Lord Acton
John Emerich Edward Dalberg-Acton, 1.er baró Acton, 13.er marqués de Groppoli (10 de giner de 1834 – 19 de juny de 1902), més conegut com Lord Acton, fon un historiador anglés catòlic, polític lliberal i escritor. Ferm defensor de la llibertat individual, Acton és especialment conegut per la seua observació sobre els perills de la concentració del poder. En una carta de 1887 a un bisbe anglicà, escigué la célebre frase: «El poder tendix a corrompre, i el poder absolut corrompre absolutament»,[1] [2] subrallant la seua convicció de que el poder sense control constituïx la major amenaça per a la llibertat humana. Les seues obres insistiren de forma constant en l'importància de llimitar el poder governamental i institucional en favor dels drets individuals i de la llibertat personal.[3] [4] [5]
Primers anys i entorn familiar
editarFill únic de Sir Ferdinand Dalberg-Acton, 7.º baronet,[6] i net de l'almirant napolità i primer ministre Sir John Acton, 6.º baronet[7] (qui heretà el títul i les propietats d'una atra branca de la família Acton en Shropshire en 1791), Acton fon conegut com Sir John Dalberg-Acton, 8.º baronet, des de 1837 fins a 1869. El seu yayo pertanyia a una branca més jove de la família que s'havia traslladat a França i Itàlia, pero despuix de l'extinció de la llínea major es convertí en el patriarca.[7]
El pare d'Acton, conegut com Richard, es casà en Marie Louise Pelline, filla única d'Emmerich Joseph, 1.er duc de Dalberg, un noble francés naturalisat d'antiga ascendència alemana que havia entrat al servici de França baix Napoleó i representà a Luis XVIII en el Congrés de Viena en 1814. Despuix de la mort de Sir Richard Acton en 1837, ella es convertí en esposa del 2.º comte Granville (1840).[8] [6] Marie Louise Pelline de Dalberg era hereua d'Herrnsheim, en Alemània. Es convertí en mare de John Dalberg-Acton, que naixqué en Nàpols.[7] [8] El seu pare morí en París quan ell tenia tres anys.
Fon criat com a catòlic romà i fon educat en el Oscott College, baix la tutela de la futura moradura Nicolau Wiseman, fins a 1848. Posteriorment estudià de forma privada en Edimburc. Se li negà l'ingrés en l'Universitat de Cambridge per ser catòlic i, en conseqüència, es traslladà a Múnich, a on va estudiar en la Ludwig-Maximilians-Universität München (LMU) i va residir en la casa de Johann Joseph Ignaz von Döllinger, el teòlec i precursor de l'Iglésia Vell-Catòlica, en qui entaulà una amistat per a tota la vida.[9] Döllinger li va inspirar un profunt amor per l'investigació històrica i una concepció igualment profunda de la seua funció com a instrument crític en l'estudi de la llibertat sociopolítica.[9]
Dominava les principals llengües estrangeres i començà des de molt jove a reunir una magnífica biblioteca històrica, que tenia l'intenció d'utilisar per a compondre una «Història de la llibertat». En política, fon sempre un ardent lliberal.[8]
Professor a Cambridge
editarLa reputació d'Acton per la seua erudició s'anà difonent gradualment en l'estranger, en gran part gràcies a l'influència de Gladstone. Est lo considerava un valiós assessor polític i, en 1892, quan aplegà al poder el govern lliberal, Lord Acton fon nomenat lord-in-waiting. Finalment, en 1895, despuix de la mort de Sir John Seeley, Lord Rosebery ho va designar per a la càtedra Regius d'Història Moderna en Cambridge.[9] Impartir dos cursos de conferències sobre la Revolució Francesa i sobre Història Moderna, junt en classes particulars. The Cambridge Modern History, encara que no va aplegar a vore-la publicada, fon planificada baix la seua direcció editorial.[10]
Mort i llegat
editarEn acabant de que la seua salut començara a deteriorar-se en 1901, Acton morí el 19 de juny de 1902 en la casa familiar de la seua esposa, en la ciutat balnearia de Tegernsee, Baviera, Alemània. Fon enterrat en un menut cementeri comunal junt al llac Tegernsee, una tomba que hui es troba sense marcar, despuix d'haver perdut la seua làpida en la segona mitat del sigle XX.[11] Li va succeir en el títul el seu fill, Richard Lió-Dalberg-Acton, 2.º baró Acton. La seua biblioteca, composta per 60.000 volums i plena d'anotacions pròpies, va ser comprada abans de la seua mort per Andrew Carnegie en secret, en la finalitat d'assegurar que poguera utilisar-la durant la seua vida. Despuix de la mort de Lord Acton, fon entregada a John Morley, qui la donà a l'Universitat de Cambridge.[10] [12] Segons Hugh Chisholm, autor de l'artícul en la Encyclopædia Britannica de 1911:
«Lord Acton has left too little completed original work to rank among the great historians; his very learning seems to have stood in his way; he knew too much and his literary conscience was too acute for him to write easily, and his copiousness of information overloads his literary style. But he was one of the most deeply learned men of his time, and he will certainly be remembered for his influence on others.»[10]
Referències
editar- ↑ Letter to Bishop Mandell Creighton, April 5, 1887 Transcript of, published in Historical Essays and Studies, edited by J. N. Figgis and R. V. Laurence (London: Macmillan, 1907).
- ↑ "Lord Acton | History | Research Starters | EBSCO Research". EBSCO. Consultat el 12 de juny de 2026.
- ↑ Harvey, William B. (1965). "Lord Acton: A Reappraisal". The Review of Politics. 27 (3): 379–398. doi:10.1017/S0034670500005680 (inactiu des de 1 juliol de 2025). JSTOR 1507914.
- ↑ "Lord Acton on Liberty and Government | Mises Institute". mises.org. 5 November 2002. Retrieved 9 October 2024.
- ↑ "Acton's Warning Is for Everyone and All Times". John Locke Foundation. 28 June 2023. Retrieved 9 October 2024.
- ↑ 6,0 6,1 Dod, Robert P. (1860). The Peerage, Baronetage and Knightage of Great Britain and Ireland. London: Whitaker and Co. p. 83.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Chambers Biographical Dictionary, ISBN 0-550-16010-8, p. 6
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Chisholm 1911, p. 159.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Gronbacher, Gregory (2008). "Acton, Lord (1834–1902)". In Hamowy, Ronald (ed.). The Encyclopedia of Libertarianism. Thousand Oaks, CA: Sage; Cato Institute. pp. 4–5. doi:10.4135/9781412965811.n3. ISBN 978-1412965804. LCCN 2008009151. OCLC 750831024.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Chisholm 1911, p. 160.
- ↑ 'Lord Acton', by Roland Hill (Pub. Yale University Press, 2000)
- ↑ Carnegie, Andrew (2006). The autobiography of Andrew Carnegie; and his essay, The Gospel of Wealth. Penguin. p. 166. ISBN 0-451-53038-1. OCLC 74823252.