Àrea de gèl blau

Un àrea de gèl blau o zona de gèl blau és un àrea de l'Antàrtida coberta per gèl en la que, en absència de derretimiento, el vent i la sublimació varen provocar una pèrdua neta de massa en la superfície. Açò dona lloc a una superfície blava que contrasta en el blanc predominant del paisage antàrtic. Les àrees de gèl blau tenen una apariència generalment plana i a sovint ondulada, color blau i una escassea de bombetes en el gèl.

Estes zones solen formar-se quan el fluix d'aire i el moviment del gèl es veuen interromputs per obstàculs topogràfics, com a montanyes que descollen de la capa de gèl. En estes condicions, l'acumulació de neu és superada per la sublimació i l'arrastre de neu provocat pel vent, lo que manté i definix estes àrees particulars.

Al voltant del 1% de l'àrea de gèl antàrtic es considera de gèl blau, pero ha atret l'interés científic per la gran cantitat de meteorits que s'acumulen en ells; estos meteorits en caure sobre l'àrea de gèl blau permaneixen allí, o cauen en un atre lloc dins de la capa de gèl i són transportats a l'àrea de gèl blau per fluix de gèl. Ademés, gèl fins a 2.7 millons d'anys d'antiguetat s'ha obtingut d'àrees de gèl blau. Les àrees de gèl blau a voltes s'usen com a pistes d'aterrisage per a avions.

Apariència

El seu color blau clar és una conseqüència de la absorció de llum pel gèl i les bombetes d'aire tancades en ell, i és l'orige del nom "àrea de gèl blau". Contrasta marcadament en el color blanc de les planures antàrtiques i pot vore's des de l'espai i des d'imàgens aérees, mentres que la densitat del gèl blau ho fa aparéixer en les imàgens de radar com una forma de gèl obscur. Les superfícies ondulades tenen patrons superficials casi regulars, encara que també existixen àrees de gèl blau completament planes, i el terreny (inclús el de les superfícies ondulades) presenta una rugosidad aerodinàmica molt baixa, potser entre les més baixes de totes les superfícies naturals permanents. Açò es deu a que la major part de la resistència aerodinàmica és causada per anomalies superficials de menys d'un centímetro de llarc, no per formes irregulars de major tamany. Les estructures ondulatorias es formen per mig de sublimació.

En les zones de gèl blau s'ha reportat la presència de morrenas supraglaciares, que es formen quan els sediment atrapats dins d'un glaciar emergixen a la superfície com a resultat del derretimiento o la sublimació. També són comuns les menudes depressió en el gèl conegudes com a forats de crioconita, que es generen quan fragments de roca queden incrustats en la superfície. No obstant, estos forats solen estar absents en les àrees de gèl blau ubicades en regions montanyoses.

Generalment, les àrees de gèl blau solen presentar vents catabàtics intensos, en vents promig que alcancen i raches de fins a els que poden remoure i alçar grans cantitats de neu. Solen ser més càlides que atres zones comparables cobertes de neu, a voltes fins a 6 °C (11 °F) lo que els fa identificables a partir d'imàgens de temperatura de lluentor. Este calfament es deu al menor albedo del gèl blau en comparació a la neu, lo que fa que absorbixca més llum solar i es calfe més. Les àrees de gèl blau també alteren el clima que es troba sobre elles.

Tal com es definix comunament, les àrees de gèl blau mostren poca o cap evidència de derretimiento, excloent aixina els glaciars i llac congelats en els Valls Seques Antàrtiques a on també hi ha gèl dominat per la sublimació, pero que poden ser més comparables a les àrees d'ablació d'els glaciars regulars.

Aparició

Les zones de gèl blau varen ser descobertes per primera volta entre 1949 i 1952 per la Expedició Antàrtica noruec-britànica-sueca.

S'han identificat únicament en la Antàrtida, encara que s'han reportat pegats de gèl similars en Groenlàndia i el gèl blau està molt estés en els glaciars de tot lo món. Les àrees de gèl blau representen només al voltant del 1% del gèl superficial de l'Antàrtida; no obstant, són localment comunes i estan disperses per tot el continent, especialment en àrees costeres o montanyoses, pero no directament junt a la costa.

S'han trobat en la Terra de la Reina Maud, la conca del glaciar Lambert, les Montanyes Transantárticas i la Terra Victoria. Les ubicacions individuals en l'Antàrtida inclouen àrees dels tossals Allan, les Montanyes de la Reina Fabiola (el camp de gèl Yamato cobrix allí un àrea de i és l'estructura més gran d'este tipo), Scharffenberg-Botnen i les montanyes Sør Rondane. La seua ubicació s'ha correlacionado en pressions atmosfèriques i temperatures específiques aixina com una humitat relativa inferior al 100%.