Anar al contingut

Edicte de Caracalla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Edicte de Caracalla
Bust de Caracalla.

El Edicte de Caracalla (en llatí, Constitutio Antoniniana), promulgat pel emperador Caracalla en l'any 212, va anar un text jurídic que decretava l'extensió de la ciutadania romana a tots els habitants lliures del Imperi romà,[1][2] lo que suponia una important reforma en repercussions en el ius civile i en l'àmbit fiscal de l'Imperi. L'edicte segurament va ser obra del notable grup de juristes de l'entorn de Julia Domna, mare de Caracalla i autèntica corregente.[3] Un fet cridaner és que la major part dels autors antics no varen mencionar el decret, com va ser el cas d'Agustín de Hipona que no va fer cap referència al mateix en La ciutat de Deu.[4]

Segons Mary Beard esta «decisió revolucionària» va afectar a més de trenta millons de persones que de sobte es varen convertir llegalment en romans. «Va ser una de les majors concessions de ciutadania, si no «decisión revolucionaria» major, de l'història universal», afirma Beard.[5] Una valoració que és compartida per Maurice Sartre: «una mida sorprenent», «una novetat extraordinària», que «és una cas únic en el història dels grans imperis».[6]


Segons Mary Beard l'edicte de Caracalla «va canviar per a sempre el món romà», tenint en conte ademés que «el decret de ciutadania va ser solament un element dins d'una àmplia série de transformacions, ruptures, crisis i invasions que varen canviar el món romà fins a fer-ho irreconeixibles en el III El segon mileni romà, que no va terminar fins a la caiguda de Constantinopla en 1453, estava assentat sobre principis en la seua totalitat nous, sobre un nou orde mundial i, durant la major part del temps, sobre una religió diferent... En el seu segon mileni, Roma era efectivament un nou estat emmaixquerat baix un nom vell».[7]

Per la seua banda Maurice Sartre destaca les conseqüències jurídiques de la Constitutio: «A partir d'eixe moment, existix una certa igualtat d'estatus entre la major part dels habitants de l'imperi, siga com siga el seu orige. El fet de que cada u siga ciutadà romà situa a tot lo món en un pla d'igualtat potencial davant la llei i autorisa a no importa qué habitant de l'imperi a apelar a la justícia imperial. El dret romà, que no s'aplicava fins a llavors més que a una minoria, es convertix en la base jurídica de les relacions entre l'aplastant majoria dels habitants de l'Imperi. Açò no pot més que favorir la seua difusió i unificar les pràctiques jurídiques. Pero, cal insistir en això, tots els drets locals seguixen sent llegítims».[4]

Motius

[editar | editar còdic]

En el propi edicte es diu que l'objectiu era fer honrar als deus de Roma pel conjunt de la «comunitat» romana, és dir, pel conjunt del cos cívic de la ciutat. No obstant, l'escritor antic Dion Casio, contemporàneu de Caracalla, va donar una explicació menys honorable: lo que es buscava era aumentar els ingressos de l'Estat fent pagar a tots els habitants lliures de l'Imperi els imposts que fins a llavors només pagaven els ciutadans romans i que Caracalla acabava precisament de crear atres nous:[8]

[Caracalla] va fer de tots els habitants de l'imperi ciutadans; en apariència, els honrava, pero el seu fi real era incrementar els seus ingressos per este mig, perque, com a estrangers, no tenien que pagar la major part d'estos imposts.[...]
Va promulgar nous imposts, va reemplaçar l'impost del 5% sobre les vendes d'esclaus, els llegats i totes les donacions per un impost del 10%, va abolir el dret de successió i l'exenció d'imposts que havia segut concedida als que eren parents pròxims del difunt. És per açò que va fer de tots els habitants del seu imperi ciutadans romans.


Entre els historiadors moderns seguixen sent objecte de debat les raons per les que va ser promulgat l'edicte[9][10] encara que la més acceptada, partint de Dion Casio i també d'Edward Gibbon, és que l'intenció de Caracalla va ser la d'incrementar els ingressos fiscals de l'Imperi en aumentar el número de persones que haurien de pagar imposts sobre la manumisió d'esclaus o sobre els drets de successió. D'eixa forma hauria pretés sufragar les costoses campanyes militars de l'emperador en la frontera nort contra els germans i en Orient contra els parts.

Tondo severiano, en el que apareix la família imperial formada per Septimio Sever i Julia Domna, i els seus fills Caracalla i Geta, el rostre del qual ha segut picat i eliminat despuix del seu assessinat per orde del seu germà i el seu posterior damnatio memoriae.

Mary Beard no veu clar que el motiu fora aumentar els ingressos de l'Estat, perque si va ser eixe, «va ser una manera fart engorrosa d'abordar l'assunt. No hi havia necessitat de concedir la ciutadania a més de trenta millons de persones si lo que es pretenia era aumentar els ingressos derivats dels imposts».[11] Per la seua banda José Manuel Roldán considera que va ser la tradició adversa a Caracalla, representada per Dión Casio, la que va difondre l'idea de que l'edicte «hauria tingut com a objecte aumentar el número de contribuents somesos a l'impost de successions, que només afectava als ciutadans». Segons Roldán la finalitat de l'Edicte hauria segut jurídica i religiosa: «l'emperador desijava estendre a tots els súbdits la veneració pels deus de Roma. En tot cas, en l'Edicte es culminava la política progressiva de concessió dels drets de ciutadania, iniciada per Roma sigles arrere en el seu àmbit de domini, i es complia finalment l'igualació jurídica de romans, italians i provincials i, en ella, l'unitat de dret en el món romà, sense suprimir les "pàtria particulars"».[12]

Maurice Sartre considera que els motius fiscals o religiosos no són necessàriament excloents. «Es coneix la religiositat extrema de l'emperador i no se li poden puix rebujar Constitutio Antoniniana els motius que dona» i, per un atre costat, el «atractiu del guany» no pot ser descartat en un moment en que el Tesor romà travessava per dificultats cròniques i que Caracalla necessitava diners per a finançar una nova campanya contra els parts. Sartre afirma que no cal reduir a una causa única l'orige de l'edicte. Aixina, propon atres dos raons: guanyar-se el respal dels habitants de les províncies despuix de haver assessinat en febrer de 212 al seu germà Geta para no compartir el poder en ell; i l'influència de la noció de l'universalitat del home que defenien els estoicos.[13]

Subjectes de la reforma

[editar | editar còdic]
L'Imperi romà en 210, baix Caracalla.


Fins a l'any 212, la península itálica, que constituïa l'extensió metropolitana de la mateixa Roma,[14] era l'únic territori a on tots els seus habitants lliures gojaven de la plena ciutadania romana, gràcies a la Lex Plautia Papiria, resultat de la Guerra Social del 99-88 a. C.,[15] mentres que fòra d'ella, en les províncies,[16] la ciutadania romana es llimitava a les ciutats en status de colónia romana i de municipia optimo iure, aixina com a determinats subjectes que el havien adquirit o heretat individualment. Per això la gran majoria dels habitants provincials lliures estava composta per peregrini, és dir, per no ciutadans.[17][15]

A lo llarc de el I els notables de les províncies, a sovint relacionats en polítics romans, varen ser rebent com recompensa la ciutadania romana, lo que els situava per damunt dels habitants de la seua ciutat que seguien sent simples peregrini i ademés, si eren suficientment rics, podien accedir al cursus honorum de les magistratura romanes i ingressar en l'orde ecuestre i inclús en l'orde senatorial. En el advenimiento del Principat la prerrogativa de concedir la ciutadania va passar en exclusiva als emperadors, lo que suponia que el nou ciutadà adoptava el nom i el gentilici d'eixe emperador , per eixemple, els promoguts per César Augusto duyen el nom de Caii Iulii. L'emperador Claudio va concedir la ciutadania romana als notables que havien eixercit magistratura en les seues ciutats, adoptant el nom de Tiberii Claudii. Baix Vespasiano va haver ciutats, especialment en Hispania, que varen rebre el dret llatí, lo que suponia que els seus magistrats obtenien la ciutadania romana en quant deixaven el càrrec i a partir de la dinastia Flavia vàries ciutats varen rebre l'estatut de colónia, lo que suponia que tots els seus habitants en bloc obtenien la ciutadania romana. D'esta forma a finals de el II pràcticament tots els exmagistrados tenien la ciutadania romana i com la ciutadania es transmetia als fills llegítims, el número de ciutadans romans va ser aumentant ràpidament, encara que seguien sent minoritaris fòra d'Itàlia.[18] Es distinguien perque duyen la tria nomina i pagaven l'impost del 5 % sobre les successions.[19]

Plaques de bronzes d'un diplomar militar trobat en Egipte, depositades actualment en el Museu Britànic, en el que es concedix en l'any 79 d. C. la ciutadania romana al soldat Marque Papirio despuix de ser llicenciat.

Atres formes d'accés a la ciutadania era la manumisió d'esclaus per part de ciutadans romans, perque els fills d'estos libertos eren considerats ciutadans romans sense cap restricció. Una atra via àmpliament utilisada era l'eixèrcit. En principi només podien formar part d'ell els ciutadans romans, pero quan varen començar els problemes de reclutament es va estendre la costum de concedir la ciutadania romana als voluntaris que es enrolaran en les legions i als que formaren part de les tropes auxiliars romanes despuix de vint anys de servici l'obtenien, inclosos les seues esposes i fills.[19]


En l'any 212, per mig de la Constitutio Antoniniana, l'emperador Caracalla va estendre la ciutadania romana a tots els habitants lliures de l'Imperi, sent la majoria dels no ciutadans i beneficiaris de l'edicte el gros dels habitants de totes les províncies, les quals s'estenien des d'Orient Mig a la península ibèrica, i des d'Egipte fins a Britania. D'esta forma a partir de llavors «la casi totalitat dels hòmens lliures de l'Imperi es troba reunida en un cos únic de ciutadans», ha senyalat Maurice Sartre. Els nous ciutadans varen adoptar ràpidament la tria nomina incloent en la mateixa Aurelius, el nom de l'emperador que els havia concedit la ciutadania romana.[20]

S'excloïa a una única categoria de habitants lliures: els dediticii, els que pertanyien a regions vençudes desprovistas d'organisació cívica, pero el seu número havia descendit des de que Septimio Sever haguera procedit a la municipalizaació d'Egipte per lo que els seus habitants varen deixar de ser dediticii per a passar a ser peregrini.[15] No es feya menció alguna als esclaus de cap tipo, puix en el dret romà no eren considerats persones, en el sentit jurídic-civil, sino que jurídicament tenien la consideració de «coses», per lo que se'ls aplicaven les regles del ius ad rem, o «dret sobre les coses».

La decisió de l'emperador Caracalla no va obtindre un gran acolliment per part de les classes altes,cita requerida tant per part de familiars i aplegats de l'emperador, com per part d'autors, com el historiador Dión Casio.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Beard, 2018, p. 561.
  2. ↑ Roldán, 2022, p. 399. «El otorgamiento no suponia la supressió dels drets tradicionals i dels diferents gèneros de vida en l'Imperi, i d'ell només quedaven exclosos els «El otorgamiento no suponía la supresión de los derechos tradicionales y de los diferentes géneros de vida en el Imperio, y de él sólo quedaban excluidos los dediticii, las poblaciones bárbaras, establecidas dentro de las fronteras romanas», les poblacions bàrbares, establides dins de les fronteres romanes»
  3. ↑ Roldán, 2022, p. 398.
  4. ↑ 4,0 4,1 Sartre, 2012, p. 73.
  5. ↑ Beard, 2018, pp. 561-562. «Va eliminar d'un plumazo la diferència llegal entre governants i governats, i la culminació d'un procés que s'havia prolongat durant casi un mileni. [...] Durant sigles, els enemics derrotats s'havien convertit en romans. Els esclaus havia obtingut la ciutadania romana en el moment de la seua lliberació. I, a mida que transcorria el temps, gran número de provincianos, tant soldats com a civils, conseguien la ciutadania com recompensa per la seua llealtat, servici i colaboració. Tot això no sense polèmica o conflicte. [...] En 212 d.C. Caracalla va culminar un procés que en el mit romà havia iniciat Rómulo mil anys abans: en l'any 753 a.C. segons la data convencional. El pare fundador de Roma solament va poder establir la seua nova ciutat oferint la ciutadania a tots els que acodien a ella, convertint als estrangers en romans».
  6. ↑ Sartre, 2012, p. 68; 73. «Un imperi pretén gestionar junts poblacions variades ètnicament, culturalment, religiosament. En tots els llocs, un poble dominant —a sovint minoritari— goja ell únicament de la plenitut de drets civils i sobretot polítics. En atres térmens, cada imperi és una yuxtaposició de nacions gojant d'una autonomia més o menys gran. En la Constitució de 212, es canviava clarament de concepció: entre els hòmens lliures, ya no hi havia, llegalment, més que "romans"».
  7. ↑ Beard, 2018, pp. 563-564. «Despuix de mil anys, "el proyecte de ciutadania" de Roma s'havia completat i havia escomençat una nova era. No obstant, no va ser una era d'igualtat pacífica i multicultural. Una volta derribada la barrera del privilegi es va alçar una atra en el seu lloc, en térmens molt diferents. Una volta concedida a tot lo món, la ciutadania es va fer irrellevant. A lo llarc de el III, lo que va cobrar importància i va dividir de nou als romans en dos grups, en drets desiguals posats formalment per escrit en la llegislació romana, va ser la distinció entre els Edicto de Caracalla (lliteralment, "els més honorables", l'èlit enriquida i també els soldats veterans) i els Constitutio Antoniniana (lliteralment "la classe més baixa")Per eixemple, solament els «El otorgamiento no suponía la supresión de los derechos tradicionales y de los diferentes géneros de vida en el Imperio, y de él sólo quedaban excluidos los dediticii, las poblaciones bárbaras, establecidas dentro de las fronteras romanas» estaven exents, com antany ho varen estar tots els ciutadans, de castics degradants o especialment cruels com la crucifixión o la flagelación. Els ciutadans de "la classe més baixa" es varen vore exposts el tipo al tipo de penes que abans estava reservat als esclaus i als no ciutadans. La nova frontera entre autòctons i forasters seguia la llínea de la riquea, la classe i l'estatus».
  8. ↑ Sartre, 2012, p. 68;72.
  9. ↑ Beard, 2018, p. 562. «La raó que va dur a Caracalla a donar este pas, en aquell precís moment, ha desconcertat als historiadors des de llavors»
  10. ↑ Sartre, 2012, p. 72.
  11. ↑ Beard, 2018, p. 563.
  12. ↑ Roldán, 2022, p. 399.
  13. ↑ Sartre, 2012, pp. 72-73.
  14. ↑ «Encyclopædia Britannica: Sharply distinguished from Italy were the provinces of the empire».
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Sartre, 2012, p. 68.
  16. ↑ Dolganov, Anna (1 de giner 2021). “Documenting Roman Citizenship”. Vaig, C. And Llaven, M. (Eds) Imperial and Local Citizenship in the Long Second Century, Oxford University Press, pp. 185-228.
  17. ↑ "Clapix Antinquity" by Richard Lim in The Edinburgh Companion to Ancient Greece and Rome. Edinburgh University Press, 2010, p. 114.
  18. ↑ Sartre, 2012, pp. 68-70.
  19. ↑ 19,0 19,1 Sartre, 2012, p. 70.
  20. ↑ Sartre, 2012, p. 71.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBeard2018">Beard (2018). SPQR. Una història de l'antiga Roma, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-08-19521-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRoldán2022">Roldán (2022). Història de Roma, 2ª edició, Salamanca: Edicions Universitat de Salamanca. ISBN 978-84-1311-703-4.
  • (2012).'El Histoire'.(372)
68-73.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Edicte_de_Caracalla&oldid=897617»