Pi carrasca
El pi carrasca (Pinus halepensis), també conegut com a pi d’Alep, és un arbre perennifoli conífer de la família de les pinàcees. És propi del clima mediterràneu i un dels pins més abundants a terres valencianes.
| Pi carrasca | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Classificació científica | |||
| Regne | Plantae | ||
| Divisió | Pinophyta | ||
| Classe | Pinopsida | ||
| Orde | Pinales | ||
| Família | Pinaceae | ||
| Gènero | Pinus | ||
| Espècie | Pinus halepensis | ||
| Autoritat | Mill. | ||
| Estat de conservació | |||
| Estat | LC | ||
| Distribució geogràfica | |||
| |||
| Distribució natural | |||
Descripció
Arbre de talla mijana, que pot arribar fins als 20 metros d’altura, de creiximent ràpit. Tronc prim, a sovint tort, de corfa grisenca en les branques joves i rogenca i clavillada en els eixemplars vells.
- Fulla: Acícoles fines i flexibles, de 6 a 12 cm de llarc, agrupades de dos en dos. Color vert clar.
- Flor: monoic, en inflorescèncias masculines groguenques i femenines menudes, verdes o rogenques, que apareixen entre març i maig.
- Fruit: pinya de tipo estròbil lignificat, ovoide-convexa, d’uns 5 a 12 cm, que madura als dos anys. S’obri per l’acció del calor o del fret. Les llavors tenen ales per a la dispersió pel vent.
- Tronc: escorça fibrosa i escamosa, de color gris rogenc; resistent al foc i capaç de rebrotar ocasionalment en peu.
Hàbitat
Habita en zones seques i solejades, preferint sols pobres, calcaris o silicis, i altituts des del nivell de la mar fins a uns 1.200 metros. Molt típic de muntanyes litorals, serres prelitorals i marges de conreus. És una espècie pionera, molt adaptable i dominant en gran part del territori valencià, especialment en zones alterades o incendiades.
Taxonomia
Pinus halepensis fon descrit per Philip Miller en l’any 1768.
Etimologia
- Pinus: nom llatí clàssic per al pi.
- halepensis: ‘d’Alep’, ciutat de Síria, fent referència al lloc on fon descrit originalment.
Usos
S’utilisa en repoblacions forestals per la seua rusticitat. La seua fusta és blana, usada per a embalage i paper. També té ús ornamental i forestal. De la resina s’obtenien derivats com trementina. Antigament s’usava la llavor (pinyó) en rebosteria, encara que és més chicotet que el del pi pinyoner.
Conservació
Encara que es molt abundant, la seua expansió descontrolada en zones degradades pot favorir els incendis i reduir la biodiversitat. Es considera no amenaçat, pero és gestionat forestalment per a equilibrar ecosistemes.
Refrayns valencians
Referències
- Pinus halepensis – Plants of the World Online – Kew
- Castroviejo, S. (coord.) (1986–2023). *Flora Ibérica*. Real Jardín Botánico, CSIC.
Bibliografia
- Tutin, T.G. et al. (eds.) (1964–1980). *Flora Europaea*. Cambridge University Press.
- Gómez Campo, C. (1985). *Libro rojo de especies vegetales amenazadas de España e Islas Baleares*.