Magerifelis
Magerifelis és un gènero extint de mamífer carnívor de la família Felidae, en només una espècie assignada, Magerifelis peignei. Va ser descrit en 2024 a partir de sèt fòssilés del Mioceno mig d'Espanya i França.[1]
Història i taxonomia
[editar | editar còdic]El fòssil holotip de Magerifelis peignei (en sigles 05/101/2/3622) és una hemimandíbula dreta completa. Va ser trobat en les excavacions d'emergència del jaciment paleontológico de Príncip Pío-2, en ple centre de la ciutat de Madrit, Espanya, durant les obres de construcció del Bescanviador de Transports de Príncip Pío realisades en 2007. Prèviament, este eixemplar va ser assignat a un atre gènero de félido en varis treballs, Pseudaelurus sp..[2][3] No obstant, el primer artícul en el que es va estudiar en profunditat el que seria el holotip de Magerifelis va ser el treball de fin de màster del paleontòlec Jesús Gamarra,[4] realisat en la Universitat Complutense de Madrit i supervisat pels doctors Manuel J. Salesa i Gema Siliceo del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN-CSIC) i Nuria García García de l'Universitat Complutense de Madrit. Tenint en conte que el gènero Pseudaelurus es tractava en realitat d'un membre primitiu de la subfamília Machairodontinae (félidos dents de sabre)[5][6] i veent que el fòssil pertanyia indubtablement la subfamília Felinae, en este treball se li reasignó com a pertanyent al gènero de felino primitiu Styriofelis turnauensis. Ademés, varen trobar una estreta semblança en vàries hemimandíbulas dels jaciments francesos de Artenay[7] i Bézian[8] Posteriorment, este treball de fin de màster va ser dut al congrés de la Palaeontological Association britànica en 2021,[9] a on va ser per primera volta mostrat públicament. Ya en 2024, este mateix grup d'investigadors, despuix d'un estudi minuciós, finalment va descriure i va nomenar el nou gènero i espècie Magerifelis peignei, publicat en la revista Journal of Vertebrate Paleontology. Les hemimandíbulas de Artenay i Bézian varen ser incloses com a #espècimen referits.
El nom genèric Magerifelis és una combinació de la paraula "Magerit", el nom àrap que va tindre Madrit durant l'época musulmana, i la paraula llatina felis que significa "gat". El nom específic peignei és en honor al fallit paleontòlec francés Stéphane Peigné, un especialiste en carnívors fòssils i antic companyer dels autors del MNCN-CSIC que ho varen descriure.
Classificació
[editar | editar còdic]Salesa et al. varen incloure a Magerifelis dins de la subfamília Felinae, dins de la família Felidae de l'orde Carnivora. Si ben la seua morfologia és primitiva, es troba situat en un clado més derivat que atres espècies basals:
Descripció
[editar | editar còdic]Magerifelis va viure en la zona a on hui en dia se situa el centre de l'actual ciutat de Madrit fa al voltant de 15,5 millons d'anys, en el Mioceno Mig. Tots els fòssils coneguts de Magerifelis són hemimandíbulas, i carixen de la dentició completa. D'entre tots ells, el fòssil holotip és lel eixemplar millor preservat i més complet, en tota la seua mandíbula preservada i poc fracturada: tenia tres menuts incisius (únicament presentes els seus alveolos), un canino inferior relativament menut pero robust, un tercer i quart #premolar llaugerament redonejats, un primer molar o carnicera de major tamany i més esmolada, i, un dels caràcters més diagnòstics, la presència d'un segon molar molt reduït i simple. Este segon molar és característic dels félidos més primitius, com el gènero Proailurus, a on el segon molar era llaugerament major i més primitiu en la seua morfologia. De fet, el gènero Magerifelis és l'últim félido en el registre fòssil en presència d'este segon molar, desapareixent en félidos contemporàneus en ell com Styriofelis o Miopanthera.
Sobre la morfologia de la mandíbula, l'holotip està en tan excelent estat de preservació que conserva intactes tots els seus elements: el seu cos mandibular és alt i robust, mentres que el seu procés coronoides era curt, tot això comparat en atres félidos de talla similar. La branca mandibular tenia una profunda fossa masetérica i terminava en la seua part inferior en un vorell agut i proyectat, a on s'insertava un potent múscul masseter.
Paleobiología
[editar | editar còdic]Segons el seu holotip, es va estimar que Magerifelis peignei pesava al voltant de 7,61 quilograms, aproximadament com una femella de gat cerval roig, serval o caracal, i llaugerament major que un gat cerval ibèric.
De la mateixa manera que estos felinos actuals, d'un pes estimat aproximat i un tamany mandibular similar, Magerifelis provablement va poder alimentar-se d'una àmplia gama de rosegadors, aus, lagomorfos i menuts mustélidos, els quals han segut registrats en el jaciment de Príncip Pío. No obstant, la gran robustea de la seua mandíbula va poder indicar que va contar en uns músculs més desenrollats en comparació a felinos de tamany similar. Ademés, la major altura del cos mandibular és, entre atres factors, un indicador de les preferències per grans assuts en félidos i la presència de potents forces verticals en la mandíbula a l'hora de la mossegada.[10] Açò va poder donar-li accés a assuts de major tamany que les anteriorment mencionades, com alguns artiodàctils i carnívors menuts, en els que també va coexistir en les sabanes miocenas de Madrit.
De la mateixa manera que en Styriofelis, es desconeix per complet l'esquelet postcraneal de Magerifelis. Varis estudis indiquen per al millor conegut Miopanthera una anatomia intermija entre félidos primitius, molt més lligats a un estil de vida arbòreu, i els félidos recents, en adaptacions a una locomoció terrestre.[11] No obstant, es creu que Styriofelis, en ser més primitiu, va poder tindre un modo de vida més arbòreu que Miopanthera i Pseudaelurus,[12] alguna cosa que va poder igualment ocórrer en Magerifelis. De totes formes, els primers félidos varen viure a l'ombra de grans depredadors, com el barburofélido Sansanosmilus o els hemiciónidos, depredadors que varen dominar les #fauna de carnívors del Mioceno mig. Segurament, Magerifelis va poder evitar trobades directes en estos grans carnívors ocupant les àrees arboladas de l'ecosistema, les quals varen poder donar-li refugi i li varen permetre aguaitar als seus assuts. De la mateixa manera que en caracales i gats cervals ibèrics, Magerifelis va poder desenrollar una estratègia de caça consistent en la sofocació de l'assut despuix d'un o varis mordiscos aplicats en la gola.[13] D'esta forma, el major desenroll d'uns potents músculs masseters podrien haver oferit a Magerifelis la força necessària per a cometre una mort ràpida de l'assut, alluntar-la dels depredadors i, possiblement, pujar-la als arbres per a alimentar-se de manera segura.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Salesa, Manuel J.; Gamarra, Jesús; Siliceo, Gema; Antón, Maurici; Morales, Jorge (2024). "Unraveling the diversity of early felines: A new genus of Felinae (Carnivora, Felidae) from the Middle Miocene of Madrit (Spain)". Journal of Vertebrate Paleontology. doi:10.1080/02724634.2023.2288924.
- ↑ Roca, L. P., Flare, S., Bernal, G., Dumas, M., Alonso, A., Galindo, L., & Marcos Sánchez, V. (2009). Noves troballes Paleontológicos i Arqueològics en el Bescanviador de Príncip Pío, Madrit. Consorci Regional de Transports de Madrit. Madrit.
- ↑ Morales, J. (2014). Els jaciments paleontológicos miocenos del Mioceno de Madrit: estat actual d'un registre fòssil excepcional. Actes de les X Jornades de Patrimoni Arqueològic en la Comunitat de Madrit (pp. 151–168)
- ↑ Gamarra, J. (2021): Estudi sistemàtic i evolutiu del felino Styriofelis turnauensis de Príncip Pío-2 (Mioceno mig, Madrit). Treball de fin de Màster, Universitat Complutense de Madrit: 36 pp.; https://docta.ucm.és/entities/publication/f7309fb4-a027-4896-bdaf-7761deb6636a/full
- ↑ Beaumont, G. (1975). Recherches sur els Félidés (Mammifères, Carnivores) du Pliocène inférieur dones sabres à Dinotherium dones environs d’Eppelsheim (Rheinhessen). Archives dones Sciences Physiques et Naturelles, Genève, 28, 369–405.
- ↑ Salesa, M. J., Antón, M., Turner, A., Alcalà, L., Montoya, P., & Morales, J.(2010). Systematic revision of the Clapix Miocene sabre-toothed felid Paramachaerodus in Spain. Palaeontology, 53(6), 1369–1391.
- ↑ Ginsburg, L. (2002). Els carnivores fossiles dones sabres de l’Orléanais. Annales de Paléontologie, 88, 115–146.
- ↑ Ginsburg, L.,&Bulot, C. (1982). Els carnivores du Miocène de Bézian de la Romieu (Gers, France). Proceedings of the Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen Series B Physical Sciences, 85, 53–76.
- ↑ https://www.researchgate.net/publication/369118720_first_fossil_of_styriofelis_felidae_carnivora_from_the_middle_miocene_of_the_madrid_basin
- ↑ Meachen-Samuels, J., & Van Valkenburgh, B. (2009). Craniodental indicators of prey size preference in the Felidae. Biological Journal of the Linnean Society, London, 96, 784–799.
- ↑ Salesa, M. J., Antón, M., Morales, J., & Peigné, S. (2011). Functional anatomy of the postcranial skeleton of Styriofelis lorteti (Carnivora, Felidae, Felinae) from the Middle Miocene (MN 6) locality of Sansan (Gers, France). Estudis Geològics, 67(2), 223–243.
- ↑ Agustí, J., & Antón, M. (2002). Mammoths, Sabertooths and Hominids. A 65 million years of Mammalian evolution in Europe. Columbia University Press.
- ↑ Sunquist, M. I., & Sunquist, F. C. (2009). Family Felidae. In D. I.Wilson & R. A. Mittermeier (Eds.), Handbook of the Mammals of the World. Vol. 1. Carnivores (pp. 54–168). Lynx Edicions.