Acta del Comerç d'Esclaus (1807)
.svg)
- Artícul principal → Comercie atlàntic d'esclaus.
El Acta del Comerç d'Esclaus (citació 47 Geo. III Ses. 1 c. 36) va ser un Acta del Parlament del Regne Unit promulgada el 25 de març de 1807 en el títul complet de "Un Acta per a l'Abolició del Comerç d'Esclaus". L'acta original es troba guardada en l'Archiu Parlamentari britànic. La llei posava fi al comerç d'esclaus en el Regne Unit, pero no a l'esclavitut en sí. Molts dels promotors de l'acta varen pensar que esta durien a la mort de l'esclavitut, pero no va ser sino fins a molt més alvance que l'esclavitut i el comerç d'esclaus des de l'Imperi britànic desapareguera per complet.[1] L'esclavitut en territori anglés no era compatible en la llei anglesa, posició que va ser confirmada en el Case Somerset en 1772, pero es va mantindre llegal en l'Imperi britànic fins a l'Acta d'abolició de l'esclavitut (Slavery Abolition Act 1833) de 1833.
Antecedents
[editar | editar còdic]El Comité per a Abolició del Comerç d'Esclaus va ser format en 1787 per un grup de protestants evangèlics anglesos (denominat pels seus enemics la "Secta de Clapham" o "els Sants") aliats en els cuáqueros per a unir la seua oposició compartida a l'esclavitut i el comerç d'esclaus. Els cuáqueros havien considerat a l'esclavitut des de fa molts anys com alguna cosa immoral, una pesta sobre la humanitat. Per a 1807 els grups abolicionistes tenien una numerosa facció de membres d'idees afins en el Parlament britànic. En el seu punt màxim varen controlar entre 35 i 40 curules. Coneguts com els "Sants", l'aliança va ser liderada per un dels activistes en contra del comerç d'esclaus millor coneguts, William Wilberforce, quí havia pres com a seua la causa del abolicionisme en 1787 després de llegir l'evidència que Thomas Clarkson havia recopilat en contra d'este comerç.[2] Estos dedicats parlamentaris tenien accés a la destrea llegal de James Stephen, el cunyat de Wilberforce. Moltes voltes varen vore la seua batalla personal contra l'esclavitut com una creuada divina. el 28 d'octubre de 1787, Wilberforce va escriure en el seu diari: "Deu Totpoderós m'ha encomanat dos grans objectius, la supressió del comerç d'esclaus i la reforma dels nostres estils de vida".[3]
Els seus números varen ser magnificats per la precària posició del govern baix Lord Grenville, el curt eixercici del qual com a primer ministre va ser conegut com el Ministeri de Tots els Talents. El mateix Grenville va liderar la lluita per a l'aprovació de la llei en la Cambra dels Lores, mentres que en la Cámara la llei va ser impulsada pel secretari de l'Exterior, Charles James Fox, quí va morir ans que finalment fora aprovada. Atres events també varen influir en els acontenyiments. L'Acta de l'Unió va permetre que 100 representants irlandesos s'integren al Parlament, la majoria dels quals recolzaven l'abolició de l'esclavitut.[4] La llei va ser posada en consideració del Parlament per primera volta en giner de 1807. Va passar per la Cámara el 10 de febrer de 1807. El 23 de febrer de 1807, vint anys en acabant de que comenzaro la seua creuada, Wilberforce i el seu equip varen ser recompensats. Després d'un debat de dèu hores i en una marejant majoria de 283 vots a favor i 16 en contra, la Cámara va aprovar la moció per a abolir el comerç atlàntic d'esclaus.[2] La llei va rebre el consentiment real el 25 de març de 1807.[5]
Atres nacions
[editar | editar còdic]El Regne Unit va utilisar el seu poder internacional per a pressionar a atres nacions per a que posen fi al seu propi comerç d'esclaus. Estats Units va abolir el seu comerç Atlàntic d'esclaus el 2 de març del mateix any (encara que no va abolir el comerç intern d'esclaus). En 1805 un decret britànic havia prohibit l'importació d'esclaus a colónies que havien segut capturades de França i els Països Baixos.[6] Els britànics varen continuar pressionant a atres nacions per a que posen fi al seu comerç en una série de tractats: el tractat anglo-portugués de 1810 a través del com Portugal va acordar restringir el seu comerç en les seues colónies; el tractat anglo-suec de 1813 a través del com Suècia va fer illegal el comerç d'esclaus; el Tractat de París de 1814 a través del com França va concloure junt al Regne Unit que el comerç d'esclaus era "repugnant per als principis de la llei natural" i va acordar abolir el comerç d'esclaus en cinc anys; el tractat anglo-neerlandés de 1814 a través del com els Països Baixos varen illegalisar el seu comerç d'esclaus; i el tractat anglo-espanyol de 1817 en el que Espanya va acordar suprimir el seu comerç per a 1820.[6]
Vore també
[editar | editar còdic]- Amazing Grace, una película de 2006 que relata l'història de la campanya per a l'aprovació de la llei.
- Act Prohibiting Importation of Slaves (Estats Units)
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «This Day in History - Congress abolishes slave trade» (en anglés). The History Channel. Consultat el 16 de decembre de 2012.
- ↑ 2,0 2,1 «William Wilberforce (1759–1833)» (en anglés). brycchancarey. com. Consultat el 17 de decembre de 2012.
- ↑ Cox, Jeffrey (2008). The British missionary enterprise since 1700, Londres: Routledge, p. 90. ISBN 9780415090049.
- ↑ «The 1807 Act and its effects» (en anglés). The Abolition Project. Consultat el 17 de decembre de 2012.
- ↑ «Parliament abolishes the slave trade» (en anglés). Parlament del Regne Unit. Consultat el 17 de decembre de 2012.
- ↑ 6,0 6,1 Lovejoy, Paul I. (2000). Transformations in slavery: a history of slavery in Africa, 2nd edició, Nova York: Cambridge University Press, p. 290. ISBN 0521780128.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acta del Comercio de Esclavos (1807)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.