españolear'' (1969), en la que els seus personages a sovint es presentaven com "El Príncip Gitano".