Aire
Es denomina aire a la dissolució de gasos que constituïx la atmòsfera terrestre, que permaneixen dins del planeta Terra per acció de la gravetat. L'aire és essencial per a la vida en el planeta i transparent a simple vista. La dispersió Rayleigh de la llum visible del Sol (blanca, perque se superponen les ones de totes les llongituts d'ona) a llongituts d'ona del blau (10 000 Å) dota a l'atmòsfera del seu característic color blau.
És una mescla de gasos en proporcions llaugerament variables. Els percentages de molècules (no de massa, ni de volum) són 21% d'oxigen, 78% de nitrogen, 0,89% de gasos nobles, 0,1% d'aigua i chicotetes cantitats d'atres gasos. L'aire també conté una cantitat variable de vapor d'aigua, en promig al voltant de l'1 % al nivell de la mar i del 0,4 % en tota l'atmòsfera.[1]
Propietats de l'aire
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Atmòsfera terrestre.
Segons la altitut, la temperatura i la composició de l'aire, l'atmòsfera terrestre es dividix en cinc capes: exosfera, troposfera, estratosfera, mesosfera i termosfera. A major altitut disminuïxen la pressió i el pes de l'aire.
Les porcions més importants per a l'anàlisis de la contaminació atmosfèrica són les dos capes propenques a la Terra: la troposfera i la estratosfera. L'aire de la troposfera intervé en la respiració. Per volum està compost, aproximadament, per 78.08 % de nitrogen (N2), 20.94 % d'oxigen (O2), 0.93 % de Argón (Ar), 0.035 % de diòxit de carbono (CO2) i 0.003 % de gasos inertes, com el neó.
En esta capa, de 7 km d'altura en els pols i 16 km en els tròpics, es troben les núvols i casi tot el vapor d'aigua. En ella es generen tots els fenomens atmosfèrics que originen el clima. Més dalt, aproximadament a 25 km d'altura, en la estratosfera, es troba la capa d'ozon, que protegix a la Terra dels rajos ultravioleta (UV).
En relació en açò, val la pena recordar que, en térmens generals, un contaminant és una substància que està «fòra de lloc», i que un bon eixemple d'això pot ser el cas del ozon (O3).
Quan este gas es troba en l'aire que es respira, és dir a nivell de la troposfera, és un contaminant i constituïx un poderós antisèptic que eixercix un efecte amolador per a la salut, per lo que en eixes circumstàncies se li coneix com ozon troposfèric o ozon mal.
No obstant, el mateix gas, quan està en l'estratosfera, forma la capa que protegix dels rajos ultravioleta del Sol a tots els sers vivents (vida) de la Terra, per lo que se li identifica com a ozon bo.
Mitologia
[editar | editar còdic]Els romans adoraven a l'aire, ya baix el nom de Júpiter a qui prenien per l'aire més pur o pel éter, ya baix el nom de Juno a la qual consideraven com l'aire més dens que nos rodeja, ya en el de Minerva ademés d'atres voltes que solien fer de l'aire una deidad particular a la que li donaven per esposa la lluna i per filla el rocío.[2]
En la Efigenia d'Eurípides Menelao pren per testic a l'aire de les paraules d'Agamenón, i Aristófanes cita este passage com un crim comés per Eurípides. Se li suponia educat per les estacions per a indicar les diferents temperatures de l'aire en estes quatre époques de l'any. Els moderns han representat a l'aire baix la figura d'una dòna assentada sobre un núvol. Els seus cabells escampats i el seu robage ondeante anuncien que està en l'imperi dels vents. En una mà acaricia un pavo real, au consagrada a Juno, i en l'atra sosté un camalleó, perque suponen alguns que trau tota la subsistència d'este element. Volen al voltant d'esta matrona animals voladores de totes classes, des del àguila fins al mosquit.
Se li dona també un robage format dels despojos d'un àguila i en freqüència se li simbolisa per mig d'Iris en el seu vel, Juno en el seu pavo real o el Zéfiro en les seues ales menudes. L'estàtua que representa l'aire en la casa de moneda de París, és caracterisada per un pelícano posat als seus peus, au que es diu naixcuda d'este decorregut i que els poetes i els artistes han adoptat pel seu emblema alegórico. La figura dirigix els ulls cap al cel i té el peu esquerre alçat en actitut de tirar-se a la regió de la atmòsfera. En un quadro de Brueghel de Velours en el museu de Milà, l'aire està poblat de mil pardals, palometes, escarabats, insectes, etc. als quals observa un chiquet en el seu anteojo fins que uns núvols llaugers els oculten a la seua vista.[3]
En les diferents cultures mediterrànees (com la grega o les mesopotámicas) es creïa que els deus insuflaban vida introduint aire (spíritu / ánima) als sers vius, com l'home. En el Tanaj, per eixemple, es relata cóm Yahvé introduïx esta vida a una escultura de fanc feta per ell al seu "image i semblança" (Génesis 2:7).
– La paraula ànima prové del llatí ánima, que prové a la seua volta del grec ανεμος (anemos), la raïl del qual és el indoeuropeo anu i el significat del qual és “vent”.
De la mateixa raïl prové la paraula “animal” i també de la mateixa raïl prové el verp “animar” (animara, donar vida).
– La paraula esperit prové del llatí spiritus i este del verp spirare (bufar).
– En hebreu la paraula ànima és נפש, néfesch, que significa “gola” i prové de la raïl “respirar” (Ras Shamra, UT 129, 137).
– En hebreu la paraula esperit és רוח, ruaj, que significa “vent”.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Rapin, Pierre J.; Jacquard, {{{nom2}}}; Jacquard, {{{nom3}}} (1 de giner de 1997). Instalacions frigorífiques, Marcombo. ISBN 8426710913.
- ↑ P, B. G. (1 de giner de 0184). el+aire&hl=en&sa=X&vore=0ahUKEwiGtpiTkJXSAhXhLMAKHe0dBNgQ6AEIHDAA#v=onepage&q=grecs%20adoraven%20a el%20aire&f=false Diccionari universal de mitologia o de la faula, Libr. de la Viuda é Fills de Estéban Pujal.
- ↑ Diccionari universal de mitologia o de la faula, 1838.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aire» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.