Àcit hialurónico

Vore també: hialuronato de sodi

El àcit hialurónico (AH) és un polisacàrit del tipo de glucosaminoglucanos compost per repetitius disacáridos polimèrics d'àcit D-glucurónico i N-acetil-D-glucosamina units per enllaços β (1→3). En biologia, es distribuïx àmpliament en cèlules tant procariota com eucariota. En el ser humà, és abundant en la pell, i està present en el humor vítreo, el cordonera umbilical, el líquit sinovial, el teixit esquelètic, les vàlvules cardíaques, el pulmó, la aorta, la próstata, la corfoll albugínea, els cossos cavernosos i esponjoso del pene. És produït principalment per cèlules mesenquimales ademés d'atres tipos. En un home mig de 70 quilograms de pes pugues haver una cantitat total de 15 grams d'àcit hialurónico en el seu cos, i un terç d'este es degrada i sintetisa cada dia.

Algunes bactèrias patógenas desenrollen hialuronidasa convertint-se en un factor de virulència ya que esta enzima hidroliza l'àcit hialurónico de la matriu extracelular.

Història

En 1934 el farmacèutic alemà Karl Meyer i el seu colega John Palmer, doctors de la Universitat de Columbia (Nova York) varen conseguir aïllar en el laboratori d'oftalmologia de l'universitat una substància fins a llavors desconeguda a partir del cos vítreo dels ulls de les vacas. Varen descobrir que esta substància contenia dos macromoléculas de sucre, i que una d'elles era àcit glucurónico. A raïl d'açò varen prendre la decisió de donar-li el nom de àcit hialurónico a partir de les paraules hialoide" (vítreo) i àcit urónico. La substància, que ajudava a l'ull a conservar la seua forma, era sumament viscosa, lo que va fer sospitar a Meyer que podria tindre alguna ocupació terapèutica. No obstant la seua extracció a partir dels ulls de les vaques no era factible comercialment.

L'àcit hialurónico va ser utilisat per primera volta en fins comercials en 1942, quan el científic hongarés Endre Balazs va utilisar les tècniques de Meyer per a sintetisar l'àcit de les crestes dels galls, que hui dia continua sent una de les fonts d'àcit hialurónico més profitoses. Interessat pel compost va patentar el primer us d'este àcit: succedàneu de la clara d'ou en els productes de pasticeria. Balazs va portar a terme la major part dels descobriments sobre hialurónico durant els últims cinquanta anys, havent segut premiat per la seua carrera en numeroses ocasions i inclús li han posat el seu nom als premis de la Societat Internacional d'Investigació Ocular (International Society for Eye Research).

Descripció

El àcit hialurónico està constituït per cadenes de carbohidrats complexos, en concret uns 50 000 disacáridos de N-acetilglucosamina i àcit glucurónico per molècula. i deriva de l'unió d'amino sucreés i àcits urónicos. Esta cadena se situa formant espirals en un pes molecular mig de 2 a 4 millons. Presenta la propietat de retindre grans cantitats d'aigua i d'adoptar una conformació estesa en dissolució, per lo que són útils a l'hora de acojinar o lubricar. Estes propietats es conseguixen gràcies al gran número de grups OH i de càrregues negatives d'esta molècula, lo que permet, per l'establiment de forces de repulsió, que es conserven relativament separades entre sí les cadenes de carbohidrats.

En les cèlules, l'àcit hialurónico és produït per l'acció d'enzimes denominades àcit hialurónico sintetasas, les quals es troben en la superfície interna de la membrana celular. Després, l'àcit hialurónico és extrudido a través de poros. En els mamífers s'han descrit tres tipos d'estes enzimes: HAS-1, HAS-2 i HAS-3.