Òxit nitroso

El òxit nitroso, monòxit de dinitrógeno, òxit hiponitroso, protóxido de nitrogen o anhídrit hiponitroso, òxit de nitrogen(I), també conegut com a gas hilarante o gas de la rialla (N₂O), és un gas incoloro en una olor dolça i llaugerament tòxic, en efecte anestésico i disociativo. No és inflamable ni explosiu, pero soporta la combustió tan activament com l'oxigen quan està present en concentracions apropiades en anestésicos o material inflamable. En ser el tercer gas d'efecte hivernàcul de llarga duració més important, l'òxit nitroso contribuïx al calfament global i és una substància que agota substancialment l'ozon estratosférico.

Síntesis

L'òxit de nitrogen(I) es genera convenientment per la termólisis controlada del nitrat d'amoni o per reacció d'amoníac en àcit nítric. Cal controlar be les condicions d'esta reacció perque existix el perill d'explosió. L'òxit de nitrogen(I) es forma també en condicions anaeròbiques a partir d'abonaments minerals en el sol. És un gas que contribuïx a l'efecte hivernàcul i té una permanència mija de 100 anys en l'atmòsfera. Actualment s'atribuïx el 5 % de l'efecte hivernàcul artificial a este gas. Ademés ataca la capa d'ozon, reduint l'ozon a oxigen molecular i lliberant dos molècules de monòxit de nitrogen.

Història

A finals de el XVIII, Humphry Davy havia llegit el Tractat elemental de Lavoisier i això ho va conduir a practicar la química durant tota la seua vida. Als 19 anys, en 1799 va realisar molts autoexperimentos, perillosos, per a estudiar el comportament dels gasos despuix d'inhalar-los. Açò en busca de tractaments nous, en especial per a la tuberculosis. Davy va fallar, i casi va morir, despuix d'experimentar en el monòxit de carbono.

En 1778, Thomas Beddoes va fundar un "Institut Neumàtic", i anys més tart va contractar a Davy, de 19 anys, per a que ho ajudara. D'esta manera va seguir experimentant l'efecte dels gasos en el seu propi cos. Anys abans, ya s'havia conseguit la reacció per a obtindre òxit nitroso: 2NO + H2O + Fe → N2O + Fe(OH)2. El monòxit de dinitrógeno es pensava que era letal i es coneixia que explotava a altes temperatures. Davy volia comprovar les seues propietats, aixina que va calfar nitrat d'amoni, va arreplegar el gas que soltava en manches hidràuliques i ho va passar per aigua per a purificar-ho. Despuix de posar el gas en bosses verdes de seda engrasadas i després inhalar-ho mentres un assistent de laboratori li prenia el pols: Davy va sentir un hormigueo plaenter, en especial en el seu pit i extremitats. Despuix d'administrar el mateix gas, les persones varen escomençar a sentir un hormigueo en cada dit, ademés d'un nou plaure desconegut en la llengua. El monòxit de dinitrógeno va ser el primer indici de que els sentiments profunts del cor i el cervell podrien ser susceptibles a la química. Davy va aumentar la dosis, es va tancar en la caixa de gas i va rebre el monòxit de dinitrógeno quart per quarto fins a alcançar els huit quartos, ademés d'atres 20 a través de la filtre. D'esta manera va observar l'efecte analgésico de l'òxit nitroso i va escriure sobre el mateix i el seu potencial per a ser utilisat per a operacions quirúrgiques en el seu llibre “Investigacions Químiques i Filosòfiques, principalment sobre el monòxit de dinitrógeno” –encara que varen passar 44 anys ans que els meges intentaren usar-ho per a anestèsia.