Canvis

El catalanisme polític s'inicia a partir del fracassat proyecte federaliste de Pi i Margall durant la [[primera República Espanyola]]. Un amargat Valentí Almirall serà el principal protagoniste en el que el catalanisme “acultural intransigent” donarà el bot a la política. Almirall és principalment un federaliste “d'esquerres” (a pesar de ser ric i aristócrata) que, per la seua frustració, perseguix la seua meta federalista mesclant, per a justificar la seua utilitat, lo pijor del catalanisme cultural: “l'odi a Castella i a lo castellà”, aixina com “les mil i una mentires del nacionalisme” ya convertides en dogmes de fe. Este personage mai va a contar en molt respal popular, sent el poc que tindrà prou mediocre. Pero pel contrari si tindrà molta influència en una nova generació de nacionalistes, que seran els verdaders apòstols del catalanisme en la seua branca política. La forma de guanyar adeptes a la seua causa serà similar a la d'una secta: prometent una vida millor (en una Espanya federal), introduint les idees del catalanisme intransigent com l'odi a lo castellà, culpant a Castella de tots els mals haguts i per haver, aprofitant els moments de debilitat “personal” en moments de crisis econòmiques, etc.. Pero també senyalant, a aquells que no combreguen en la seua ideologia, de no ser bons catalans, o lo que és lo mateix, “o estàs en nosatres o contra nosatres”. Aixina Almirall en l'any [[1882]] impulsa la creació el Centre Català, organisme que es constituïx en “partit polític” en l'any [[1884]] despuix de tindre lloc el primer congrés catalaniste. En [[1886]] un grup d'estudiants forma el Centre Escolar Catalaniste, a modo de “filial” del Centre Català, i del com eixiran Prat de la Riba, Narcís Verdaguer Callís, Pere Muntanyola, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Joan Josep Permanyer. Este grup d'estudiants universitaris conservadors provocaren l'escissió del proyecte catalaniste de Almirall el qual havia pretés agrupar a les diferents corrents que havien segut atrapades pel catalanisme cultural intransigent, ya anaren carlistes, federalistes, o d'un atre “color”. Serà esta generació la que inicia la pijor (encara pijor) cara del catalanisme: victimisme, arrogància, prepotència, hipocresia, maquiavelisme, calumniadors, odi, fanatisme…. El catalanisme polític ya des dels seus origens i fins a l'actualitat es resumixen en castellanofobia

El catalanisme polític s'inicia a partir del fracassat proyecte federaliste de Pi i Margall durant la [[primera República Espanyola]]. Un amargat Valentí Almirall serà el principal protagoniste en el que el catalanisme “acultural intransigent” donarà el bot a la política. Almirall és principalment un federaliste “d'esquerres” (a pesar de ser ric i aristócrata) que, per la seua frustració, perseguix la seua meta federalista mesclant, per a justificar la seua utilitat, lo pijor del catalanisme cultural: “l'odi a Castella i a lo castellà”, aixina com “les mil i una mentires del nacionalisme” ya convertides en dogmes de fe. Este personage mai va a contar en molt respal popular, sent el poc que tindrà prou mediocre. Pero pel contrari si tindrà molta influència en una nova generació de nacionalistes, que seran els verdaders apòstols del catalanisme en la seua branca política. La forma de guanyar adeptes a la seua causa serà similar a la d'una secta: prometent una vida millor (en una Espanya federal), introduint les idees del catalanisme intransigent com l'odi a lo castellà, culpant a Castella de tots els mals haguts i per haver, aprofitant els moments de debilitat “personal” en moments de crisis econòmiques, etc.. Pero també senyalant, a aquells que no combreguen en la seua ideologia, de no ser bons catalans, o lo que és lo mateix, “o estàs en nosatres o contra nosatres”. Aixina Almirall en l'any [[1882]] impulsa la creació el Centre Català, organisme que es constituïx en “partit polític” en l'any [[1884]] despuix de tindre lloc el primer congrés catalaniste. En [[1886]] un grup d'estudiants forma el Centre Escolar Catalaniste, a modo de “filial” del Centre Català, i del com eixiran Prat de la Riba, Narcís Verdaguer Callís, Pere Muntanyola, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Joan Josep Permanyer. Este grup d'estudiants universitaris conservadors provocaren l'escissió del proyecte catalaniste de Almirall el qual havia pretés agrupar a les diferents corrents que havien segut atrapades pel catalanisme cultural intransigent, ya anaren carlistes, federalistes, o d'un atre “color”. Serà esta generació la que inicia la pijor (encara pijor) cara del catalanisme: victimisme, arrogància, prepotència, hipocresia, maquiavelisme, calumniadors, odi, fanatisme…. El catalanisme polític ya des dels seus origens i fins a l'actualitat es resumixen en castellanofobia

El Catalanisme polític de Almirall és “un proyecte federal per a [[Espanya]]”, pero per a justificar la necessitat d'esta reforma de l'Estat Espanyol, no se li ocorre una atra cosa que recórrer a la pijor cara del catalanisme és dir: parlar de lo mals que són els castellans, a els que etiqueta de “Quixots”, opresores, etc.. en contraposició a les bondats dels catalans i el seu caràcter. Estem davant una postura clarament xenòfoba, que arreplega lo que s'ha anat cultivant en l'àmbit de la cultura. No té reparacions este subjecte en afirmar que el que un català parle castellà és una marca d'esclavitut, no dubta en dir que Catalunya és un país conquistat. Tot este “pensament” grotesc ho va arreplegar Almirall en 1886 en un llibret titulat “Lo Catalanisme”, hui considerat una fita pel nacionalisme, pero que no deixa de ser una recopilació de imbecilitats que deurien ser hui més que mai denostada. Per a curiositat podem vore que llavors, també per al propi Almirall, Espanya era una Nació i Catalunya era denominada Regió. Per lo que hui cridem nacionalisme, llavors era Regionalisme. Almirall mai serà antiespanyol, pero sí demostrarà odi visceral a Castella i als castellans. Una atra mostra més de com el nacionalisme català va canviant en el temps els seus propis arguments a mesura que es va radicalisant, en lo que els primers catalanistes serien considerats uns fascistes pels nacionalistes de hui.

El Catalanisme polític de Almirall és “un proyecte federal per a [[Espanya]]”, pero per a justificar la necessitat d'esta reforma de l'Estat Espanyol, no se li ocorre una atra cosa que recórrer a la pijor cara del catalanisme és dir: parlar de lo mals que són els castellans, als que etiqueta de “Quixots”, opresores, etc.. en contraposició a les bondats dels catalans i el seu caràcter. Estem davant una postura clarament xenòfoba, que arreplega lo que s'ha anat cultivant en l'àmbit de la cultura. No té reparacions este subjecte en afirmar que el que un català parle castellà és una marca d'esclavitut, no dubta en dir que Catalunya és un país conquistat. Tot este “pensament” grotesc ho va arreplegar Almirall en 1886 en un llibret titulat “Lo Catalanisme”, hui considerat una fita pel nacionalisme, pero que no deixa de ser una recopilació d'imbecilitats que deurien ser hui més que mai denostada. Per a curiositat podem vore que llavors, també per al propi Almirall, Espanya era una Nació i Catalunya era denominada Regió. Per lo que hui cridem nacionalisme, llavors era Regionalisme. Almirall mai serà antiespanyol, pero sí demostrarà odi visceral a Castella i als castellans. Una atra mostra més de com el nacionalisme català va canviant en el temps els seus propis arguments a mesura que es va radicalisant, en lo que els primers catalanistes serien considerats uns fascistes pels nacionalistes de hui.

Almirall organisaria els dos primers congressos catalanistes a on buscaria l'unió de totes les corrents catalanistes de l'época, ya fòra des del punt de vista lliterari, de federalistes com ell, del carlisme, etc.. Dit primer congrés en el que es presentava un escut de Catalunya travessat en un punyal en el blasó de Castella i Lleó, va tindre  resposta per part dels catalans de l'época com la de Joan Mañé i Flaquer que s'arreplega a continuació. A pesar de que hui es comenten estos fets com a rellevants, ya que hui nos governen nacionalistes, la realitat és que estos primers catalanistes eren molt poquets, de fet no contaven en molt respal popular i pràcticament es podien contar en els dits de la mà.

Almirall organisaria els dos primers congressos catalanistes a on buscaria l'unió de totes les corrents catalanistes de l'época, ya fòra des del punt de vista lliterari, de federalistes com ell, del carlisme, etc.. Dit primer congrés en el que es presentava un escut de Catalunya travessat en un punyal en el blasó de Castella i Lleó, va tindre  resposta per part dels catalans de l'época com la de Joan Mañé i Flaquer que s'arreplega a continuació. A pesar de que hui es comenten estos fets com a rellevants, ya que hui nos governen nacionalistes, la realitat és que estos primers catalanistes eren molt poquets, de fet no contaven en molt respal popular i pràcticament es podien contar en els dits de la mà.

Pel panflet “Lo Catalanisme” entenem perfectament que açò de el “catalanisme” es tracta d'una doctrina xenòfoba, que busca avivar odis entre comunitats germanes, i que per lo tant és un moviment populiste en estar culpant de tots els mals haguts i per haver a uns atres que verdaderament poca culpa tenen. No existix l'autocrítica en este moviment. Ho sabem de sobres, i ho sofrim actualment. Aixina que esta ideologia populista anirà creixent aprofitant qualsevol moment de crisis, ambient ideal per a aumentar en adeptes. Realment funcionen com una secta ya des del principi. Una de les primeres ocasions que té el catalanisme polític per a inocular el seu virus a atres àmbits de la societat catalana, li ve quan es produïx el temor de que en [[1885]] Espanya puga posar fi al règim proteccioniste que tants beneficis va donar a Catalunya en detriment del restant de províncies Espanyoles. Aixina en l'any 1885 Almirall, en els seus feligresos de llavors, i part de la burguesia catalana entreguen al Rei [[Alfonso XII]] un memorial d'agravis, en a on ademés de demanar que se seguixca protegint a l'indústria catalana (el monopoli més be), se li explica per a justificar la descentralisació, tota la llista de mentires històriques difoses pel catalanisme cultural, i de com els catalans són @victimar, estan maltractats, etc.. Es produïx ací el naiximent del plorar victimist agressiu del nacionalisme, alguna cosa que a dia de hui encara persistix.

Pel panflet “Lo Catalanisme” entenem perfectament que açò del “catalanisme” es tracta d'una doctrina xenòfoba, que busca avivar odis entre comunitats germanes, i que per lo tant és un moviment populiste en estar culpant de tots els mals haguts i per haver a uns atres que verdaderament poca culpa tenen. No existix l'autocrítica en este moviment. Ho sabem de sobres, i ho sofrim actualment. Aixina que esta ideologia populista anirà creixent aprofitant qualsevol moment de crisis, ambient ideal per a aumentar en adeptes. Realment funcionen com una secta ya des del principi. Una de les primeres ocasions que té el catalanisme polític per a inocular el seu virus a atres àmbits de la societat catalana, li ve quan es produïx el temor de que en [[1885]] Espanya puga posar fi al règim proteccioniste que tants beneficis va donar a Catalunya en detriment del restant de províncies Espanyoles. Aixina en l'any 1885 Almirall, en els seus feligresos de llavors, i part de la burguesia catalana entreguen al Rei [[Alfonso XII]] un memorial d'agravis, en a on ademés de demanar que se seguixca protegint a l'indústria catalana (el monopoli més be), se li explica per a justificar la descentralisació, tota la llista de mentires històriques difoses pel catalanisme cultural, i de com els catalans són @victimar, estan maltractats, etc.. Es produïx ací el naiximent del plorar victimist agressiu del nacionalisme, alguna cosa que a dia de hui encara persistix.

Durant estos anys huitanta en els que Almirall té el seu paper protagoniste, aniran creant-se els símbols del catalanisme com La diada, 11 de setembre, en 1886 (que va consistir en una missa), l'himne Els Segadors, en 1882, o la sardana que aplegarà una miqueta més vesprada, ya en l'any [[1892]]. Símbols que no gojaran de l'estima de totes les corrents del catalanisme i que s'aniran acceptant en les següents décades. Valentí Almirall serà apartat pronte com a cap del catalanisme. Les escissions del Centre Català, en el que s'agrupaven diferents corrents del catalanisme, conservadors i d'esquerra, l'accés al mateix del multimillonario de llavors Eusebi Güell varen relegar a Almirall a l'ostracisme del catalanisme. Anys més tarde el ya oblidat primer apòstol del catalanisme intentarà ser recuperat pel hui tan mencionat (gràcies a Artur Mes en alusió a C’s), Alejandro Lerroux. En l'any [[1902]] en la traducció al castellà del seu panflet “Lo Catalanisme” Almirall redacta un pròlec en el que acusa als catalanistes de l'época (els seus discípuls) de precisament lo que ell havia fomentat: odi, fanatisme, insultar. En fi el tal Almirall va ser un autèntic pocavergonya, xenòfop, hipòcrita, que va donar orige al catalanisme polític. Anys abans una família d'iguals característiques havia fomentat estes idees en l'àmbit de la cultura.

Durant estos anys huitanta en els que Almirall té el seu paper protagoniste, aniran creant-se els símbols del catalanisme com La diada, 11 de setembre, en 1886 (que va consistir en una missa), l'himne Els Segadors, en 1882, o la sardana que aplegarà una miqueta més vesprada, ya en l'any [[1892]]. Símbols que no gojaran de l'estima de totes les corrents del catalanisme i que s'aniran acceptant en les següents décades. Valentí Almirall serà apartat pronte com a cap del catalanisme. Les escissions del Centre Català, en el que s'agrupaven diferents corrents del catalanisme, conservadors i d'esquerra, l'accés al mateix del multimillonario de llavors Eusebi Güell varen relegar a Almirall a l'ostracisme del catalanisme. Anys més tarde el ya oblidat primer apòstol del catalanisme intentarà ser recuperat pel hui tan mencionat (gràcies a Artur Mes en alusió a C’s), Alejandro Lerroux. En l'any [[1902]] en la traducció al castellà del seu panflet “Lo Catalanisme” Almirall redacta un pròlec en el que acusa als catalanistes de l'época (els seus discípuls) de precisament lo que ell havia fomentat: odi, fanatisme, insultar. En fi el tal Almirall va ser un autèntic pocavergonya, xenòfop, hipòcrita, que va donar orige al catalanisme polític. Anys abans una família d'iguals característiques havia fomentat estes idees en l'àmbit de la cultura.

És puix a partir de les noveles Romàntiques que el nacionalisme ha construït una història INVENTADA de Catalunya. Els nacionalistes no expliquen història a partir de les senyes, o dels fets. Expliquen una història ya “preconcebuda”, en “catalans bons-castellans malvats”, i despuix adapten als seus dogmes els fets i senyes històriques, ya siga per omissió, manipulació o invenció. Lo que hui expliquen en les escoles, són noveles, ¡sí! noveles romàntiques *repintadas en vàries capes de *hispanofobia. Han construït una història que té que encaixar, per nassos, en les falàcies històriques que van inventant. Aixina lo que ensenyen als catalans sobre 1714 procedix de l'invenció romàntica dels autors del S.XIX. Pero no només es parlarà del famós lloc, sino també de molts atres fets com per eixemple la batalla de Muret, en la que Pedro II d'Aragó, ya convertit en Pere I de Catalunya, pert el sur de França i frena l'expansió “catalana” en Europa. És dir no només es va a molejar una història de la bona Catalunya front a la malvada Castella (despuix ya Espanya com a sinònim), sino que es  va  a borrar o *ningunear l'història del restant de territoris de la Corona d'Aragó, per a donar exclusiu protagonisme en fets històrics a Catalunya.Tampoc es van a respectar al restant de territoris en l'aspecte cultural. Aixina succeïx en la “*catalanización” d'autors mallorquins, com Ramon Llull, o valencians, com qualsevol del sigle d'or de les lletres valencianes del S.XV. Tot els que siga de l'agrade nacionaliste va a passar  a ser català, posant aixina un accent greu de *acomplejamiento i insult a la pròpia Catalunya, per avergonyir-se dits nacionalistes del seu verdader passat, del com, els que no som nacionalistes nos *enorgullecemos sense cap tipo de complex. Comentar que és incorrecte parlar d'una “Renaixença” “*Renaixença” de la lliteratura catalana, com es coneix al periodo que naix a partir de Rubió i *Ors, ya que para això deuria haver una “mort” anterior, i el problema és que mai va existir. I és que en Catalunya l'interés i amor pel propi idioma procedix “verdaderament” d'este mateix sigle, i sense lloc a dubtes l'aferrar-se en irracional *desmesura a l'idioma català com a fet diferencial primordial en el que es puga parlar o no d'una Nació, també.

És puix a partir de les noveles Romàntiques que el nacionalisme ha construït una història INVENTADA de Catalunya. Els nacionalistes no expliquen història a partir de les senyes, o dels fets. Expliquen una història ya “preconcebuda”, en “catalans bons-castellans malvats”, i despuix adapten als seus dogmes els fets i senyes històriques, ya siga per omissió, manipulació o invenció. Lo que hui expliquen en les escoles, són noveles, ¡sí! noveles romàntiques *repintadas en vàries capes de *hispanofobia. Han construït una història que té que encaixar, per nassos, en les falàcies històriques que van inventant. Aixina lo que ensenyen als catalans sobre 1714 procedix de l'invenció romàntica dels autors del S.XIX. Pero no només es parlarà del famós lloc, sino també de molts atres fets com per eixemple la batalla de Muret, en la que Pedro II d'Aragó, ya convertit en Pere I de Catalunya, pert el sur de França i frena l'expansió “catalana” en Europa. És dir no només es va a molejar una història de la bona Catalunya front a la malvada Castella (despuix ya Espanya com a sinònim), sino que es  va  a borrar o *ningunear l'història del restant de territoris de la Corona d'Aragó, per a donar exclusiu protagonisme en fets històrics a Catalunya.Tampoc es van a respectar al restant de territoris en l'aspecte cultural. Aixina succeïx en la “*catalanización” d'autors mallorquins, com Ramon Llull, o valencians, com qualsevol del sigle d'or de les lletres valencianes del S.XV. Tot els que siga de l'agrade nacionaliste va a passar  a ser català, posant aixina un accent greu de *acomplejamiento i insult a la pròpia Catalunya, per avergonyir-se dits nacionalistes del seu verdader passat, del com, els que no som nacionalistes nos *enorgullecemos sense cap tipo de complex. Comentar que és incorrecte parlar d'una “Renaixença” “*Renaixença” de la lliteratura catalana, com es coneix al periodo que naix a partir de Rubió i *Ors, ya que para això deuria haver una “mort” anterior, i el problema és que mai va existir. I és que en Catalunya l'interés i amor pel propi idioma procedix “verdaderament” d'este mateix sigle, i sense lloc a dubtes l'aferrar-se en irracional *desmesura a l'idioma català com a fet diferencial primordial en el que es puga parlar o no d'una Nació, també.

Que el nacionalisme català procedix del Romanticisme és alguna cosa que no era certament negat fins fa poc en círculs nacionalistes. No obstant hui abunda una àmplia bibliografia nacionalista empenyorada en buscar continuïtat entre 1714, la pèrdua de furs, i el resorgir en força “de la consciència nacional”. Res més llunt de la realitat. Reclamar furs, només és reclamar furs, #lo que ve a ser un interés conservador per les tradicions passades. En cada una de les reivindicacions forals en les que els autors nacionalistes pretenen fer vore una reivindicació nacional catalana, nos trobem en que eixos senyors “supostament nacionalistes” nos manifesten també la seua condició de…”Espanyols”, alguna cosa que no encaixa en el nacionalisme, ya que és un moviment basat en la *hispanofobia, per #lo que no podem parlar de que els eixemples que nos aporten siguen eixemple de nacionalistes. I és que per que es vullga a Catalunya, tampoc s'és nacionaliste, és el cas d'els que volem a la nostra terra catalana, pero no seguim l'ideologia sectària, que és verdaderament lo que és el nacionalisme català. Aixina que si comprovem varis d'eixos eixemples mencionats per la mentira nacionalista vorem que per eixemple  els diputats catalans que acodixen les Corts de Càdis en l'objecte de reclamar els furs, per molt que s'empenyoren els *hispanófobos en voler fer vore que eixos diputats eren nacionalistes catalans per defendre l'Antic Règim o reclamar els furs i privilegis perduts, la realitat no va ser eixa. I és que per eixemple, el diputat català, el Sr. *Aner, un dels més actius en eixa reclamació, sentència en una de les seues intervencions en tot un: "En Catalunya tots son patriotes".

Que el nacionalisme català procedix del Romanticisme és alguna cosa que no era certament negat fins fa poc en círculs nacionalistes. No obstant hui abunda una àmplia bibliografia nacionalista empenyorada en buscar continuïtat entre 1714, la pèrdua de furs, i el resorgir en força “de la consciència nacional”. Res més llunt de la realitat. Reclamar furs, només és reclamar furs, #lo que ve a ser un interés conservador per les tradicions passades. En cada una de les reivindicacions forals en les que els autors nacionalistes pretenen fer vore una reivindicació nacional catalana, nos trobem en que eixos senyors “supostament nacionalistes” nos manifesten també la seua condició de…”Espanyols”, alguna cosa que no encaixa en el nacionalisme, ya que és un moviment basat en la *hispanofobia, per #lo que no podem parlar de que els eixemples que nos aporten siguen eixemple de nacionalistes. I és que per que es vullga a Catalunya, tampoc s'és nacionaliste, és el cas d'els que volem a la nostra terra catalana, pero no seguim l'ideologia sectària, que és verdaderament lo que és el nacionalisme català. Aixina que si comprovem varis d'eixos eixemples mencionats per la mentira nacionalista vorem que per eixemple  els diputats catalans que acodixen les Corts de Càdis en l'objecte de reclamar els furs, per molt que s'empenyoren els *hispanófobos en voler fer vore que eixos diputats eren nacionalistes catalans per defendre l'Antic Règim o reclamar els furs i privilegis perduts, la realitat no va ser eixa. I és que per eixemple, el diputat català, el Sr. *Aner, un dels més actius en eixa reclamació, sentència en una de les seues intervencions en tot un: "En Catalunya tots són patriotes".

Per lo que si era patriota espanyol, el Sr. *Aner, per molt encabotament que li posara en voler recuperar furs perduts, no podia ser al mateix temps un nacionaliste catalaniste, és dir un *hispanófobo. Un atre eixemple de que el recort dels furs catalans, no és sinònim de nacionalisme català, ho trobem en el següent document en el que queda reflectit la @españolidad de l'autor. I és que acordar-se  o fer menció simplement de fets històrics passats no poden ser considerats perque sí com a reivindicacions. De fet la major part de les voltes eixos recordatoris o mencions *són només això, acordar-se de fets passats, tal i com ho pot ser qualsevol menció d'un atre acontenyiment. Aixina que trist és comprovar la contínua mesquinea d'autors nacionalistes en pretendre manipular de forma grotesca tals fets en la finalitat de demostrar lo indemostrable. Pero encara aixina, i encara que coste entendre-ho, els creuen, tenen molts feligresos; tal és el grau preocupant al que han aplegat les coses hui en Catalunya, i he ací un atre eixemple de l'irracionalitat que caracterisa esta ideologia, heretada del propi romanticisme, de la qual procedix.

Per lo que si era patriota espanyol, el Sr. *Aner, per molt encabotament que li posara en voler recuperar furs perduts, no podia ser al mateix temps un nacionaliste catalaniste, és dir un *hispanófobo. Un atre eixemple de que el recort dels furs catalans, no és sinònim de nacionalisme català, ho trobem en el següent document en el que queda reflectit la @españolidad de l'autor. I és que acordar-se  o fer menció simplement de fets històrics passats no poden ser considerats perque sí com a reivindicacions. De fet la major part de les voltes eixos recordatoris o mencions *són només això, acordar-se de fets passats, tal i com ho pot ser qualsevol menció d'un atre acontenyiment. Aixina que trist és comprovar la contínua mesquinea d'autors nacionalistes en pretendre manipular de forma grotesca tals fets en la finalitat de demostrar lo indemostrable. Pero encara aixina, i encara que coste entendre-ho, els creuen, tenen molts feligresos; tal és el grau preocupant al que han aplegat les coses hui en Catalunya, i he ací un atre eixemple de l'irracionalitat que caracterisa esta ideologia, heretada del propi romanticisme, de la qual procedix.

Els *Bofarull eren una família originària de Reus, Tarragona, i procedien de partidaris de Felipe V (és dir eren una família “*botiflera”) que fent fortuna com a comerciants, varen accedir a la noblea en temps de Carlos III. Pròsper el primer *Bofarull *archivero va estar buscant fortuna com pica pleits per Castella, aplegant a treballar en la Real *Chancillería de Valladolit  on li va sorprendre l'usurpació napoleònica d'Espanya tenint que fugir per eixe motiu a Càdis. Allí va aplegar a ocupar càrrecs de rellevant importància, com a juge i Alcalde Major. És en eixa época gaditana quan es casa en una “*Sartorio”. Sorprén per això que una persona en estos antecedents tinguera una idea tan equivocada, o “intencionadament” equivocada, respecte a Espanya com a nació, idea que va a marcar de forma important el naiximent i l'evolució dels *bulos nacionalistes posteriors. De Pròsper nos ha aplegat una biografia publicada per @Milà i Fontanals, segons pareix escrita a partir d'una precedent autobiografia del propi *Bofarull, en el que se li descriu com el “salvador” de l'Archiu de la Corona d'Aragó, i en el que es dona a conéixer algunes de les “penúries” que va tindre que patir durant dita época, ya que va ser relegat de la direcció en dos ocasions. Una biografia escrita en l'estil propi del romanticisme, pero que encara aixina seguix sent para molts una biografia oficial.

Els *Bofarull eren una família originària de Reus, Tarragona, i procedien de partidaris de Felipe V (és dir eren una família “*botiflera”) que fent fortuna com a comerciants, varen accedir a la noblea en temps de Carlos III. Pròsper el primer *Bofarull *archivero va estar buscant fortuna com pica pleits per Castella, aplegant a treballar en la Real *Chancillería de Valladolit  on li va sorprendre l'usurpació napoleònica d'Espanya tenint que fugir per eixe motiu a Càdis. Allí va aplegar a ocupar càrrecs de rellevant importància, com a juge i Alcalde Major. És en eixa época gaditana quan es casa en una “*Sartorio”. Sorprén per això que una persona en estos antecedents tinguera una idea tan equivocada, o “intencionadament” equivocada, respecte a Espanya com a nació, idea que va a marcar de forma important el naiximent i l'evolució dels *bulos nacionalistes posteriors. De Pròsper nos ha aplegat una biografia publicada per @Milà i Fontanals, segons pareix escrita a partir d'una precedent autobiografia del propi *Bofarull, en el que se li descriu com el “salvador” de l'Archiu de la Corona d'Aragó, i en el que es dona a conéixer algunes de les “penúries” que va tindre que patir durant dita época, ya que va ser relegat de la direcció en dos ocasions. Una biografia escrita en l'estil propi del romanticisme, pero que encara aixina seguix sent para molts una biografia oficial.

Finalisada la Guerra d'Independència, Pròsper es fixa en l'Archiu de la Corona d'Aragó com una oportunitat per a trobar un lloc laboral idòneu que li permeta retornar a Catalunya. Conseguirà la seua meta i serà nomenat *archivero en abril de 1814, i quatre anys més tarde director de l'Archiu en plenitut de les seues funcions. Este càrrec ho conseguix gràcies a les seues bones relacions en les altes esferes del moment. En març de 1814 davant l'intenció de centralisar-se tots els archius provincials en un únic archiu en Madrit, el propi Pròsper baix @pseudónimo (Félix *Fluralbo) publica una série de reflexions a on solicita que no es trasllade. Un més més tarde l'Archiu queda baix el seu control. En dit document podem contemplar com en efecte *Bofarull té un concepte d'Espanya peculiar (hui molt acceptat, a diferència de la mateixa época, i encara menys en sigles anteriors), no frut del seu pas per l'Archiu, sino que és preconcebut. Cert és que Pròsper viu en un temps en el que es posa fi a l'Antic Règim. Un temps en que la paraula Constitució (com la de Càdis) és vista per alguns, al no tindre atres referències, com una colecció de furs, ya que els *constitucions catalans lo eren i per este motiu sense ser lo mateix, la gent es prestava a confusió. Hui succeïx al contrari  i l'ignorança nacionalista veu en els *Constitucions Catalans, no furs, sino una Constitució com la que tenen varis paisos. I , podríem entendre que la paraula Nació, Estat-Sobirà, causara en dita época la mateixa confusió, com la seguix causant hui en dia. Pero és mera especulació el poder entendre les motivacions de Pròsper en intentar *desconceptuar Espanya, i intentar entendre si es tracta d'una confusió llògica, o be es tracta d'un interés desmesurat per recrear un passat de Catalunya preconcebut frut dels seus complexos, i intentar recrear eixe passat en la seua #present, o potser una mescla d'abdós possibilitats. A partir dels escrits de Pròsper, observem una *exultante i exagerada passió pel passat migeval de Catalunya, on no es cansa de parlar d'Estats Sobirans, quan parla de comtats feudals. Aixina per a ell no només Barcelona va ser un Estat *Soberanísimo, sino que també ho va anar *Urgel. El considerar a Espanya només com la Península, haguera escandalisat a atres catalans com Capmany, el qual no va poder llegir dit document en haver fallit un any abans. Apreciem també un interés desmesurat en inclús  presentar a un ya fallit Fernando VII, com a Comte de Barcelona, de Castella i d'Aragó (en separat)…Siga pel motiu que fora *Bofarull ya tenia una idea preconcebuda sobre Catalunya i la seua història, i d'eixa *pre concepció farà un filtre per a on deuran passar “i ajustar-se” les seues publicacions inèdites de l'Archiu. Lo que portarà, com denunciarà Antonio *Ubieto, a una “falsificació” de l'història, ademés d'introduir una série d'idees que aniran donant lloc a molts dels *bulos nacionalistes posteriors. I és que de personages. *Patrioteros i apassionats sobre fets històrics varen existir sempre i en qualsevol racó del planeta. També gent que ha falsificat i exagerat fets històrics, quan no s'han inventat descaradament una història en desconéixer fonts i no tindre accés a les mateixes. No obstant nos trobem que en la família *Bofarull, es ven  des de “una aparent serietat i professionalitat” les mateixes #exageració i/o mentires. I açò farà molt dany, ya que molts autors contemporàneus a esta família, les aniran prenent com a fonts fidedignes.

Finalisada la Guerra d'Independència, Pròsper es fixa en l'Archiu de la Corona d'Aragó com una oportunitat per a trobar un lloc laboral idòneu que li permeta retornar a Catalunya. Conseguirà la seua meta i serà nomenat *archivero en abril de 1814, i quatre anys més tarde director de l'Archiu en plenitut de les seues funcions. Este càrrec ho conseguix gràcies a les seues bones relacions en les altes esferes del moment. En març de 1814 davant l'intenció de centralisar-se tots els archius provincials en un únic archiu en Madrit, el propi Pròsper baix @pseudónimo (Félix *Fluralbo) publica una série de reflexions a on solicita que no es trasllade. Un més més tarde l'Archiu queda baix el seu control. En dit document podem contemplar com en efecte *Bofarull té un concepte d'Espanya peculiar (hui molt acceptat, a diferència de la mateixa época, i encara menys en sigles anteriors), no frut del seu pas per l'Archiu, sino que és preconcebut. Cert és que Pròsper viu en un temps en el que es posa fi a l'Antic Règim. Un temps en que la paraula Constitució (com la de Càdis) és vista per alguns, al no tindre atres referències, com una colecció de furs, ya que els *constitucions catalans lo eren i per este motiu sense ser lo mateix, la gent es prestava a confusió. Hui succeïx al contrari  i l'ignorança nacionalista veu en els *Constitucions Catalans, no furs, sino una Constitució com la que tenen varis països. I , podríem entendre que la paraula Nació, Estat-Sobirà, causara en dita época la mateixa confusió, com la seguix causant hui en dia. Pero és mera especulació el poder entendre les motivacions de Pròsper en intentar *desconceptuar Espanya, i intentar entendre si es tracta d'una confusió llògica, o be es tracta d'un interés desmesurat per recrear un passat de Catalunya preconcebut frut dels seus complexos, i intentar recrear eixe passat en la seua #present, o potser una mescla d'abdós possibilitats. A partir dels escrits de Pròsper, observem una *exultante i exagerada passió pel passat migeval de Catalunya, on no es cansa de parlar d'Estats Sobirans, quan parla de comtats feudals. Aixina per a ell no només Barcelona va ser un Estat *Soberanísimo, sino que també ho va anar *Urgel. El considerar a Espanya només com la Península, haguera escandalisat a atres catalans com Capmany, el qual no va poder llegir dit document en haver fallit un any abans. Apreciem també un interés desmesurat en inclús  presentar a un ya fallit Fernando VII, com a Comte de Barcelona, de Castella i d'Aragó (en separat)…Siga pel motiu que fora *Bofarull ya tenia una idea preconcebuda sobre Catalunya i la seua història, i d'eixa *pre concepció farà un filtre per a on deuran passar “i ajustar-se” les seues publicacions inèdites de l'Archiu. Lo que portarà, com denunciarà Antonio *Ubieto, a una “falsificació” de l'història, ademés d'introduir una série d'idees que aniran donant lloc a molts dels *bulos nacionalistes posteriors. I és que de personages. *Patrioteros i apassionats sobre fets històrics varen existir sempre i en qualsevol racó del planeta. També gent que ha falsificat i exagerat fets històrics, quan no s'han inventat descaradament una història en desconéixer fonts i no tindre accés a les mateixes. No obstant nos trobem que en la família *Bofarull, es ven  des de “una aparent serietat i professionalitat” les mateixes #exageració i/o mentires. I açò farà molt dany, ya que molts autors contemporàneus a esta família, les aniran prenent com a fonts fidedignes.

I és eixa *pre concepció d'Espanya i Catalunya la que farà que les seues publicacions tinguen que adaptar-se a la mateixa. I si no s'adapta, puix com sabem gràcies a Antonio *Ubieto, s'eliminen, o es manipulen. I aixina és, Pròsper ha passat a l'història com el manipulador del *Llibre de *Repartiments de Valéncia, en el que va tachar tots els llinages castellans, aragonesos, etc.. Tots els llinages que no eren catalans, per a que quedara com a prova de que la conquista i posterior repoblament només es va realisar en catalans. A pesar de que un repartiment tampoc significa repoblar. Dita manipulació va ser demostrada per Antonio *Ubieto, lo que li va ocasionar en el seu moment el ser amenaçat per radicals nacionalistes. En el tom V del seu llibre “Història d'Aragó, Creació i desenroll de la Corona d'Aragó” *Ubieto, denunciava algunes manipulacions (i pèrdua de documents, com un dels #testament de Jaime I) realisades per Pròsper de *Bofarull i posteriorment el nebot d'este, Antonio. Aixina *Ubieto dia lo següent:

I és eixa *pre concepció d'Espanya i Catalunya la que farà que les seues publicacions tinguen que adaptar-se a la mateixa. I si no s'adapta, puix com sabem gràcies a Antonio *Ubieto, s'eliminen, o es manipulen. I aixina és, Pròsper ha passat a l'història com el manipulador del *Llibre de *Repartiments de Valéncia, en el que va tachar tots els llinages castellans, aragonesos, etc.. Tots els llinages que no eren catalans, per a que quedara com a prova de que la conquista i posterior repoblament només es va realisar en catalans. A pesar de que un repartiment tampoc significa repoblar. Dita manipulació va ser demostrada per Antonio *Ubieto, lo que li va ocasionar en el seu moment el ser amenaçat per radicals nacionalistes. En el tom V del seu llibre “Història d'Aragó, Creació i desenroll de la Corona d'Aragó” *Ubieto, denunciava algunes manipulacions (i pèrdua de documents, com un dels #testament de Jaime I) realisades per Pròsper de *Bofarull i posteriorment el nebot d'este, Antonio. Aixina *Ubieto dia lo següent:

== El catalanisme “acultural” i intransigent ==

== El catalanisme “acultural” i intransigent ==

Els fans de Walter Scott catalans, els “historiadors” com els *Bofarull o *Pi i *Arimon, van a influir en les futures publicacions que aniran sorgint a lo llarc del S.XIX. Tant és aixina que aniran apareixent autors cada volta més radicals, en plantejaments molt agressius respecte a els que iniciaven els *Bofarull. De fet esta família hui poden semblar-nos més be pertanyents a un catalanisme molt “*light”. Aixina que, no molt més vesprada de la restauració dels *Jocs *Florals apareixen autors com *Mateu Bruguera, curiosament *carlista, membre de la Real Acadèmia dels *Bones *Lletres de Barcelona, que en 1871 nos presenta “una *abominable conquista castellana” a lo llarc de la seua “Història del memorable lloc i bloqueig de Barcelona i heròica defensa dels furs i privilegis de Catalunya en 1713 i 1714”. L'image adjunta pertanyent a dita obra és més que *ilustrativa. Es tracta d'un document que arreplega informació extreta de “les  Narracions Històriques del *austracista exiliat, *Castellví”, sent este l'únic aspecte d'interés. Pero escrit durant una ofensiva *carlista, es tracta d'un intent d'introducció de el “virus catalaniste” en el *carlismo, introduint-los en l'odi a lo castellà. No obstant no serà verdaderament fins al S.XX, i passat 1898, quan verdaderament partix dels *carlistas es faran catalanistes conservadors, ya que els decepcionats partidaris dels “Carlos” en reclamar furs, convergiran en este punt en el moviment catalaniste, sobretot quan este es passe també a la política conservadora.

Els fans de Walter Scott catalans, els “historiadors” com els *Bofarull o *Pi i *Arimon, van a influir en les futures publicacions que aniran sorgint a lo llarc del S.XIX. Tant és aixina que aniran apareixent autors cada volta més radicals, en plantejaments molt agressius respecte als que iniciaven els *Bofarull. De fet esta família hui poden semblar-nos més be pertanyents a un catalanisme molt “*light”. Aixina que, no molt més vesprada de la restauració dels *Jocs *Florals apareixen autors com *Mateu Bruguera, curiosament *carliste, membre de la Real Acadèmia dels *Bones *Lletres de Barcelona, que en 1871 nos presenta “una *abominable conquista castellana” a lo llarc de la seua “Història del memorable lloc i bloqueig de Barcelona i heròica defensa dels furs i privilegis de Catalunya en 1713 i 1714”. L'image adjunta pertanyent a dita obra és més que *ilustrativa. Es tracta d'un document que arreplega informació extreta de “les  Narracions Històriques del *austracista exiliat, *Castellví”, sent este l'únic aspecte d'interés. Pero escrit durant una ofensiva *carliste, es tracta d'un intent d'introducció del “virus catalaniste” en el *carlismo, introduint-los en l'odi a lo castellà. No obstant no serà verdaderament fins al S.XX, i passat 1898, quan verdaderament partix dels *carlistes es faran catalanistes conservadors, ya que els decepcionats partidaris dels “Carlos” en reclamar furs, convergiran en este punt en el moviment catalaniste, sobretot quan este es passe també a la política conservadora.

Lo cert és que despuix d'esta publicació va aparéixer en Barcelona, en 1872 un panflet anònim en el títul de “Els *catalans i *sos *furs. *Llibret *dictat *per un *fill de la *terra; tot ell escrit en català”, en un to agressiu que conté una apologia de la llengua catalana, radicals mostres d'odi contra Castella com *opresora i *expoliadora de Catalunya, una vora a les glòries medievals, i una reivindicació de les llibertats perdudes davant els francesos, l'orgull dels catalans per ser “espanyols” i un militant “catolicisme”. Tenim aixina que, un eixemple de contaminació del *carlismo a través del catalanisme cultural més intransigent, iniciat per l'us i abús de la confrontació interessada de Catalunya contra Castella en noveles escrites en l'estil de Walter Scott, noveles que faran que s'escriga l'història de Catalunya adaptant-se a les mentires i falàcies explicades en dites obres. El virus catalaniste comença a contagiar a atres àmbits de la societat catalana, ara el *carlismo, despuix l'economia, la religió, etc…

Lo cert és que despuix d'esta publicació va aparéixer en Barcelona, en 1872 un panflet anònim en el títul de “Els *catalans i *sos *furs. *Llibret *dictat *per un *fill de la *terra; tot ell escrit en català”, en un to agressiu que conté una apologia de la llengua catalana, radicals mostres d'odi contra Castella com *opresora i *expoliadora de Catalunya, una vora a les glòries medievals, i una reivindicació de les llibertats perdudes davant els francesos, l'orgull dels catalans per ser “espanyols” i un militant “catolicisme”. Tenim aixina que, un eixemple de contaminació del *carlismo a través del catalanisme cultural més intransigent, iniciat per l'us i abús de la confrontació interessada de Catalunya contra Castella en noveles escrites en l'estil de Walter Scott, noveles que faran que s'escriga l'història de Catalunya adaptant-se a les mentires i falàcies explicades en dites obres. El virus catalaniste comença a contagiar a atres àmbits de la societat catalana, ara el *carlismo, despuix l'economia, la religió, etc…

Un atre membre de la ya citada Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i ademés membre de la Real Acadèmia Espanyola de l'Història, va anar Josep *Coroleu, el qual en 1878 publica “Els Furs de Catalunya”, en la qual intenta construir una Constitució per a la Nació Catalana, basant-se principalment en constitucions d'atres paisos, *incluída l'espanyola i inspirant-se en els antics furs catalans. Dita obra arreplega absurts com considerar la Nació Catalana la formada pels territoris a on segons ell es parla català: Catalunya en els Comtats del Rosselló i Cerdanya, Valéncia i Mallorca. Ademés nos parla d'un complex *confederativo *espeluznante: La Nació Catalana estarà *confederada entre sí i també en el Regne d'Aragó, *peró ademés el Principat de Catalunya estarà també *confederado en els Comtats del Rosselló i la Cerdanya. És dir tres nivells de confederació, que nos ve a indicar el *estupidismo heretat de la família *Bofarull i el seu nul enteniment del feudalisme i el fi de l'Antic Règim. Ademés de *Coroleu i *Mateu Bruguera aniran sorgint atres publicacions en les que cada volta, en més despropòsits es va extremant el catalanisme *acultural, arreplegant de fet atres idees que s'estaven donant en Europa, en l'unificació d'Alemània i Itàlia, les demandes nacionals de *Hungria, Sèrbia, etc.. No només es parla d'unitat llingüística, sino també de raça, buscant en este àmbit el fet diferencial, per si l'idioma no fora prou, i aixina trobem ya en 1878 autors com Salvador *Sanpere que nos parlen de la “*rassa catalana”. També a destacar el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, impulsor del catalanisme tradicionaliste i catòlic, i la seua frase “Catalunya serà cristiana o no serà”.

Un atre membre de la ya citada Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i ademés membre de la Real Acadèmia Espanyola de l'Història, va anar Josep *Coroleu, el qual en 1878 publica “Els Furs de Catalunya”, en la qual intenta construir una Constitució per a la Nació Catalana, basant-se principalment en constitucions d'atres països, *incluída l'espanyola i inspirant-se en els antics furs catalans. Dita obra arreplega absurts com considerar la Nació Catalana la formada pels territoris a on segons ell es parla català: Catalunya en els Comtats del Rosselló i Cerdanya, Valéncia i Mallorca. Ademés nos parla d'un complex *confederativo *espeluznante: La Nació Catalana estarà *confederada entre sí i també en el Regne d'Aragó, *peró ademés el Principat de Catalunya estarà també *confederado en els Comtats del Rosselló i la Cerdanya. És dir tres nivells de confederació, que nos ve a indicar el *estupidismo heretat de la família *Bofarull i el seu nul enteniment del feudalisme i el fi de l'Antic Règim. Ademés de *Coroleu i *Mateu Bruguera aniran sorgint atres publicacions en les que cada volta, en més despropòsits es va extremant el catalanisme *acultural, arreplegant de fet atres idees que s'estaven donant en Europa, en l'unificació d'Alemanya i Itàlia, les demandes nacionals de *Hungria, Sèrbia, etc.. No només es parla d'unitat llingüística, sino també de raça, buscant en este àmbit el fet diferencial, per si l'idioma no fora prou, i aixina trobem ya en 1878 autors com Salvador *Sanpere que nos parlen de la “*rassa catalana”. També a destacar el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, impulsor del catalanisme tradicionaliste i catòlic, i la seua frase “Catalunya serà cristiana o no serà”.

Aixina que tenim una corrent del catalanisme que apartant-se de l'amor per la cultura, i per la pròpia Catalunya, només buscar centrar-se en odiar i odiar i odiar a tot lo Castellà, i eixe odi serà el motor de dita corrent. I és eixe odi el que els portarà a inventar o a *rebuscar qualsevol clavill del passat o inclús  del present que els servixca per a *victimizar a Catalunya, #lo que es traduirà en una justificació per a odiar a Castella. Esta corrent res cultural, *acultural, serà la que, una volta passada de la cultura a la política, a partir de 1898 triumfarà, i la que hui nos ha aplegat i nos governa. Eixemple d'esta *intransigencia *acultural centralisada en la *castellanofobia la veem en acollir-se a donar per certa l'història de que un Conseller de Barcelona, un tal *Fivaller va obligar al primer Rei *Trastámara d'Aragó, Fernando I, a respectar les lleis catalanes. Dita història que si be és molt anterior al S.XIX no té soport documental i és més que qüestionable la seua veracitat, no obstant cal dir que el tal *Fivaller no representava a la Generalitat, sino al Consell de *Cent de Barcelona, per #lo que la seua reclamació s'acollia únicament a l'àmbit barcelonés, no podent ser considerada en conseqüència una reivindicació “catalana” en contraposició al poder “castellà” que ha usurpat el poder dels Reis “catalans”. Pero ademés d'eixe matís, és que antigament també circulava l'història de com *Fivaller, en caure malalt Fernando de *Antequera en Igualada (Barcelona), encara a risc d'emmalaltir va intentar sanar al seu Rei chuplant-li les llagues, #lo que era venut en Catalunya, com un símbol de fidelitat dels catalans al seu Rei, el Rei d'Aragó i despuix també Rei d'Espanya. Pero això últim no es comentava, ni es comenta hui en dia, ya que s'ix de la llínea *castellanófoba del nacionalisme català.

Aixina que tenim una corrent del catalanisme que apartant-se de l'amor per la cultura, i per la pròpia Catalunya, només buscar centrar-se en odiar i odiar i odiar a tot lo Castellà, i eixe odi serà el motor de dita corrent. I és eixe odi el que els portarà a inventar o a *rebuscar qualsevol clavill del passat o inclús  del present que els servixca per a *victimizar a Catalunya, #lo que es traduirà en una justificació per a odiar a Castella. Esta corrent res cultural, *acultural, serà la que, una volta passada de la cultura a la política, a partir de 1898 triumfarà, i la que hui nos ha aplegat i nos governa. Eixemple d'esta *intransigencia *acultural centralisada en la *castellanofobia la veem en acollir-se a donar per certa l'història de que un Conseller de Barcelona, un tal *Fivaller va obligar al primer Rei *Trastámara d'Aragó, Fernando I, a respectar les lleis catalanes. Dita història que si be és molt anterior al S.XIX no té soport documental i és més que qüestionable la seua veracitat, no obstant cal dir que el tal *Fivaller no representava a la Generalitat, sino al Consell de *Cent de Barcelona, per #lo que la seua reclamació s'acollia únicament a l'àmbit barcelonés, no podent ser considerada en conseqüència una reivindicació “catalana” en contraposició al poder “castellà” que ha usurpat el poder dels Reis “catalans”. Pero ademés d'eixe matís, és que antigament també circulava l'història de com *Fivaller, en caure malalt Fernando de *Antequera en Igualada (Barcelona), encara a risc d'emmalaltir va intentar sanar al seu Rei chuplant-li les llagues, #lo que era venut en Catalunya, com un símbol de fidelitat dels catalans al seu Rei, el Rei d'Aragó i despuix també Rei d'Espanya. Pero això últim no es comentava, ni es comenta hui en dia, ya que s'ix de la llínea *castellanófoba del nacionalisme català.

== El desastre de 1898, comença el verdader problema en els nacionalismes ==

== El desastre de 1898, comença el verdader problema en els nacionalismes ==

== La Lliga Regionalista i l'atomisació del catalanisme polític a partir de 1898 ==

== La Lliga Regionalista i l'atomisació del catalanisme polític a partir de 1898 ==

== La campanya de l’estatut 1919 & la campanya “volem votar” 2014 ==

== La campanya de l'estatut 1919 & la campanya “volem votar” 2014 ==

== Advertències sobre el nacionalisme històricament ninguneades ==

== Advertències sobre el nacionalisme històricament ninguneades ==

== Cedir i donar la raó sempre als nacionalistes. una constant en la política espanyola en fatals conseqüències ==

== Cedir i donar la raó sempre als nacionalistes. una constant en la política espanyola en fatals conseqüències ==