Ambrones
Els ambrones varen ser un poble que va habitar el nort d'Europa fins a el II
Orígens
[editar | editar còdic]La tribu dels ambrones apareix breument detallada en les fonts romanes relatives a el II La seua localisació al principi d'esta breu història va ser la costa noreuropea, al nort de la desembocadura del riu Rin, en les illes Frisias, la regió ara ocupada per lo que queda del Zuiderzee, i Jutlandia, territori que compartien en els seus veïns, els cimbrios i els teutones.
No existix consens sobre el seu orige ètnic. Els teutones varen ser casi en tota seguritat d'orige germànic, pero existixen evidències de que els ambrones i els cimbrios podrien no haver tingut este orige, o a lo manco no en part. Despuix del seu breu i sanguinari recorregut per Europa, els cimbrios varen ser governats per un tal Boiorix (un nom d'orige celta que significava "Rei dels Boii"). El prefix "amb-" de "ambrones" és un segment inicial per a denominar a moltes tribus celtes. Ademés, els ambrones varen seguir la costum celta de vociferar el nom de la seua tribu quan anaven a la batalla. A pesar d'això, els romans els varen considerar com germans, i no com a celtes, i varen ajudar als celtes a lluitar contra ells. Estes circumstàncies sugerixen un orige ètnic mesclat, provablement d'antics celtes assimilats pels germans. No obstant, este poble no procedia només de l'àrea que havia segut recentment germanizada des del nort, sino que també va haver un temps en que els germans varen ser influenciats per la cultura celta.
Història
[editar | editar còdic]Els ambrones varen participar en vàries migracions des del seu territori d'orige, aplegant a invadir, junt en tribus cimbrias, el replanell central de la península ibèrica entre els sigles IX-VIII a. C. Ya dins de la Península, esta branca dels ambrones es va disseminar, mesclant-se en atres pobles d'orige celta, si ben alguns topònims moderns els recorden en les províncies de Soria (com per eixemple Ambrona), Salamanca (Hambrón) i La Corunya (Ambroa), ademés d'en Portugal (Évora i Óbidos)
Els ambrones, junt en els cimbrios i els teutones, varen iniciar el seu recorregut per el història de Roma com un conjunt d'aliats determinats a emigrar a les terres del sur a finals de el II Tal volta els ambrones anaren conduïts a esta situació per recents inundacions en la zona del Zuiderzee. El número total d'emigrats germànics era d'al voltant de 300.000, incloent a uns 30.000 ambrones. La migració es va transformar ràpidament en depredaació.
En alvançar cap a Bohemio varen ser rebujats en èxit pels Boii, que habitaven per llavors aquella regió que, en el temps, rebria el seu nom per este poble.
Evitant i rodejant les terres dels Boii, el grup de tribus va entrar en Sèrbia i Bòsnia, pujant per les riberes dels rius Sava i Morava, pero pronte varen abandonar estes terres montanyoses per les més verdes praderies de la Galia, seguint una ruta que els va dur al nort dels Alps, amenaçant a Roma.
Els romans varen intentar tallar-los el pas, pero varen sofrir una tràgica derrota. Un eixèrcit al mando de Cneo Papirio Carbó va ser vençut en la Batalla de Noreia en el 113 a. C., i un atre eixèrcit baix el mando de Marque Juny Silano va tindre el mateix destí en la Galia en el 109 a. C. També va ser derrotat un tercer eixèrcit comandado per Quint Servilio Cepión i Cneo Malio Màxim en la Batalla de Arausio, en el 105 a. C.
Suponent que no deurien tindre massa problemes per a saquejar Roma i assentar-se en el nort d'Itàlia, els tres aliats varen deixar una base en la Galia i es varen dividir en dos puntes d'alvanç. Els ambrones i els teutones es varen encaminar cap a Ligúria (a l'est de Masilia), mentres que els cimbrios es varen dirigir cap a Itàlia des del nort.[1]
En eixe moment, els romans varen designar a Cayo Mario com cònsul, a pesar de que les lleis li impedien ser reelegit per a un nou mandat. Mario va marchar en rapidea cap a Ligúria i va establir el seu campament en el camí dels seus enemics. Els teutones varen assaltar el campament, pero varen ser repelits. Llavors, els teutones varen rodejar el campament tractant de desmoralizar a la tropa romana. Mario els va perseguir en rapidea i va acampar de nou prop d'ells en Aquae Sextae, ya en les faldes dels Alps. Era l'any 102 a. C.
La Batalla de Aquae Sextae es va iniciar com una trobada equilibrada, pero els romans la varen convertir en una victòria. Els romans acampats que tractaven de traure aigua d'un riu propenc varen ser atacats pels ambrones. Els ligures, actuant com a tropes auxiliars romanes, varen acodir al rescat i varen ser rebujats a lo llarc del riu. Mario no va desaprofitar l'oportunitat: Els romans varen formar en rapidea i varen caure sobre els ambrones, que tractaven de tornar a creuar el riu. En eixe combat, els ambrones varen perdre la major part de les seues forces. Dos dies més vesprada, Mario va rebujar un atac sobre el seu campament i va capturar a les forces enemigues entre les seues pròpies forces pel front, i una emboscada per la retaguàrdia enemiga.
Mario va fer 100.000 presoners. Els ambrones varen ser virtualment destruïts, encara que el camp de la Galia va sobreviure. Combinant-se en atres tribus celtes locals, este campament va crear una nova tribu celta: els aduáticos, en la regió d'a on procedien.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plutarco. «IMPERIVM ROMANVM - Texts Clàssics - Vides Paraleles, Tom III: Gayo Mario». Archivat des d'el original, el 15 d'agost de 2008. Consultat el 23 de juliol de 2008.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ambrones» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.