Amoníac
El amoníac, amoniaco,[1][2] azano, esperit de Hartshorn, trihidruro de nitrogen o gas d'amoni és un compost químic de nitrogen en la fòrmula química NH3. És un gas incoloro en una característica olor repulsivo. L'amoníac contribuïx significativament a les necessitats nutricionals dels organismes terrestres per ser un precursor de fertilisants. Directa o indirectament, l'amoníac és també un compost important per a la síntesis de molts fàrmacs i és usat en diversos productes comercials. Servix per a l'elaboració de cosmètics i tintura de cabell, i la fabricació de desinfectantes i netejadors de cuina. Pese al seu gran us, l'amoníac és càustic, tòxic i perillós. L'amoníac renovable es considera un important portador d'energia en els sistemes energètics del futur.[3][4] La producció industrial de l'amoníac en 2012 va ser de 198 000 000 tonellades, lo que equival a un 35 % d'increment sobre l'any 2006, en 146 500 000 tonellades.[5]
El NH3 hervir als -33.34 °C a una pressió d'una atmòsfera, açò ajuda a que puga conservar-se en estat líquit, baix pressió a temperatures baixes. No obstant, a temperatures majors a 405.5 K (temperatura crítica) cap aument en la pressió produirà la condensació d'este gas. Si la pressió aumenta per damunt del valor crític de 111.5 atm, qualsevol aument per damunt d'este valor aumenta la compressió de les molècules del gas, pero no es forma una fase líquida definida. L'amoníac caser o hidròxit d'amoni (NH4OH), és una solució de NH3 en aigua. La concentració de dita solució és medida en unitats de la Escala Baumé, en 26 graus baumé (prop del 30 % per pes d'amoníac) com a concentració típica del producte comercial.[6]
Segons la teoria de repulsió entre parells d'electrons de la capa de valència, els parells electrònics de valència del nitrogen en la molècula s'orienten cap als vèrtiços d'un tetraedre, distribució característica quan existix hibridació sp³. Existix un parell solitari, per lo que la geometria de la molècula és piramidal trigonal (grup puntual de simetria C3v). En dissolució acuosa es pot comportar com una base i formar-se el ion amoni, NH4+, en un àtom d'hidrogen en cada vèrtiç d'un tetraedre.
L'amoníac, a temperatura ambiente, és un gas incoloro d'olor molt penetrant i nauseabundo. Es produïx naturalment per descomposició de la matèria orgànica i també es fabrica industrialmente. És fàcilment soluble i es evapora ràpidament. Generalment es ven en forma líquida.
La cantitat d'amoníac produït industrialmente cada any és casi igual a la produïda per la naturalea. L'amoníac és produït naturalment en el sol per bactèries, per plantes i animals en descomposició i per rebujos animals. L'amoníac és essencial per a molts processos biològics.
La major part (més del 80 %) de l'amoníac produït en plantes químiques és usada per a fabricar abonaments i per a la seua aplicació directa com a abonament. El restant és usat en textils, plàstics, explosius, en la producció de polpa i paper, aliments i begudas, productes de neteja domèstics, refrigerantes i atres productes. També s'usa en sals aromàtiques.
Pel seu pH alcalino, és capaç de reaccionar en àcits produint sales d'amoni.
El seu nom va ser donat pel químic suec Torbern Bergman (1735-1784) al gas obtingut en els depòsits de sal prop del temple d'Amón, en Líbia Plantilla:Eti.[7][8]
Aparició natural
[editar | editar còdic]L'amoníac es troba en chicotetes cantitats en l'atmòsfera, sent produït per la putrefacció de la matèria nitrogenada provinent de plantes i animals. L'amoníac i sals d'amoni també es troben en chicotetes cantitats en l'aigua de pluja, a on el clorur d'amoni i sulfat d'amoni es troben en zones volcàniques; els cristals de bicarbonat d'amoni s'han trobat en la Patagonia, en el guano. El renyó segrega amoníac per a neutralisar l'excés d'àcit.[9] Les sals d'amoníac es troben distribuïdes a través de sol fèrtil i en l'oceà. L'amoníac també es troba en atres parts del sistema solar: en Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Les substàncies que contenen amoníac, o aquelles que són similar a ell, es diuen amoniacales.
Fugues de gas
[editar | editar còdic]Plantilla:Per aEls escapes d'un gas inflamable anara de l'estructura que ho conté són perillosos, puix eixe gas podria produir una greu deflagració en entrar en contacte en una flama.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Plantilla:Cita DPDL'accentuació etimològica llatina és -íaco [í - a - ko], en hiat entre les dos vocals en contacte; pero també és correcta l'accentuació plana -iaco [iá - ko], en diptongo en lloc de hiat. En l'espanyol americà, la norma culta preferix l'accentuació esdrújula ([maníako]); en l'espanyol d'Espanya és més corrent la pronunciació plana ([maniáko]). Es recomana adequar la grafia a la pronunciació, de modo que qui pronuncie un hiat escriga -íaco i qui pronuncie un diptongo escriga -iaco.
- ↑ Ammonia as energy vector round table discussion https://web.archive.org/web/20251222231225/https://bmbf-client.de/en/news/coalco2-x-round-table-discussion-ammonia-energy-vector;
- ↑ Green Ammonia as a Decentralized, Cross-Sector Energy Vector for the German Energy Transition; Open access: https://doi.org/10.1002/cite.202500020;
- ↑ Max Appl (2006). Ammonia, in Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry, Weinheim: Wiley-VCH. doi:10.1002/14356007.a02_143.pub2.
- ↑ «Ammonium hydroxide physical properties». Archivat des d'el original, el 27 de novembre de 2007.
- ↑ «ammoniac definition» (en anglés). Consultat el 26 de juny de 2009. «ammōniakón (neut. of ammōniakós of Ammon; see -i-, -ac ), applied to a salt and a gum resin prepared near the Shrine of Ammon in Libya»
- ↑ «ammonia» (en anglés). Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2009. Consultat el 27 de juny de 2009. «In 1782 the term ‘ammonia’ was coined for this colourless, pungent gas by the Swedish chemist, Torbern Bergman.»
- ↑ Kirschbaum, B; Sica, D; Anderson, F. P.(1999).The Journal of laboratory and clinical medicine.133(6)
- 597-604.ISSN 0022-2143.doi:10.1016/S0022-2143(99)90190-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Amoníaco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.