Poble romà

Sis dels retrats de mòmies de Fayum, pintures contemporànees de persones en l'Egipte romà des de el I fins a el III

Archiu:Roman Empire map-2.gif

Canvis de fronteres de l'Estat romà des del sigle vaig vore a. C. fins al sigle xv d. C.

El poble romà era el conjunt de ciutadans romans (en latín: Rōmānī; Plantilla:Lang-gr transliteraació: Rhōmaîoi) durant el Regne romà, la República romana i l'Imperi romà.

Evolució

Este concepte va sofrir canvis considerables a lo llarc de la llarga història de la civilisació romana, a mida que les seues fronteres s'expandien i contreen. Originalment solament incloïa als llatins de la pròpia Roma, la ciutadania romana es va estendre al restant dels pobles itálicos en el sigle i a. C. i a casi tots els súbdits de l'imperi romà a finals de l'Antiguetat. En el seu apogeu, els romans varen governar grans parts d'Europa, Propenc Oriente i el nort d'Àfrica a través de conquistes realisades durant la República romana i el posterior Imperi romà. Encara que es definix principalment com una ciutadania, la «romanidad» també s'ha descrit de diverses maneres com una identitat cultural, una nacionalitat o una multietnicitat que finalment va comprendre una vasta diversitat regional.

Les concessions de ciutadania, el creiximent demogràfic i les colónies militars i d'assentament varen incrementar ràpidament el número de ciutadans romans. Este aument va alcançar el seu punt màxim en la Constitució Antonina de l'emperador Caracalla de l'any 212 d. C., que va estendre els drets de ciutadania a tots els habitants lliures de l'imperi. L'identitat romana va proporcionar un major sentit d'identitat comuna i va cobrar importància per a distinguir-se dels no romans, com els colon bàrbars i els invasores. La cultura romana distava molt de ser homogénea; si be existia un llenguage cultural comú, una de les fortalees de l'Imperi romà residia també en la seua capacitat per a incorporar tradicions d'atres cultures, en particular, pero no exclusivament, de Grècia.

El colapse del Imperi romà d'Occident en el sigle v va posar fi a la dominació política de l'Imperi Romà en Europa Occidental, pero l'identitat romana va sobreviure en Occident com un important recurs polític. Pels fracassos del Imperi romà d'Orient, també cridat Imperi bizantí, en el seu intent de reconquistar i mantindre el control d'Occident, i a la repressió dels nous regnes germànics, l'identitat romana es va desvanir en Occident, desapareixent pràcticament en els sigles viii i ix. En l'Orient grecoparlante, encara baix control imperial, l'identitat romana va sobreviure fins a la caiguda de l'Imperi bizantí en 1453 i posteriorment.

Si be l'identitat romana es va desvanir en la majoria dels territoris a on antany va ser prominent, en algunes regions i pobles va demostrar ser considerablement més tenaz. En Itàlia, «romans» (romani en llatí i italià) ha segut contínua i ininterrompudament el gentilici dels ciutadans de Roma des de la fundació de la ciutat fins a l'actualitat. Durant l'Imperi romà d'Orient i durant algun temps despuix de la seua caiguda, els grecs s'identificaven com romioi o noms relacionats. En Suïssa, varis noms són referències romanes: els romandos, suïssos de parla francesa, i els romanches, suïssos de parla romanche. Varis noms deriven del llatí romani, com els rumans, arrumanos, dacorrumanos, meglenorrumanos i istrorrumanos, o del germànic walhaz, un terme que originalment es referia als romans; adoptat en la forma valaco com autodenominaació dels meglenorrumanos.

Bibliografia

• (2021).Kleos: Amsterdam Bulletin of Ancient Studies and Archaeology.4

43-57.ISSN 2468-1555.

• Stouraitis, Yannis (2018). «Byzantine Romanness: From geopolitical to ethnic conceptions», Transformations of Romanness: Early Medieval Regions and Identities (en en), De Gruyter. ISBN 978-3-11-059838-4.
• (1916).American Political Science Review.10(1)

44-69.doi:10.2307/1946302.

• «Constitutional Law: A Fonamental Right at the Threshold of Globalization» (en en). Archivat des d'el original, el 6 de giner de 2022.
• (1997).Mortality.2(2)

103-121.doi:10.1080/713685858.

• (2020).Acta Archaeologica Academiae Scientiarum Hungaricae.71

89-100.doi:10.1556/072.2020.00004.

• (2014).Early Medieval Europe.22(4)

406-418.doi:10.1111/emed.12078.