Llaures
.jpg){kind=link}
En la mitologia grega, Llaures (en grec antic: Ἄρης)[1] és el deu de la guerra i un dels deus olímpics.[2] Els experts aclarixen que representa el frenesí del combat, la força bruta, el derramamiento de sanc i el caos en el conflicte. És la força destructiva que irromp en l'orde de la civilisació.[3] Encarna el furor (λύσσα), un estat de locada temporal a on el soldat pert la seua humanitat. És opost a Atenea, també deesa de la guerra, perque ella usa l'inteligència i l'estratègia en les batalles.[4]
Natural de Tracia,[5] és el adalid de la virilitat.[6] Hesíodo nos ho presenta com a fill de Zeus i Hera, els reis de l'Olimp,[7] i pare, junt a Afrodita, de Fobos, Deimos i Harmonía.[8] En Homero, pese a l'importància dels seus pares, Llaures apareix com odiat pels deus, en ser una divinitat violenta, salvage i en escassa personalitat individual. També és descrit en els poemes homéricos com una metonímia per a la guerra.[9] El seu equivalent romà és Mart. Cornuto creu que Enío podria ser la mare, filla o nodriça de Llaures,[10] mentres que Ovidio va expondre que Juno va engendrar a Mart sense unió, despuix de tocar certa flor.[11]
En la ___protected_title_17___ el seu sèquit es conforma dels mals i horrors que causa la guerra a ulls dels hòmens:[12] Deimos (___protected_title_29___), Fobos (___protected_title_30___), la furiosa Eris (___protected_title_31___),[13] l'insolent Cidemo (___protected_title_32___)[14] i Enío, ___protected_title_33___,[15] el seu auriga en la guerra.[16] Es descriu a Llaures com ___protected_title_34___,[17] ___protected_title_35___,[9] ___protected_title_36___,[18] o ___protected_title_37___[19] i especialment ___protected_title_38___.[20]
En la guerra de Troya en un primer moment va barallar en un bando i després en l'atre, perque la naturalea de Llaures és caòtica i desestabilizadora. La seua mà destructiva es vea inclús despuix dels estralls provocats per plagues i epidèmies.[21] Esta faceta salvage i sanguinària de Llaures ho feya ser detestat per atres deus, com li recrimina Zeus: «eres per a mi·el més odiós dels deus puix sempre t'agraden la disputa, els combats i les lluites».[22]
En els himnes homéricos s'associa a Llaures en el planeta astrológico Mart i, en conseqüència, li l'enaltix en traces positives i desijables que no es presenten en la poesia èpica. És l'esperit de l'ardor combativa. Li'l crida poderós, d'intrèpit cor, salvador de ciutats, vallador de l'Olimp, auxiliador de la Justícia (Dike), pare de la Victoria (Nike), guia dels varons justs, posseïdor del ceptre de l'hombría o inclús dispensador de la tirada joventut.[23]
Cult
[editar | editar còdic]
Per als ciutadans grecs, Llaures era una força perillosa que devia mantindre's controlada i, a ser possible, fòra dels llímits civils; d'ahí que els seus escassos santuaris s'edificaren habitualment extramuros.[24] El ritual no buscava atraure la simpatia del deu, sino assossegar la seua violència inherent o desviar el seu furor destructiu cap a les files dels eixèrcits enemics ans que començara la batalla.[25]
El nom de Llaures ya apareix atestat en les tablillas micénicas baixe la forma A-re. Pese a això, en Grècia, a lo manco durant les époques arcaica i clàssica, no era dels deus als que més cult es rendia, ya que se li considerava de procedència bàrbara.[26]
L'adoració de Llaures en els països al nort de Grècia[27] indica que provablement el seu cult s'introduïra des de Tracia. En Escitia, un atre dels seus principals llocs de cult, se li adorava en la forma d'una espasa, en la que se sacrificaven cavalls, ganado i, en algunes ocasions, esclaus.[28][29]
Pel geógrafo Pausanias se sap que en Esparta hi havia una estàtua del deu encadenat, per a mostrar que l'esperit combatiu i la victòria mai abandonaria als habitants de la ciutat.[30] En esta ciutat se li sacrificaven cadells de gossos.[31]
En el mit dels Argonautas es creïa que en la Cólquide, el vellocino d'or estava penjat d'un roure en una arboleda consagrada a Llaures.[32] Des d'allí es creïa que els Dioscuros varen dur a Laconia l'antiga estàtua de Llaures que es conservava en el temple de Llaures Thareitas, en el camí de Esparta a Terapnas.[33]
També, en ser considerat pare de les amazones,[34] es contava que estes havien alçat un altar dedicat al deu en una illa del mar Negra. Esta illa, en la que es creïa que moraven els pardals del Estínfalo, es coneixia com la «illa de Llaures».[35][36]
En el periodo helenístico va ser molt adorat en Macedònia, d'a on prové un dels seus adeptes més destacats, Alejandro Magne. Per escrits de Pseudo Calístenes i Plutarco és possible precisar els rituals que Alejandro Magne li rendia en vespres de les batalles, que generalment consistien en un complex conjunt de ritos a on es relacionaven les libaciones en lo órfico i els sacrificis animals.[37][38]
El temple de Llaures que va vore Pausanias en el II en l'Àgora d'Atenes (centre administratiu, religiós i cultural), havia segut traslladat i rededicado allí durant l'época d'Augusto: en essència era un temple de Mart, el seu equivalent romà. No obstant Pausanias senyala que allí hi havia una estàtua de Llaures que era obra d'Alcámenes.[39] l'Areópago, el ‘tossal de Llaures’ a on va predicar Pablo, està situat a certa distància de l'Acrópolis i des de temps arcaics se celebraven juïns allí.
En Olimpia existia un altar dedicat a este deu.[40] També era adorat prop de Tegea, cridat allí Llaures Afneo, i en la mateixa ciutat de Tegea.[41] Prop de Tebas hi havia una font consagrada a Llaures.[42] En Gerontras (Laconia), tenia un temple en una arboleda a on se celebrava un festival anual durant el que no es permetia que les dònes s'acostaren al temple.[43]
Es conserven alguns himnes tardans dedicats a Llaures: el Himne homérico VIII —que la crítica atribuïx al neoplatónico Proclo i per tant és de el V—[44] i el Himne órfico LXV, de l'época imperial romana.[45] Estos himnes invoquen a Llaures denominant-ho com a personificació de la valentia, la força incansable, rei de la virilitat masculina, protector del olimpo i dels eixèrcits, caudillo dels rebels, dels hòmens justs, i ajudant dels dèbils. Estos atributs són, en part, diferents dels que tenia el Llaures tradicional.[44]
Heródoto relata que els egipcíacs rendien cult a una divinitat a la que també crida Llaures.[46]
Símbols i epítets
[editar | editar còdic]
Símbols i apariència
[editar | editar còdic]Llaures sol representar-se com un home jove, en cabellam anástole (segons pareix, alguna cosa propi dels guerrers helens) i en rostre i cos sense pelussa. El carruage i l'antorcha encesa són alguns dels seus símbols. Llaures montava un carruage tirat per dos cavalls immortals que volaven i duyen bridas d'or.[47] Entre els demés deus, Llaures era representat en una armadura de bronze, llança, escut, caixco i espasa.[48] A ell estaven consagrats els gossos i els buitres[49] i en Itàlia, entre els picenos, també els pardals carpinteros eren aus sagrades de Llaures.[50] Segons les Argonáuticas,[51] els pardals de Llaures (Ornithes Areioi) eren una bandada de pardals les plomes dels quals podien llançar com a darts als enemics. També s'identifica en les dos banyes pel mit del vellocino d'or, el moltó de llana dorada (com li'l representa en el signe zodiacal d'Aries).
Títuls i epítets
[editar | editar còdic]Un dels epítets més destacats de Llaures és el d'Enialio (Ἐνυάλιος Enyálios) que pot tindre el significat de guerrer heròic, i tal epítet era aplicat als efebos en Atenes. Els efebos eren els jóvens que ingressaven al servici militar, i era un tipo de cult heròic durant el seu jurament. En les tablillas micénicas en llineal B ya apareixia I-nu-wa-ri-jo, identificat com Enialio. Per a l'época clàssica Enialio havia segut identificat com un héroe.
«Llaures» va ser també un adjectiu i epítet en l'época clàssica per a referir-se a atres deus quan presentaven una modalitat guerrera, violenta o viril: eren comuns els títuls Zeus Areios, Atenea Areia i inclús Afrodita Areia.[34][52]
Atres epítets de Llaures són:
- Brotoloigos (Βροτολοιγός, ‘destructor de hòmens’);
- Afrodisíakos (Αφροδισιακος, 'encantat per Afrodita')
- Androfontes (Ανδρειφοντης, ‘assessí de hòmens’);
- Miaiphonos (Μιαιφόνος, ‘la veu dels hòmens’);
- Teikhesiplêtês (Τειχεσιπλήτης, ‘assaltant de muralles’);
- Maleros (Μαλερός, ‘hechicero, chaman’);
- Teritas (Θηρίτας, ‘assossegat'), per Tero, la seua passejadora i sanadora.
Mitologia
[editar | editar còdic]Afrodita
[editar | editar còdic]
En el història cantada pel poeta Demódoco, en el palau d'Alcínoo, rei dels feacios,[53] el deu sol Heli va espiar una volta a Llaures i Afrodita fent l'amor en secret en els aposentos de l'espós d'esta, Hefesto, el rengo i jorobado deu del fòc. Heli li va advertir sobre la situació a Hefesto, qui va enfurir i tramó un pla, va confeccionar una ret invisible, pero tan forta i resistent que cap home ni deu poguera trencar-la, que poguera immovilisar a qualsevol per a aixina atrapar a la parella; aixina que va colocar esta ret sobre el llit, que actuaria en els rajos de l'amanecer. Hefesto va eixir de la seua casa i tornaria al sendemà a l'eixida del sol. Llaures, prevenidament, va posar a Alectrión en la porta per a que li avisara de l'eixida del sol (Heli), pero el jove es va quedar dormit, i en els primers centelleigs/centellejos del sol la ret va caure sobre els amants. Aixina va atrapar a Llaures i Afrodita en plena situació íntima, quedant estos immovilisats. Hefesto, furiós, va cridar als demés deus per a que anaren testics de l'adulteri. Les deeses no varen concórrer per pudor. Els deus presents varen comentar la bellea de Afrodita, i que haurien canviat gustosos el lloc de Llaures, burlant-se de Hefesto. Quan la parella va ser lliberada, ella va escapar a Pafos, la seua illa natal de Chipre, mentres que Llaures es va refugiar en el seu natal Tracia.[54] Llaures, furiós, va transformar a Alectrión en un gall que mai s'oblidaria d'anunciar l'arribada del sol pels matins. Ni Afrodita ni Llaures varen complir la seua promesa, i varen tornar a trobar-se repetides voltes. Tal història va ser representada en escultures i pintures, especialment en la Renaixença. Llaures i Afrodita varen tindre en total, prenent en conte totes les fonts, als següents fills: Anteros,[55] Deimos,[56] Eros,[57] Fobos[56] i Harmonía.[56]
Llaures contra Atenea
[editar | editar còdic]A pesar de ser identificat com a deu de la guerra no sempre va eixir victoriós en els combats. La seua germana Atenea, deesa també de la guerra i molt més hàbil que ell, ho va véncer vàries voltes en combat. En certa ocasió Atenea guiava el carro d'Heracles front a Llaures, que feya lo mateix en Cicno. Llaures li va tirar la llança a Heracles pero Atenea la va desviar en la seua mà. Finalment Heracles va conseguir ferir al propi Llaures i els seus fills Fobos i Deimos varen tindre que retirar-ho ferit del combat.[58] En una atra ocasió, quan Atenea acompanyava a Diomedes, oculta baix l'invisibilitat del morrión de Hades, guio la pica del héroe que va conseguir ferir-li en l'ijar a Llaures, que va començar a sagnar i a cridar: «bramó el broncíneo Llaures en un alarido com el que proferixen nou mil o dèu mil hòmens en el combat».[59] Durant la guerra de Troya va succeir que els deus es varen enfrontar entre ells i Atenea es va encarar contra Llaures.[60] Llaures va conseguir encertar-li en la llança a Atenea en el seu égida, després la deesa va retrocedir, va agarrar una enorme pedra negra i li la va tirar a Llaures en el coll, doblegant els seus membres; l'immens cos de Llaures, tendit en el sol, ocupava sèt yugadas en la seua caiguda.[61]
Llaures encadenat
[editar | editar còdic]En un mit relatat en la Ilíada per la deesa Dione a Afrodita, dos jagantes ctónicos, els alóadas Oto i Efialtes, varen encadenar a Llaures i ho varen tancar en una urna de bronze durant un any llunar. Llaures va estar cridant i aullando en l'urna durant tretze mesos, fins que el seu germà Hermes ho va rescatar i la seua germana Artemisa va enganyar als jagants fent que es tiraren els seus llances un a l'atre, matant-se. «Allí perira el deu insaciable de combat si la seua madrastra [dels Alóadas], la bellíssima Eribea, no ho haguera participat a Hermes».[62] «En este se sospita un festival de llibertinage que es desnuga al decimotercer més.»[34]
_(14596357638).jpg){kind=link}
La guerra de Troya
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra de Troya.
En la Ilíada, Homero conte que Llaures va barallar per a un bando i després per a l'atre per a recompensar el corage d'abdós costats: va prometre a la seua germana Atenea i a la seua mare Hera que lluitaria del costat dels aqueos junt a Aquiles,[63] pero Afrodita i Apolo ho varen convéncer per a que lluitara en ells del costat de Paris i els troyanos.[64]
En la batalla, Diomedes sorprés al vore a Llaures lluitant en el bando troyano va ordenar als seus soldats la retirada. Hera va vore la desproporció del combat i va demanar a Zeus que intervinguera per a alluntar-ho del camp de batalla. Llaures va atacar a Diomedes en el seu llança, pero Atenea va desviar l'atac. Diomedes va respondre en la pica i Atenea guio el colp en direcció a Llaures, qui va caure ferit i en la seua caiguda bramó com nou o dèu mil hòmens. Va fugir al monte Olimp per a que el seu pare Zeus curara les seues ferides, lo que va obligar als troyanos a replegar-se.[65] Zeus lo sermoneó:
Mirant-li en torva faç, va respondre Zeus, que amontona els núvols: "¡Inconstante! No et llamentes, assentat a la meua vora, puix m'eres més odiós que cap atre dels deus de l'Olimp. Sempre t'han agradat les bregues, lluites i baralles i tens l'esperit soberp, que mai cedix, de la teua mare Hera, a qui a penes puc dominar en les meues paraules. Crec que quant t'ha ocorregut ho deus als seus consells. Pero no permetré que els dolors t'atormenten, perque eres del meu linaje i per a mi et va parir la teua mare. Si, sent tan perverso, hagueres naixcut d'algun atre deu, temps ha que estaries en un abisme més profunt que el dels fills d'Urà."[66]
Quan Hera va mencionar durant una conversació en Zeus que el fill de Llaures, Ascálafo, havia mort, Llaures va trencar a plorar. Va voler unir-se a la batalla del costat dels aqueos, contra l'orde de Zeus de que cap olímpic devia participar en la guerra. Atenea ho va impedir, ho va consolar i li va ajudar a llevar-se l'armadura.[67]
Més vesprada, quan va permetre Zeus als deus prendre part activa en la guerra dels mortals, Llaures es va enfrontar a Atenea, pero va terminar ferit de nou quan esta ho va colpejar en una pedra, cobrint en caure en el seu cos tombat sèt yugadas.[68]
Ajudants
[editar | editar còdic]
En les batalles, Deimos i Fobos són dos dels seus fills en Afrodita[69] i també respectivament els esperits del terror i la por, que ho acompanyaven en les batalles, de la mateixa manera que la seua germana Eris.[70] Una atra acompanyant de Llaures era Enío,[71] deesa del derramamiento de sanc i la violència. A modo de construcció etimològica, de Fobos prové la paraula fòbia. Tenen cita en l'astronomia, que ha donat estos noms dels seus fills, Fobos i Deimos, per a nomenar als dos satèlits del planeta Mart (a on Llaures era cridat aixina en Roma).
La presència de Llaures es vea també reforçada per Cidoimos, el demon del rebombori de les batalles,[72] aixina com les Macas (Batalles), les Hisminas (Disputes), Polemos (un esperit menor de la guerra, provablement un epítet de Llaures, puix no tenia un domini específic) i la filla d'est, Alala, la deesa-personificació del crit de guerra grec, el nom del qual era usat per Llaures com a crit de guerra propi. En la Ilíada també es descriu que una atra de les seues germanes, Hebe, li prepara el bany i després li vares vore.[73]
La fundació de Tebas
[editar | editar còdic]Llaures també està present en el mit fundacional de Tebas: Cadmo va matar al dragó que custodiava la font de Llaures —i del que alguns dien que era fill d'este deu— que estava en Beòcia, en el lloc a on despuix es va construir Tebas. Després, per consell d'Atenea, va sembrar les dents del dragó, dels que varen brotar com si una collita creixquera una raça de guerrers, els espartos. Per a aplacar a Llaures, Cadmo va estar al servici de Llaures durant un any i després va prendre com a esposa a Harmonía, filla d'est en Afrodita.[74]
Mits de amoríos (sense descendència)
[editar | editar còdic]Llaures va tindre alguns amoríos en lo que no va engendrar descendència. Es diu que Eos, enamorada d'Orión, ho va arrebatar i ho va transportar a Delos; puix Afrodita el havia fet enamorar-se a perpetuitat per haver tingut relació sexual en Llaures.[75] En la tradició romana a Nerio li l'associa com l'esposa de Mart i personifica la Valentia.[76] A causa de Tanagra els deus Hermes i Llaures es varen enfrontar en una competició de pugilato per a conseguir l'afecte de la náyade.[77] Uns atres diuen que Hipónoo es va enfadar en la seua filla Peribea perque estava encinta de Llaures (pero mai es descriu el producte de tal unió).[78]
Atres mits
[editar | editar còdic]En la lluita de Tifó contra Zeus, Llaures es va vore obligat, junt en els atres deus, a fugir a Egipte, a on es metamorfoseó en un peix.[79] Llaures va donar a Hipólita el cinturó que després li va llevar Heracles.[80] En algunes versions es contava que quan Afrodita va amar a Adonis, un celós Llaures es va transformar en un javalí i va matar al seu rival o be va enviar el javalí per a que ho matara.[81] Segons una tradició, Llaures va matar a Halirrotio, fill de Poseidón, quan este va intentar violar a Alcipe, la seua filla en Agraulo. Poseidón va exigir a Zeus que Llaures anara castigat, per lo que va ser dut a juí: el primer juí per assessinat de l'història. Els demés olímpics varen votar que devia ser absolt. Es creu que este succés va donar orige al nom «Areópago».[82] Existixen relats d'un fill de Llaures, Cicno, que va ser tan sanguinari que va intentar construir un temple en les calaveres i ossos dels viagers als que assessinava. Heracles ho va matar, provocant la còlera de Llaures, a qui també va derrotar, obligant-ho a tornar al Olimp.[83]
Interpretatio graeca i sincretismes
[editar | editar còdic]Encara que els poetes romans varen fer un calc de Llaures en Mart, l'original era molt més digne, noble i important que el Llaures grec. Mart no solament era el deu de la guerra, sino també el pare del poble romà (a través de Rómulo i Rem) i un protector de l'agricultura.[84] En la ciutat egipcíaca de Tinis, i més vesprada en Sebennitos, els grecs varen identificar a Llaures en el deu Anhuret (cridat Onuris en grec). Este deu era representat com un guerrer en una llança i una corona de plomes, el nom de les quals significava lliteralment "aquell que du de regrés a la de llunt" (associat a caçar i lluitar contra les forces del caos).[85] Per als grecs, Tracia era la verdadera pàtria de Llaures, una terra salvage i guerrera. Els pobles escitas i tracios no tenien estàtues humanes per als seus deus, pero adoraven un símbol pur de la guerra que els grecs varen assimilar immediatament en Llaures: una vella espasa de ferro clavada en la part alta d'un altar.[86] Durant la romanización de Galia i Britania, els soldats imperials varen utilisar la interpretatio romana fusionant a Mart (ya completament helenizado com Llaures) en els deus tribals de la guerra celtes. Un dels més comuns va ser Mart Camulos (el deu del cel i de la guerra dels rems i sabrinos) i Tutatis (el protector del poble en armes).[87]
Estudis sobre la naturalea de Llaures
[editar | editar còdic]Els grecs no despreciaven a Llaures perque era un deu menor, sino perque representava una realitat indispensable i aterradora: la violència humana en estat pur.
Llaures com la guerra en estat pur
[editar | editar còdic]Para Jean-Pierre Vernant, els deus grecs deuen entendre's no com "persones" sino com a potències que ocupen posicions estructurals dins del cosmos i la societat. En este esquema, Llaures representa la guerra en la seua dimensió més elemental i destructiva: la violència, la confusió i el furor del combat cos a cos. Vernant contrapon implícitament a Llaures en atres deus guerrers: Atenea (estratègia, inteligència i disciplina) i Zeus (sobirania i regulació de la violència). Llaures encarna aixina allò que tota ciutat necessita pero simultàneament deu controlar: la força destructiva que fa possible la guerra i amenaça sempre en destruir l'orde polític mateix.[88]
Llaures com a expressió de la violència sacrificial
[editar | editar còdic]Walter Burkert interpreta la religió grega des de la perspectiva del ritual i la violència socialment canalisada. En eixe context, Llaures apareix com la personificació divina de l'agressivitat humana organisada. Subralla que Llaures està associat a l'experiència primària del combat i la mort violenta. El seu caràcter marginal respecte a l'Olimp reflectix l'ambivalencia grega cap a la guerra. No és un deu de la victòria ni de la llegitimitat política, sino de l'acte mateix de matar. Per això, mentres atres deus guerrers poden ser protectors de la polis, Llaures permaneix com una potència perillosa i parcialment exterior a la civilisació.[89]
Llaures com a potència elemental
[editar | editar còdic]Karl Kerényi adopta una perspectiva més fenomenológica i simbòlica. Per a ell, Llaures no és un personage moralment juzgable, sino una manifestació d'una realitat elemental de l'existència humana. La guerra, la violència i la mort formen part de l'estructura del món, i Llaures és la figura divina que revela eixa dimensió. En Kerényi, Llaures apareix menys com un "vilà olímpic" i més com una força primordial, una energia masculina i destructiva i una presència necessària dins de l'equilibri còsmic.[90]
Descendència, consortes i amoríos
[editar | editar còdic]_Surprised_by_Vulcan_-_Guillemot_Alexandre_Charles.jpg){kind=link}
A pesar de representar l'arquetip de la virilitat masculina lo cert és que Llaures no és descrit en la poesia bucólica com a amant de nimfes o perseguidor d'amors furtivos en chicones. Curiosament és el deu olímpic que més filles va tindre i entre elles destaca, colectivament, el poble de les amazones.[91] També va ser l'únic dels grans deus de l'antiga Grècia que no va tindre cap episodi relacionat en l'abús cap a una dòna. No obstant, Corina nos diu que les filles d'Asopo varen ser raptades pels deus i entre elles es trobava Tanagra, cortejada per Llaures.[92] En canvi, la seua contrapartida romana, Mart, va ser pare de Rómulo, pare mitològic del poble romà.[93] Mart havia pres a Rea Silvia usant la força.[94] També és l'únic deu olímpic al que no se li atribuïxen amoríos en varons. No obstant, Ausonio nos diu de Mart que «tu has amat als imberbes», referint-se, puix, a l'amor de Mart pel efebo Alectrión.[95]
| Descendència | Consorte (si el hi ha), amorío i referències |
|---|---|
| Aéropo | Aérope, filla de Cefeo, va morir en el part del fill de Llaures i este lo va salvar, cridant-se Aéropo.[96] |
| Alcipe | D'Aglauro, una filla de Cécrope, i de Llaures va nàixer Alcipe, a qui Halirrotio va violar.[97] |
| Alcón | De Tracia, fill de Llaures, va marchar contra el javalí de Calidón.[98] |
| amazones | Les amazones eren una estirp naixcuda de la nimfa Harmonía, la qual li va allumenar a Llaures unes filles belicosas, despuix de compartir el seu llit en les valls del bosc de Acmón.[91] |
| Anteros | De Afrodita i de Llaures es diu que també va nàixer Anteros.[55] |
| Antíope | Una atra de les amazones i germana de Pentesilea i Hipólita.[99][100] |
| Ascálafo i Yámeno | D'Aspledón i Orcómeno es varen presentar els caudillos Ascálafo i Yálmeno, fills de Llaures, a qui havia donat a llum Astíoque en casa de Áctor Azida. La pudorosa donzella havia pujat al pis superior, i el violent Llaures es va gitar al seu costat en secret.[101] |
| Bistón, Odomante i Edono | Calírroe, una náyade, filla del riu tracio Nesto, li va donar a Llaures un trio de fills epónimos: Bistón (bistones), Odomante (odomantos) i Edono (edones).[102] En atres fonts la mare de Bistón és Terpsícore.[103] |
| Bitis | Sete, la germana de Reso, va ser mare, per Llaures, de Bitis, epónimo de la tribu tracia dels bitias.[104] |
| Brite | La llegenda de Brite, filla de Mart (Llaures) i donzella de Artemisa en Creta, és una versió llatina de la de Britomartis. Amada per Minos Brite es va tirar a la mar i el seu cos va ser trobada per alguns mariners, atrapada en una ret.[105] |
| Cálibe | Epónimo de poble dels cálibes, era fill de Llaures.[106] |
| Calidón | Prop del riu Aqueloo es troba el mont Calidón cridat aixina per Calidón, fill de Llaures i una tal Astínome. Com vullga que Calidón va vore a Artemisa banyant-se, la deesa ho va transformar en el mont homònim.[107] |
| Cicno | Heracles, en passar per Itono, va ser desafiat a combat singular per Cicno, fill de Llaures i Pelopia[108] o Pirene.[109] Llaures defenia a Cicno i dirigia la baralla, quan un raig tirat en mig d'abdós va fer cessar el combat.[109] |
| Cidoimos | Un assistent i fill de Llaures, i germà de Fobos i Deimos.[110] |
| Crestone | De Cirene i Llaures també va nàixer Crestone; es diu que Tracia es dia abans Crestone en el seu honor.[111] |
| Diomedes | Com a octau treball d'Heracles, a este se li va ordenar dur a Micenas les egües de Diomedes el tracio. Est, fill de Llaures i Cirene, era rei dels bístones, poble tracio molt belicoso, i posseïa egües antropófagas.[112] |
| dragó ismenio | El dragó ismenio, que custodiava la font de Llaures, i que va ser mort a mans de Cadmo, era fill de Llaures i de l'erinis Tilfosa.[113] |
| Driante | Un fill de Llaures, natural de Calidón, també va participar en la cacera del javalí de Calidón.[114] |
| Eagro | L'audaç fill de Llaures, abandonant la seua ciutat de Pimplea, en terra bistonia, es va posar en marcha.[115] |
| Enialio | Alguns diuen que Enialio, deu de la guerra, va nàixer de l'unió entre Llaures i Enío, deesa similar a aquell.[116] |
| Enío | Cornuto diserta que Enío poguera ser, entre atres opcions, filla de Llaures.[10] |
| Enómao | Enómao és fill de Llaures i Estérope.[117] Harpina, segons les llegendes dels eleos i els fliasios, es va unir Llaures i va ser la mare de Enómao, que va regnar en Chafa.[118] Uns atres diuen que Llaures va posseir a Eurítoe, a l'adop una de les Danaides.[119] |
| Eros | Eros, fill terrible de Afrodita enganyosa, al que va donar a llum para Llaures traicionero.[57] |
| Estínfelo | El riu Alfeo d'Arcàdia antigament es dia Estínfelo, per Estínfelo, el fill de Llaures i Dormotea. Havent perdut al seu germà Alcmeón, es va tirar per pena al riu homònim.[120] |
| Euritión | En una de les Hespérides, Eritía, Llaures va engendrar a Euritión, que cuidava les reses de Gerión.[121] |
| Eveno | Agénor, fill de Pleurón, va engendrar a Portaón i a Demónice, la qual en Llaures va tindre a Eveno i atres tres germans.[122] |
| Flegias | Lico i Nicteo havien fugit d'Eubea per haver matat a Flegias, fill de Llaures i Dotis la beocia.[123] Uns atres diuen que de Crise, la filla d'Almo, i de Llaures va nàixer Flegias, i el tro, en morir Eteocles sense fills, ho va obtindre Flegias.[124] |
| Fobos i Deimos | A la seua volta, en Llaures, perforador d'escuts, Citerea Afrodita va concebre a Fobos i a Deimos, terribles, que posen en confusió les compactes falanges de varons en la guerra sanguinosa junt en Llaures destructor de ciutats.[125] |
| Harmonía | Germana de Fobos i Deimos i filla de Llaures i Afrodita també a Harmonía, a qui el molt esforçat Cadmo va fer la seua esposa.[125] |
| Hiperbio | Un fill de Llaures, va anar el primer que va tindre que matar un animal.[126] |
| Hipólita | Heracles va matar a Hipólita, filla de Llaures i de la reina Otrera, de qui va adquirir el cinturó de la reina de les amazones.[127] |
| Ixión | A voltes és descrit com a fill de Llaures o Aetón.[128] |
| Leódoco | Llaures en una tal Pero va ser pare de Leódoco;[129] provablement una corrupció per Laódoco, fill de Biante i Pero. |
| Licasto i Parrasio | Filónome, filla de Níctimo d'Arcàdia, va ser seduïda per Llaures en la guisa d'un pastor. D'esta unió varen nàixer Licasto i Parrasio.[130] |
| Lico | Era un rei de Líbia, la costum del qual era sacrificar als estrangers per al seu pare Llaures.[131] |
| Melanipo | Uns atres diuen que Llaures es va unir a Tritea, una filla de Salamandra, i que la donzella era sacerdot d'Atenea, i que Melanipo, fill de Llaures i de Tritea, quan va créixer va fundar una ciutat.[132] |
| Meleagro | Altea va tindre un atre fill d'Eneo, Meleagro, que alguns creuen engendrat per Llaures.[114] |
| Minias | És referit com a fill de Llaures en una font.[133] |
| Molo | Agénor, fill de Pleurón, va engendrar a Portaón i a Demónice, la qual en Llaures va tindre a Molo i atres tres germans.[122] |
| Nike | La Victòria, és «filla de Llaures de braç poderós, que conclou en la guerra».[134] |
| Niso | Este fill de Llaures era el rei dels megarenses i es diu que posseïa un mechón de cabell púrpura en el seu cap.[135] |
| Otrera | En una única versió és filla i no consorte de Llaures.[136] |
| Óxilo | De Calidón i Eolia, filla d'Amitaón, varen nàixer Epicasta i Protogenía; d'esta i Llaures va nàixer Óxilo.[122] |
| Pangeo | El monte Pangeo du el seu nom pel seu epónimo. Pangeo, fill de Llaures i Critobule, per error es va gitar en la seua pròpia filla, lo que li va desconcertar fins a tal punt que va fugir al mont Carmania, a on, abrumar per una pena que no podia dominar, va traure la seua espasa i es va suïcidar.[137] |
| Partenopeo | Atalanta va tindre de Melanión, o de Llaures, un fill, Partenopeo, que va lluitar contra Tebas.[138] |
| Pentesilea | Pentesilea, filla d'Otrere i Llaures que havia donat mort involuntàriament a Hipólita, va ser purificada per Príamo.[139] |
| Peó | Fill de Llaures i pare del epónimo Bistón.[140] |
| Pilo | Agénor, fill de Pleurón, va engendrar a Portaón i a Demónice, la qual en Llaures va tindre a Pilo i atres tres germans.[122] |
| Porteo | En una versió minoritària un fill aixina mateix de Llaures. Va ser pare d'Eneo, el rei de Calidón.[141] |
| Quimárroo | Segons un escolio, era un dels fills de Llaures i pare, en la musa Polimnia, de Triptólemo.[142] |
| Rómulo i Rem | Mart (Llaures) es va aparéixer en un somi de Rea Silvia o Ilia i la va violar en un bosc. D'esta violació varen nàixer els bessons Rómulo i Rem segons la mitologia romana.[143] |
| Sinope | Segons un escolio Llaures va ser pare de Sinope, ora en Egina, ora en una tal Parnasa.[144] |
| Sitón | Aquíroe va ser seduïda pel deu Llaures, en el que va tindre un fill cridat Sitón.[145] |
| Sólimo | Sólimo, el héroe epónimo del poble dels sólimos natius d'Anatolia, es diu fill de Llaures i Caldona, filla de Pisido.[146] |
| Tereo | Este fill de Llaures era natural de Tracia. Pandión va solicitar la seua ajuda en suscitar-se la querella en Lábdaco per qüestions fronterices.[147] |
| Testio | Agénor, fill de Pleurón, va engendrar a Portaón i a Demónice, la qual en Llaures va tindre a Testio i atres tres germans.[122] En una font li la menciona com Pisídice i la fa mare solament de Testio.[148] |
| Tmolo | Tmolo, rei de Brega, era fill de Mart i Teógone. Mentres que caçava sobre el mont Carmanorio va vore per casualitat a la bella verge Arripe, que assistia a Diana, i es va enamorar apassionadament d'ella.[149] |
| Trasa | Trasa va ser filla de Tereine (filla, a la seua volta, d'Estrimón) i de Llaures.[150] |
| Trax | Trax (Θρᾷξ) açò és, «de Tracia» és un dels fills de Llaures.[151] En la Alcestis d'Eurípides es menciona que un dels noms del propi Llaures era Trax, ya que se li considerava el patró de Tracia.[152] |
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Plantilla:Cita DGRBM
- V (1985). Greek Religion, Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-36280-2.
- V (1951). Gods of the Greeks, Londres: Thames & Hudson.
- Gods of the Greeks (Els deus dels grecs): traducció anglesa de Die Götter- und Menschheitsgeschichten (Històries dels deus i l'humanitat).
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ En llatí, Llaures
- ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Llaures»
- ↑ Walter Burkert (1985): Greek Religion. Harvard University Press. (Secció sobre els deus del olimpo).
- ↑ Jean-Pierre Vernant (1974): Mythe et société en Grèce ancienne. Maspero.
- ↑ En la tradició romana i grega, Llaures era considerat natural de Tracia, regió situada al nort de Grècia, famosa pels seus guerrers feroços; esta associació es reflectix en la lliteratura clàssica, a on els tracios són descrits com a seguidors apassionats de Llaures i experts en la guerra (fonts: Homero, Ilíada 5.889–896; Hesíodo, L'escut de Heracles 291–295; Pausanias, Descripció de Grècia 1.3.4).
- ↑ Isidoro de Sevilla: Etimologies (p. 128) relaciona el nom de Mart en el llatí mes, maris, «varó» (p. 178); va dir que el més de març (Martius) es dia aixina per Mart «perque en eixa época tots els sers vius s'inciten a la virilitat (___protected_title_11___, maris) i als plaers de les relacions sexuals».
- ↑ Teogonía, 923
- ↑ Teogonía, 935—937
- ↑ 9,0 9,1 Ilíada II, 440
- ↑ 10,0 10,1 Cornuto: Repàs de les tradicions teològiques dels grecs, 30
- ↑ Ovidio: Fastos V 229
- ↑ Una inscripció ática escrita a finals de el VI: ___protected_title_28___ (Atenes, NM 3851; citat en V (1990). «I. The Sources», Greek sculpture: an exploration, Nova York: Yale University Press. ISBN 978-0-300-04072-2.)
- ↑ Homero: ___protected_title_18___ IV, 436
- ↑ ___protected_title_19___ V, 591
- ↑ ___protected_title_20___ V, 333
- ↑ Boccaccio: ___protected_title_21___ IX, 3
- ↑ ___protected_title_22___ II, 385
- ↑ ___protected_title_23___ II, 515
- ↑ ___protected_title_24___ III, 132
- ↑ ___protected_title_25___ V, 31
- ↑ V: Edipo rei 185.
- ↑ Ilíada, 890
- ↑ Himne homérico VIII, a Llaures
- ↑ Carlos García Gual (1992): Introducció a la mitologia grega. Capítul III ("L'Olimp i els deus"), secció dedicada a Llaures. Aliança Editorial
- ↑ Walter Burkert (1985): Greek Religion: Archaic and Classical. Secció III ("The Gods"), subapartat 2.4 ("Llaures").
- ↑ Grup Tempe, Els deus de l'Olimp, p.109, Aliança Editorial; Madrit, 2001), ISBN 84-206-3648-7.
- ↑ V, Històries V,7.
- ↑ Odissea VIII, 361, en la nota d'Eustacio. Art d'amar, II, 585. V: Tebaida VII, 42.
- ↑ V: Històries IV, 59 i 62.
- IV: text espanyol en Wikisource.
- IV: text grec en Wikisource.
- IV: text espanyol en Wikisource.
- ↑ V: Descripció de Grècia III,15,7.
- ↑ Pausanias III,14,9.
- ↑ Biblioteca mitològica I,9,16.
- ↑ Biblioteca mitològica III,19,7.
- ↑ 34,0 34,1 34,2 Burkert (1985), pág. 169.
- ↑ V: Argonáuticas II, 382; II, 1047.
- ↑ L'illa de Llaures: ¿l'illa Giresun?
- ↑ V. Història d'Alejandro de Macedònia.
- ↑ V. Vida d'Alejandro.
- ↑ Descripció de Grècia I, 8, 4.
- ↑ Descripció de Grècia V, 15, 6.
- ↑ Descripció de Grècia VIII, 44, 7; 48, 4.
- ↑ Biblioteca mitològica III, 4, 1.
- ↑ Descripció de Grècia III, 22, 6.
- ↑ 44,0 44,1 Himnes Homéricos. La Batracomiomaquia, pp.178-179, traducció i notes d'Alberto Bernabé Palleres. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3501-6.
- ↑ Porfirio. Vida de Pitágoras. Argonáuticas Órficas. Himnes Órficos, p.65, nota complementària de Miguel Periago Lorente. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 84-249-1234-9.
- ↑ V: Històries II, 63.
- II: text espanyol en Wikisource.
- II: text grec en Wikisource.
- II: text espanyol en Wikisource.
- ↑ Ilíada V,352.
- ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, p. 44, Barcelona, Paidós, 1981. ISBN 84-7509-166-0.
- ↑ María Luisa Picklesimer, La doble funció del gos Argos en l'Odissea, p.405, en revista Florentia Iliberritana, n.º 8, 1997, pp. 401-419.
- ↑ V V,4,2.
- ↑ V: Argonáuticas II,382 i ss., 1031 i ss. V: Faules XXX.
- ↑ Diccionari Grec-Espanyol en llínea, veu Ἄρειος
- ↑ Odissea VIII, 302 i ss.
- ↑ Odissea VIII,361.
- ↑ 55,0 55,1 Cicerón: Sobre la naturalea dels deus, III 59, 60
- ↑ 56,0 56,1 56,2 Hesíodo: Teogonía 933
- ↑ 57,0 57,1 Simónides: fr. 575 (PMG)
- ↑ Hesíodo: L'escut de Heracles, 445-465
- ↑ Ilíada V, 860
- ↑ Ilíada XX, 69
- ↑ Ilíada XXI, 403 s.
- ↑ Ilíada V,385–91.
- ↑ Ilíada v.832.
- ↑ Ilíada V,455.
- ↑ Ilíada V,855 i sig.
- ↑ Ilíada, Lliure 5, p. Llínees 798–891, 895–898.
- ↑ Ilíada XV,110-28.
- ↑ Ilíada XXI,390 i ss.
- ↑ V: Teogonía 934 i ss.
- ↑ Ilíada IV,436, XIII,299. L'escut de Heracles 191, 460. V: Posthoméricas X,51.
- ↑ Homero, Ilíada V,592.
- ↑ Homero, Ilíada V,593.
- ↑ Homero, Ilíada V,905.
- ↑ Apolodoro, Biblioteca mitològica III,4,1-2.
- ↑ Biblioteca mitològica I 4, 4
- ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Nerio».
- ↑ Corina, frs. 654 i 666
- ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 35, 1-2
- ↑ V: Colecció de metamorfosis 28.
- ↑ Biblioteca mitològica ii,5,9.
- ↑ V, Juan: escolio de la Alejandra de Licofrón (831).
- Reproducció en Google Llibres; pulse's en el ròtul «Pàgina 1097».
- ↑ Biblioteca mitològica III,14,2.
- ↑ L'escut de Heracles 461. Biblioteca mitològica II,5,11.
- ↑ Ovidio: Fastos III, 1–10; Virgilio: Eneida XII, 331–340
- ↑ Heródoto: Històries II, 63
- ↑ Heródoto: Històries, IV, 62
- ↑ Lucano: Farsalia, I, 444–446
- ↑ Vernant: Mythe et pensée chez els Grecs, especialment l'ensaig «___protected_title_10___», reeditat posteriorment en: Mythe et société en Grèce ancienne. També: Els ruses de l'intelligence i La mètis dones Grecs.
- ↑ W. Burkert: Greek Religion (trad. anglesa 1985), especialment: capítul II: "The Gods", secció dedicada a Llaures; i les observacions sobre guerra i sacrifici en els capítuls III i V. Homo Necans (trad. anglesa 1983), sobretot: Introducció; capítul I, dedicat a l'agressió i la violència ritual; conclusions sobre la funció religiosa de la violència.
- ↑ Karl Kerényi: The Gods of the Greeks, capítul "Llaures". En l'edició anglesa de Thames & Hudson (1951), el capítul dedicat a Llaures ocupa aproximadament les pàgines 133–139 (la paginació pot variar segons l'edició). Kerényi caracterisa a Llaures com una potència elemental i primordial de la guerra, evitant interpretacions moralizantes.
- ↑ 91,0 91,1 Apolonio de Rodas: Argonáuticas II 990. Diccionari Grec-Espanyol en llínea,veu Ἁρμονία. Esta nimfa anomenada Harmonía cal distinguir-la de l'Harmonía filla de Llaures i esposa de Cadmo.
- ↑ Corina (PMG 654, col. II i III)
- ↑ Plutarco: Vides Paraleles. Rómulo. I, 3, 4.
- ↑ Tito Livio: Ab urbs condita I, 4; Ovidio: Fastos III, 9-70; Dionisio de Halicarnaso: Antiguetats romanes I, 77
- ↑ Ausonio, 26 2,27 (llibre de églogas)
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VIII 44, 7-8
- ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica III 14,2
- ↑ Faules 173.
- ↑ Orosio, Historiae adversus pagans, I. 15.8-9
- ↑ Higino: Faules, 241
- ↑ Ilíada II 512
- ↑ Estéfano de Bizancio, veu «Bistonia»
- ↑ Etymologicum Magnum, 179.59
- ↑ V: Ètnica (Ἐθνικά) s. v. «___protected_title_11___».
- ↑ Mitógrafo Vaticà II, 6
- ↑ Escolios de les Argonáuticas de Apolonio (2. 373).
- ↑ Pseudo-Plutarco: Sobre els rius, 22 (Aqueloo)
- ↑ Biblioteca mitològica II 7, 7
- ↑ 109,0 109,1 Biblioteca mitològica II 5, 11
- ↑ Sua, veu «Deimos»
- ↑ Tzetzes sobre Licofrón, Alejandra 499
- ↑ Biblioteca mitològica II 5, 8
- ↑ Escolio a Sófocles, Antígona, 12
- ↑ 114,0 114,1 Biblioteca mitològica I 8, 2
- ↑ Dionisíacas XIII.428
- ↑ Aristófanes, La pau, 457; Dionisio de Halicarnaso, Antiguetats romanes III, 48; Eustacio, "sobre Homero", p. 944
- ↑ Higino: Faules 159
- ↑ Descripció de Grècia V 22, 6
- ↑ Tzetzes sobre Licofrón, Alejandra 157
- ↑ Sobre els rius 19. 1
- ↑ Tzetzes: Sobre Licofrón, 651; Servio: Sobre l'Eneida de Virgilio, VIII, 299
- ↑ 122,0 122,1 122,2 122,3 122,4 Biblioteca mitològica I 7, 7
- ↑ Biblioteca mitològica III 5, 5
- ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IX 36, 1
- ↑ 125,0 125,1 Hesíodo: Teogonía 933
- ↑ Plinio el Vell: Història natural VII 57
- ↑ Faules 30, 10
- ↑ Grimal, 1981. «Els autors discrepen en grau sum sobre la genealogia de Ixión. A voltes passa per fill de Llaures o be de Aetón, de Antión o de Pisión».
- ↑ Faules, 159
- ↑ Plutarco: Vides paraleles 36
- ↑ Plutarco: Vides paraleles 23
- ↑ Descripció de Grècia, VII 22, 8
- ↑ Escolio a Píndaro, odes ístmicas I, 79 citant a Dionisio com a autoritat, FGrH 15
- ↑ Himne homérico VIII (a Llaures)
- ↑ Faules 180
- ↑ Escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas I, 1022
- ↑ V: Sobre els rius 3. 2
- ↑ Biblioteca mitològica III 9, 2
- ↑ Biblioteca mitològica: epítome 5, 1
- ↑ Etymologicum Magnum 197.59 veu «Bistonia»
- ↑ Antonino Lliberal: Metamorfosis, 2
- ↑ Escolio a Hesíodo, Treballs i dies 1, p. 28
- ↑ Tito Livio: Ab Urbs condita
- ↑ Escolio L a Apolonio de Rodas, II 946.
- ↑ Tzetzes sobre Licofrón, Alejandra 583 i 1161
- ↑ Etymologicum Magnum 721.43, veu «sólimos»
- ↑ Biblioteca mitològica III 14, 8
- ↑ Sobre els rius 22.1
- ↑ Sobre els rius 7. 5
- ↑ Antonino Lliberal: Metamorfosis, XXI, 1
- ↑ Lemprière, John and Wright, Frederick Adam. Lemprière's Classical Dictionary of Proper Names Mentioned in Ancient Authors. Pág. 358. Routledge, 1949. ISBN 0-7100-1734-0
- ↑ Euripides: Alcestis, 95, 58
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Plantilla:Ref-GML
- Plantilla:Ref-Theoi
- Llaures en la religió grega (anglés)
- Els amors de Heli; Llaures i Afrodita; Leucótoe; Clítie; en Les metamorfosis, d'OVIDIO: Llibre IV, 167-270. Text espanyol en Wikisource.
- IV: text llatí en Wikisource.
- Llaures, Afrodita i Hefesto, en el lloc Icons, de la Càtedra d'Iconografia i Iconología del Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Ciències Humanes de l'Universitat de Roma "La Sapienza"; en italià.
- Iconografia i referències, en el mateix lloc.
- Himne homérico (VIII) a Llaures (Εἲς Ἄρεα).
- Text espanyol en Scribd; pág. 61 de la reproducció electrònica.
- Traducció de Leconte de Lisle al francés (1893), en Wikisource.
- Traducció de Hugh Gerard Evelyn-White al anglés, en Wikisource.
- Text espanyol en Scribd; pág. 61 de la reproducció electrònica.
- Text grec, Archiu:Speaker Icon.svg en oïment, en Wikisource.
- Himnes órficos 64: A Llaures.
- Text anglés en Theoi; trad. de 1792 de Thomas Taylor.
- Text anglés: una atra edició, en el lloc Sacred Texts.
- HIGINO: Faules (Fabulae).
- 159: Els fills de Mart (Martis filii).
- Text anglés en Theoi.
- Text llatí en el lloc de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).
- Ed. de 1872 en l'Internet Archive: text llatí en facsímil electrònic.
- Text anglés en Theoi.
- 159: Els fills de Mart (Martis filii).
- Imàgens de Mart, en el lloc del Institut Warburg.
- Mart, en el Proyecte Perseus.
- Llaures, en el Proyecte Perseus.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ares» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.