Amerhippus
Equus (Amerhippus) és un subgénero del gènero Equus el qual agrupa a les 5 espècies de dit gènero de la família Equidae, que varen viure en el Pleistoceno mig al Holoceno enjorn d'Amèrica del Sur, totes elles s'han extinguit. Els tamanys d'estos mamífers perissodàctils, si ben eren robusts i prou grans, eren inferiors al d'un cavall domèstic actual. Els materials de major antiguetat provenen del Ensenadense de Tarija, i varen ser datats radiocarbónicamente en una edat d'entre 1 milló i 700 mil anys.
Distribució
[editar | editar còdic]Les seues espècies es varen distribuir des de Colòmbia fins a la Regió dels Lagos en el sur de Chile.
- Argentina
- Província de Bota
- Campament Vespucio (quebrada del Aguay). Espècie: Equus sp.[1]
- Chile
- Regió de Coquimbo
- Valle de Elqui Espècie: Equus andium.
- Els Vilos. Espècie: Equus sp.
- Quereo I. Espècie: Equus sp.
- Quereo II. Espècie: Equus sp.
- Regió dels Lagos
- En el lloc arqueològic Pilauco baix, Osorno. Espècie: Equus sp.
- Colòmbia
- Sabana de Bogotà
- Equador
- (en depòsits asfàltics del Pleistoceno superior)
- Chalám. Espècie: Equus andium.
- Quebrada de Otón. Espècie: Equus andium.
- Quebrada Colorada, Punín. Espècie: Equus andium.
- La Carolina, en la península de Santa Elena. Espècie: Equus santaeelenae.
- Salines Oil Fields, en la península de Santa Elena. Espècie: Equus santaeelenae.
- Sitie El Captiu, en la zona costera de la península de Santa Elena. Espècie: Equus santaeelenae.
- Veneçola
- (en depòsits asfàltics del Pleistoceno superior)
- Sitie Barbacoes, estat Lara. Espècie: Equus andium.
- Riu Clar, estat Lara. Espècie: Equus sp.[2]
- Llac de Valéncia, estat Carabobo. Espècie: Equus sp.[2]
- Lloc Pleistoceno de Sant Miguel. Espècie: Equus sp.[2]
- Lloc arqueològic de Taima-Taima, estat Falcón; (entre 10 030±90 i 13 390±130 anys AP). Espècie: Equus sp.[2]
- Lloc Muaco, estat Falcón; (Pleistoceno Superior,16 375±400 anys AP). Espècie: Equus santaeelenae.[2]
Característiques
[editar | editar còdic]Amerhippus es caracterisa per presentar una mandíbula robusta, i els seus membres monodáctilos massiços i curts. El cràneu exhibix una cresta supraoccipital ampla, i una flexión craneal destacada.
El seu original creador, Robert Hoffstetter, va senyalar que Equus (Amerhippus) es distinguix principalment de Equus (Equus) per l'absència completa de la cavitat en forma de con comprimit —cridat cartuig extern o cornete— situada en l'extrem lliure dels incisius inferiors.[3] Açò seria el resultat d'una evolució regresiva, i du com resultat la pèrdua d'esmalt en la superfície que aplica masticació. Dos anys més vesprada va agregar que el cúbito és més fort en Amerhippus que en atres subgéneros de Equus.
Atres autors varen trobar adequat separar en un subgénero propi als Equus suramericans puix totes les seues espècies posseïxen unes característiques extremitats més curtes i robustes, un cràneu més gran (en relació en les proporcions corporals), i la mateixa morfologia dentaria.[4][5]
- Cràneu
El seu cràneu és gran (en relació en l'esquelet postcraneal), en una cresta supraoccipital en una marcada i esmolada. La regió preorbital i nassal és lleument excavada, i estreta. Les mandíbules són robustes. Els còndils occipitals tendixen a estar separats ventralmente. La forma del vómer li permet alcançar el procés palatino del maxilar anterior al mateix. Les dents superiors tenen triangulars (o subtriangulares) protoconos en el sector mesial més curt que el distal, presentant l'esmalt en plecs, en alguns casos. Els plecs desenrollats són escassos en les vores de les postfosetas i prefosetas de les dents superiors.[2]
Les dents inferiors posseïxen, en la seua superfície oclusal, un bucle doble (metastílido —angular— i metacónido —redonejat—). El ectofléxido va de somero a profunt, i només en pocs m3 contacta en el linguafléxido, el qual és majorment somero, més obert sobre m1-m2, i més angular sobre p3-p4.[2]
- Esquelet postcraneal
Totes les espècies tenen robusts metápodos. Presenten, generalment, alguna cosa acurtat la part distal de les extremitats (més marcat en la flexión distal del metatarso), encara que no apleguen al grau de lo que ocorre en Hippidion.[2]
Hàbits i causes de la seua extinció
[editar | editar còdic]Segurament habitaven en espais oberts de estepas, praderies, o sabanes, en menuts grups que pastarían sempre atents al perill que representaven els variats predadores carnívors. La seua dieta era herbívora.
Les seues espècies varen viure fins al final del Pleistoceno o el Holoceno enjorn, per #lo que varen conviure durant alguns milenis en les primeres onades humanes arribades a Amèrica del Sur, és dir els primitius paleoamericanos. Estos, segons els especialistes, varen eixercir una pressió caçadora que podria haver afectat l'equilibri poblacional, #lo que podria ser una de les causes de la seua completa extinció.[6]
Taxonomia
[editar | editar còdic]El subgénero Amerhippus integra el gènero Equus, i agrupa les 5 paleoespecies de dit gènero que varen viure en el Pleistoceno d'Amèrica del Sur.[7] La seua espècie tipo és Equus andium, i el tipo de l'espècie tipo procedix d'Equador.
Este tàxon intermig va ser creat primerament com a gènero pel paleontòlec francés Robert Hoffstetter en l'any 1950. Dos anys despuix, en 1952, ho transferix com subgénero de Equus.[8]
El primer restant assignat a una espècie del subgénero (un molar superior) va ser trobat per Charles Darwin en els penya-segats de la costa marítima a l'est de Baïa Blanca, en el suroest de la província de Buenos Aires, durant el seu célebre viage a bordo del HMS Beagle. Richard Owen ho va identificar erròneament com Equus cavalls,[9] i cinc anys despuix ho denomina Equus curvidens.
El biocrón d'este subgénero cobrix el lapsus Ensenadense-Lujanense. Els materials de major antiguetat provenen del Ensenadense de Tarija, i varen ser datats radiocarbónicamente en una edat d'entre 1 milló i 700 mil anys. No s'ha detectat algun tipo de solapamiento entre les distintes espècies.
Vejau també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Zacarías, G.G.; Miño-‐Boilini, A.R.; Zurita, A.I. & França, A. (2011). Campament Vespucio, una nova localitat en mamífers pleistocenos en la província de Bota, Argentina. Estudis Geològics [en llínea], manuscrit acceptat, doi: 10.3989/egeol.40472.147
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 (jul./sep. 2006).Ameghiniana.43(3)ISSN 1851-8044.
- ↑ Paula-Couto, Carlos (1979) Tractat de Paleomastozoologia. 1.ed. Rio de Janeiro: Acadèmia Brasileira de Ciências, 1979. 590 p.
- ↑ (1994).Palaeontology.(37)
- 459-481.
- ↑ (1996).Palaeontology.(39)
- 663-680.
- ↑ (2004).INCUAPA, facultat de Ciències Socials, Universitat Nacional del Centre de la Província de Buenos Aires.Olavarría, Argentina:
- 269.
- ↑ (1995).Evolució biològica i climàtica de la regió pampeana durant els últims cinc millons d'anys. Monografia del Museu Nacional de Ciències Naturals, CSIC.Espanya:(12)
- 293-308.
- ↑ (1992).Ameghiniana (Rev. Asoc. Paleontol. Argent.).Buenos Aires:29(3)
- 265-284.ISSN 0002-7014.
- ↑ Owen, R. 1840. Fossil Mammalia. The Zoology of the Voyage of H.M.S. Beagle under the command of Captain Fitzroy, R.N., during the years 1832 to 1836, 1, 108-109.