Anar al contingut

Alumohidrocalcita

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Alumohydrocalcite Tomeik.jpg
Alumohidrocalcita

La alumohidrocalcita és un mineral, carbonat de calcio i alumini en hidroxilos i hidratado. Va ser descrit a partir d'eixemplars trobats en Potejina, Sorsk, Jakasia, (Rússia). El nom deriva de la seua composició, alumo (alumini) hidro (hidroxilos i aigua) calcita (carbonat de calcio).[1]

Propietats físiques i químiques

[editar | editar còdic]

La alumohidrocalcita es presenta com a agrupacions divergents de microcristales aciculares o capilars, o com a costres compactes en estructura interna radiada. És incolora, blanca o coloreada en tons clars per traces d'atres minerals. És un membre del grup de la dresserita, l'anàlec d'alumini de la grguricita, que conté cromo en el seu lloc. Pert aigua fàcilment per calfament, és soluble fàcilment en àcit, i es descompon per acció de l'aigua hervir, deixant un precipitat blanc.[2]

Jaciments

[editar | editar còdic]

És un mineral format a baixa temperatura, per l'acció d'aigües riques en carbonat sobre silicat d'alumini com alofana o dickita. Apareix generalment associada a alofana, aragonito, nordstrandita, gibbsita i algeps.S'ha indicat la presència de alumohidrocalcita en mig centenar de jaciments en el món,[3] encara que provablement aparega en prou més, ya que pel seu aspecte pot passar inadvertida fàcilment, i per a identificar-la és necessari utilisar tècniques analítiques complexes. Els millors eixemplars procedixen de vàries pedreres en la regió volcànica de Eifel, Palatinado (Alemània).[3] En Espanya s'ha trobat, associada a nordstrandita, en la carretera de Gavá a Begues, Bruguers (Barcelona).[4]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Zapiski Rossiiskogo Mineralogicheskogo Obshchetstva, 55, 243-258..
  2. Palache, C., Berman, H. i Frondel, C. (1955). The System of Mineralogy. Volum 2, John Wiley & Sons, pp. 280-281.
  3. 3,0 3,1 «Alumohydrocalcite. Mindat».
  4. Calvo Rebollar, Miguel (2012). Minerals i Mines d'Espanya. Vol. V., Escola Tècnica Superior d'Ingeniers de Mines de Madrit. Fundació Gómez Pardo, p. 630.