Diferència entre les revisions de "Normes d'El Puig" - L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Llínea 766:

'''Accents'''

'''Accents''' 2

1. Classificació de l'accent:

L’accent és un signe ortografic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que,

segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d’aquella

vocal de la sílaba sobre la qual fecau la major intensitat de pronunciació (lo que es de-

nomina accent fonètic o prosòdic).

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes,

quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes

s’accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e,(ę) , i, o, (ǫ), u. La a es considera

sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o

tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran

gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

2. Regles d'accentuació:

a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u,

en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en : tornà, escàs, vingué,

perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús ; pero no les

acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc .

per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.

b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions

anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s : cànem,

hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem,

cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..

c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia,

sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en,

les...

e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica:

monument, depriment, ajuntament, document, medicament; no obstant, els adverbis en

-ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven:

contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament,

amplament.

f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren

una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una

cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

1. En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles.

3. Accentuació diacrítica:

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de

les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu

diacrítica.

3.1. Regles d'accentuació diacrítica:

a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran

els de major tonicitat:

M’agrada el més de maig, mes no el que més .

Te vol donar un té que té guardat.

Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal

tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta:

El forment no està molt ben mòlt .

No sòlc fer mai un solc dret.

Lo que aquella dòna li dona no és bo.

c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i

diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa

general.

Ell vol que el vol del colom siga més ràpit.

El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol .

Li roba la poca roba que té.

Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

4. Antigues regles d'accentuació:3

1. En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles.

Les paraules agudes porten l'accent fonetic en l'ultima silaba: escr(í)u, cant(á), ag(ú)t; les planes porten l'accent fonetic en la penultima silaba: ll(í)bre, escr(í)ure, r(ó)ges; en les paraules esdruixoles recau l'accent fonetic en l'antepenultima silaba: gram(á)tica, (á)nima, T(ú)ria.

Llínea 801:

Llínea 870:

:::¿Qué quina en vols? / ¿Que quína en vols?

:::Dis-me de qué he parlat

:::Tu saps en qué penses.

:::Tu saps en qué penses.

'''Guió'''

Llínea 848:

Llínea 915:

==Referències==

1 [http://www.racv.es/racv-2007-10-30-corrector.html Pàgina uep del corrector ortogràfic de la RACV], on s'utilisa la denominació ''Normes del Puig''.

2 Aprovades en Junta General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana el dia 1 de juliol de 2003.

3 Anteriors al canvi de normes fet per la RACV el 1 de juliol de 2003.

==Enllaços externs==

@@ Llínea 766: / Llínea 766: @@
-'''Accents'''
+'''Accents''' <sup>2</sup>
+. Classificació de l'accent:
+L’accent és un signe ortografic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que,
+segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d’aquella
+vocal de la sílaba sobre la qual fecau la major intensitat de pronunciació (lo que es de-
+nomina accent fonètic o prosòdic).
+L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes,
+quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes
+s’accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e,(ę) , i, o, (ǫ), u. La a es considera
+sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o
+tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran
+gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.
+. Regles d'accentuació:
+a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u,
+en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en : tornà, escàs, vingué,
+perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús ; pero no les
+acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc .
+per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.
+b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions
+anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s : cànem,
+hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem,
+cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..
+c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia,
+sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.
+d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en,
+les...
+e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica:
+monument, depriment, ajuntament, document, medicament; no obstant, els adverbis en
+-ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven:
+contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament,
+amplament.
+f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren
+una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una
+cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.
-. En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles.
+. Accentuació diacrítica:
+La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de
+les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu
+diacrítica.
+.1. Regles d'accentuació diacrítica:
+a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran
+els de major tonicitat:
+M’agrada el més de maig, mes no el que més .
+Te vol donar un té que té guardat.
+Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.
+b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal
+tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta:
+El forment no està molt ben mòlt .
+No sòlc fer mai un solc dret.
+Lo que aquella dòna li dona no és bo.
+c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i
+diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa
+general.
+Ell vol que el vol del colom siga més ràpit.
+El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol .
+Li roba la poca roba que té.
+Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.
+. Antigues regles d'accentuació:<sup>3</sup>
+<small>1. En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles.
 Les paraules agudes porten l'accent fonetic en l'ultima silaba: escr(í)u, cant(á), ag(ú)t; les planes porten l'accent fonetic en la penultima silaba: ll(í)bre, escr(í)ure, r(ó)ges; en les paraules esdruixoles recau l'accent fonetic en l'antepenultima silaba: gram(á)tica, (á)nima, T(ú)ria.
@@ Llínea 801: / Llínea 870: @@
 :::¿Qué quina en vols? / ¿Que quína en vols?
 :::Dis-me de qué he parlat
-:::Tu saps en qué penses.
+:::Tu saps en qué penses.</small>
 '''Guió'''
@@ Llínea 848: / Llínea 915: @@
 ==Referències==
 <sup>1</sup> [http://www.racv.es/racv-2007-10-30-corrector.html Pàgina uep del corrector ortogràfic de la RACV], on s'utilisa la denominació ''Normes del Puig''.
+<sup>2</sup> Aprovades en Junta General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana el dia 1 de juliol de 2003.
+<sup>3</sup> Anteriors al canvi de normes fet per la RACV el 1 de juliol de 2003.
 ==Enllaços externs==