Alcázar de Albarracín

Archiu:Albarracín - Castillo-Alcazaba - Barrio mususlmán 01.jpg

Alcázar de Albarracín

La alcazaba de Albarracín és un castell i jaciment arqueològic d'época medieval ubicat dins del caixco històric de la localitat d'Albarracín, en la província de Terol (Espanya).

Des del punt de vista de la protecció del patrimoni històric espanyol, està considerat com BIC (Be d'Interés Cultural) (va ser declarat Monument històric-artístic junt en el restant de la muralla, pertanyent al Tesor Artístic Nacional per mig de decret de 3 de juny de 1931) i forma part del Conjunt Històric-Monumental de la Ciutat de Albarracín. Constituïx l'única fortalea i l'únic jaciment arqueològic actualment visitable en la comarca aragonesa Serra de Albarracín.

El procés de recuperació

Entre 1993 i 1995 es va desenrollar una intensa intervenció arqueològica baix la direcció de Octavio Collado Villalba, durant la qual també va ser restaurat el recint amurallado del castell. Els seus resultats permaneixen inèdits. Entre 2004 i 2006 s'ha desenrollat una nova intervenció arqueològica, en este cas dirigida per Antonio Hernández Pardos, vinculada en el proyecte de restauració i acondicionament per a us turístic del monument. Es tracta d'un dels més importants conjunts de ceràmica medieval recuperats en Aragó, algunes de les peces de les quals han passat a formar part de la colecció permanent del Museu de Terol i del Museu de Albarracín. En la campanya de 2004 es va intervindre en la zona alta del castell, documentant-se la residència principal de la fortalea. En l'actualitat, el castell està obert al públic i es pot recórrer a través de visites guiades organisades des del Museu de Albarracín.

Evolució històrica

Si be s'ha recuperat algun material solt d'época protohistòrica i romana, la primera ocupació constatada cal situar-la a partir de el X. Les fonts àraps indiquen que durant el califato, el clan dels Banu Razín es varen fer en el control d'un chicotet districte de la Marca Superior, denominat as-Sahla o el pla, que correspondria en els cursos del Guadalaviar i Jiloca. Les estructures més antigues documentades es daten en la segona mitat de el X.

En la disgregació del califato, i la proclamació del nou sobirà de la taifa, el castell és transformat en la alcazaba del nou sobirà de la Taifa de Albarracín. Les excavacions arqueològiques han permés descobrir en la part alta del castell un edifici de grans dimensions en pati central que correspondria a la residència principal de la alcazaba taifa. L'element urbanístic més interessant d'este àmbit correspon en el hammam o bany calent, dotat d'una cambra inferior per a la circulació de l'aire calent i una sala sobreelevada sostinguda per pilarcillos. El conjunt es completa en la sala de fòc i la latrina. La seua presència dins de la vivenda és un indicatiu clar, no solament de l'estatus social dels inquilins, sino del propi aparat social de la cort taifa, en el que l'aigua tenia una gran importància simbòlica. Durant la segona mitat de el XI s'erigix un complex de vivendes palatinas en l'ala sur de la alcazaba, format per tres vivendes i una alhóndiga. Totes les vivendes conten en pati central enlosado i molls, encara que destaca en gran manera la casa II, dotada d'un pòrtic en tres arcs. La fortalea va seguir ocupada fins a mediats de el XII, encara que de modo residual, havent-se trobat indicis d'abandó.

A partir de finals de el XII, les vivendes en l'ala sur són reocupadas, portant-se a terme una àmplia transformació l'us dels espais, lo que posa de manifest un canvi social en els inquilins. Esta modificació es relaciona clarament en l'arribada dels feudals, aragonesos i navarresos, que a partir de 1170 comencen a colonisar la ciutat. Els aixovar ceràmics posen de manifest una dependència dels centres alfareros almohades llevantins.

Despuix del sege al que va sometre Pedro III d'Aragó a la ciutat de Albarracín, el castell serà reconstruït i transformat, arrasant-se totes les construccions existents en l'interior. El nou alcasser, sèu del nou poder real, es dota de dos nous edificis de planta rectangular junt a la muralla oest i sur destinats a albergar la chicoteta guarnició.

L'última ocupació del castell està perfectament atestada documental i arqueológicamente durant l'últim terç de el XVI, quan s'instala un destacament militar de Felipe II. Els documents escrits testimonien la realisació d'obres albañilería en el castell, el qual havia quedat abandonat. Despuix d'este últim episodi, la fortalea va ser objecte d'un profunt espoli i ruïna.