Alegoria de la Castitat (Lorenzo Lotto)
La Alegoria de la Castitat o Alegoria del somie vigilant de l'ànima és un oli sobre taula de 42,9 x 33,7 cm de Lorenzo Lotto, de cap a 1505 i conservat en la Galeria Nacional d'Art de Washington.
Història
[editar | editar còdic]L'obra es coneix des de el XIX, quan es trobava en la colecció Castelbarco de Milà, abans de ser venuda en 1887 a sir William Martin Conway, que la va traslladar a la seua Allington Castle, en Kent. Adquirida després per Alessandro Contini-Bonacossi, es va vendre el 4 d'octubre de 1934 a Samuel H. Kress, que la va dur als Estats Units i en 1939 la donó al naixent museu.
La datació de 1505 es deu a les similituts, estilístiques i temàtiques en la coberta (és dir la custòdia) del Retrat del bisbe Bernardo de Rossi, representant una Alegoria del Vici i la Virtut. Aixina que, provablement també esta alegoria fora la coberta d'un retrat no especificat, potser el Bust femení, en el Museu de Belles arts de Dijon. En este periodo Lotto era el jove protegit del bisbe de Treviso, que havia reunit al seu entorn un chicotet círcul d'escritors i artistes.
Anàlisis radiogràfics varen descobrir davall un dibuix parcial diferent de l'obra final, en una composició que ha segut interpretada com un Hércules en l'encreuament, un atre tema més convencional centrat en el contrast entre virtus i voluptas.
Descripció i estil
[editar | editar còdic]Un ampli paisage boscós fa de fondo a l'escena, en les resplandors de la posada de sol que recorden tant a l'evocadora atmòsfera de Giorgione com les aquarela de Durero.
En el centre, investida per una llum misteriosa, es troba una jove dòna descalça i vestida en corfoll blanc i mant dorat, recostada suaument contra el tocón d'un llorer en dos refillols, lo que recorda la figura mitològica de Dafne i la seua contingència. Està en sintonia en el sentiment de quies (quietud), un estat suspés de visió purificadora que dista molt de l'abandó inconscient del somi. Dalt sobre la jove un amorcillo aboca sobre ella una cascada de florecillas blanques, potser una alusió a la poesia de Petrarca Chiare, fresche et dolci acque.
Dos sàtirs, una femella que apareix somrient darrere d'un arbre a l'esquerra i un macho tendit i comprovant una jarrita de cristal a la dreta en primer pla prop d'un estany, representen respectivament les insidias del amor carnal i l'embriaguea, que són ignorats per la dòna. L'originalitat d'estos elements i la llibertat compositiva demostren l'inventiva i l'ironia típica de Lotto.
La pintura atesta que Lotto coneixia el tema "velar dormint", lema que ho acosta a l'alquímia, encara que l'us i les preparacions de colors que havia deprés en sol dotze anys en el taller veneciano de Vivarini, llavors s'acostava a l'artesania alquímica.[1]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Francesca Cortesi Bosco (2016). Viaggio nell'ermetismo del rinascimento Lorro Dürer Giorgione, Il Poligrafo, p. 16. ISBN 978-88-7115-743-6.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Carlo Pirovano (1999). Lotto, Milano 2002: Electa. ISBN 88-435-7550-3.
- Roberta D'Adda (2004). Lotto, Milano: Skira.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alegoría de la Castidad (Lorenzo Lotto)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.