Anar al contingut

Anastole

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Estil de pentinat "anastole", d'Alejandro Magne (356 a. C - 323 a. C.), escultura del sigle III a. C.

El anastole (del grec ἀναστολή, "colocat cap a dalt") és un tipo de pentinat, especialment masculí, usat en l'antiga Grècia i popularisat especialment en els retrats, principalment escultòrics, d'Alejandro Magne. El pentinat és un flequillo en el centre, tirat cap a arrere. En l'iconografia d'Alejandro, el pentinat es complementava en una série de rulls que caïen cap als costats, formant una espècie de corola.[1][2][3]

Etimologia

[editar | editar còdic]

El terme anastole és un compost de fleco (ἀνἀ) «ana» o hacia arriba i flequillo (τολή) hacia atrás, un sustantiu derivat del verp στἐλλω «tole».[3][2][4][5]

Història

[editar | editar còdic]

L'estil anastole era molt popular entre els grecs. Especialment ho utilisaven tant els músics com els guerrers de l'Antiguetat. També està present en les representacions de les deidades, com són els casos dels deus Apolo (deu de la música), Llaures (deu de la guerra) i Dioniso (deu del vi).[5][4]

Pot apreciar-se, gràcies a les obres d'art, que este estil va estar present a lo llarc de les distintes époques, en l'Antiguetat, durant l'Edat Mija i el Renaixença, encara que va estar pràcticament absent durant l'Edat Contemporànea.

Mick Jagger, en 1976.

Ha tornat a utilisar-se durant el XX a fins de la década dels anys 60, durant els anys 70 i els anys 80, en els moviments socials especialment vinculats a l'art. Este estil ha segut un sagell distintiu especialment en les bandes de roc en les décades mencionades, sent molt poc popular en els posteriors vint anys, a on els hòmens han deixat de costat esta qüestió estètica, i han tendit a homogeneizarse uns en uns atres, encara que una part del sector artístic encara ho utilisa. En els països de parla hispana, és freqüent cridar a este estil "talle roc", o "cort stone".[6][7]

Podria citar-se un antecedent directe d'este estil, encara que reparant més en la prolijitat del floc o flequillo, i era el que utilisaven les cortesanas egipcíaques fa varis milenis, o be el cas més popular (i més conegut) de Cleopatra.[8]

Referències

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]