Administració provincial romana

Divisió provincial de l'imperi cap a l'any 109 en la seua màxima expressió, durant el periodo de l'emperador Trajano. En rosa (fòra d'Itàlia) les províncies senatorials, a on el Senat nomenava als procósules, generalment, les incorporades durant la República romana —llevat la major part d'Hispania i Galia—, que havien quedat pacificadas i llunt del llimes, i per tant tenien poques o cap legió en elles, i en vert les províncies imperials, a on l'Emperador nomenava als legatus Augusti, generalment les incorporades durant l'Imperi romà. La primera divisió entre províncies senatorials i imperials es va realisar al començ del mandat d'Augusto en l'any 14 a. C.

A partir de les reformes de Diocleciano (284-305) les províncies es subdividieron, i el seu número va passar a ser d'un centenar, i es varen agrupar en circumscripcions denominades diòcesis, a càrrec d'un vicari de cada u dels quatre prefectos del pretori.

La '___protected_title_2___' va sorgir quan la primera guerra púnica va dur en si l'expansió del territori de Roma fora d'Itàlia (la qual no era una província, sino el territori metropolità de la mateixa Roma), bàsicament a les illes mediterrànees.

Història

Al principi els dos cònsuls tenien la responsabilitat de l'administració. Els cuestorés itálicos eren considerats auxiliars dels cònsuls. En les illes (Cerdenya, Còrsega i Sicília) es varen establir cuestores particulars dependents dels cònsuls, pero el sistema no va funcionar. Es feya precís buscar una nova figura jurídica que administrara els territoris provincials.

El procònsul tenia un alt ranc dins de les magistratura romanes: venia despuix del cònsul. El seu ranc era equivalent al del pretor pero ho eixercia sobre un territori determinat (província), mentres que les funcions del pretor comprenien la totalitat del territori de la República.

El procònsul era al mateix temps general, administrador i juge suprem en la seua província, i reunia en les seues mans totes les funcions que antigament havien tingut els cònsuls i que ara estaven repartides entre els cònsuls, el pretor, el censor, els edils curules, els tres viri nocturni, els tribunos del poble i el cap de la cavalleria. Únicament les qüestions financeres de la província escapaven a la seua imperium, ya que per a portar-les a terme es va crear la figura del cuestor provincial o procuestor, que depenia directament del Senat. Als procònsuls se'ls exigia sobrietat i probitat.

Entre els tres d'Hispania va figurar Catón, que va administrar la província d'Hispania Citerior en una probitat i una celosia ahorrativo excepcional, pero el seu eixemple va tindre pocs imitadors. Catón viajava per la província a peu en un sol servidor. Quan va terminar el seu servici va vendre el seu cavall per a no carregar a l'Estat en les despeses del transport.

Com els procònsuls eren verdaders reis de la seua província, el seu poder absolut va dur a sovint a la corrupció; exigien «donatius voluntaris» a les ciutats, i atres pràctiques illegals. Quan viajaven podien solicitar hostage gratuït i fer algunes requises, lo que va donar lloc a abusos i exacció. Per necessitats del servici o de les seues gents, o en cas de guerra, o també per necessitats dels soldats, podien exigir grans a preus moderats. Açò es va convertir en una font de exacció injustes. Finalment els procònsuls exigien recursos per a sufragar les festes populars romanes. El Senat va establir llimitacions en el 171 a. C., pero els magistrats corruptes rara volta varen ser jujats.

Les ciutats que eren someses perdien la seua independència per a establir tractats en atres ciutats o Estats i per a fer la guerra o firmar la pau. Els seus ciutadans no podien adquirir territoris fòra de la seua ciutat, i provablement tampoc podrien casar-se fòra d'ella. Els ciutadans no podien dur armes salve per orde expressa del procònsul. La moneda romana no va ser imposta, pero tenia curs llegal.

En cada ciutat somesa es va tendir a favorir l'accés al poder en els consells locals de l'aristocràcia. Roma podia enviar a les ciutats a ciutadans romans o dels territoris somesos sense llimitació.

El cens quinquenal, seguint el model romà, va ser establit per a totes les ciutats. Cada ciutat tenia fixat un contingent que devia facilitar a l'Eixèrcit regularment.

Els imposts establits eren el diezmo de les collites i productes de la terra, i una veinteava part del valor de les mercaderies que passaven pel territori en qüestió, tant per a entrar com per a eixir (postoria). Algunes ciutats estaven exentes per la qual cosa no estaven someses a estos imposts. A unes atres, junt a l'immunitat o exenció d'imposts se'ls va concedir el ranc de ciutats sense sufragi o atres nivells de drets.

Junt a les ciutats someses en els seus diversos graus, estaven les colónies romanes i, sobretot, les colónies de dret llatí, que els seus ciutadans podien gojar de la ciutadania romana o llatina (en restriccions), i les ciutats de ranc municipal. La majoria de les colónies de dret llatí es varen fundar en el nort d'Itàlia, perque esta regió, al contrari de l'Itàlia peninsular, va ser administrada com a territori provincial fins a el I, baix el nom de Galia Cisalpina, pero, a pesar d'açò, era considerada dins del mateix àmbit geogràfic italià que Roma i Itàlia, al com va ser definitivament anexionada en el 42 a. C. (deixant d'existir com a província), despuix de la Lex Roscia del 49 a. C., emanada per Juliol César, que otorgava la plena ciutadania romana a tots els habitants cisalpinos. Des del 238 al 221 a. C. els establiments i assentaments romans es varen dirigir principalment a esta zona. Posteriorment, la segona guerra púnica, va interrompre el procés i va dur als romans a Hispania.

Els primers procònsuls de la Hispania Citerior varen tindre la missió de pacificar el territori i varen actuar més com a caps militars que com a caps polítics.

La pertinença a un territori, en este cas una província, no constituïa cap situació jurídica, puix la condició de la persona en el dret romà, no estava lligada al territori, sino a la ciutat. En efecte, el dret romà efectua els «contractes» o pactes, en ciutats o be en grups assimilables a una ciutat (este contracte, conegut per foedus, establia l'autonomia local i les prestacions a les que estava somesa la ciutat; quan es tractava d'una ciutat colonial, es regia per la lex colónia, normalment en dret llatí, encara que en tendència a assimilar-se de ple dret, (llevat en cas de rebelió en que la seua situació podia empijorar).

Se sap que l'establiment romà en províncies va comportar la creació d'un ager publicus important (fins a llavors el ager públic era solament una chicoteta part del territori conquistat). Sobre este ager provincial s'establiran més vesprada les noves colónies. Alguns d'estos terrenys eren arrendats per a pastures o camps de cultiu (l'arrendatari devia pagar el 10 % del producte). Quan en el ager existien boscs, mines, ports, salines, etc. la seua explotació era confiada a uns intermediaris (publicani). Les mines de Hispania varen ser arrendades aproximadament a partir del 178 a. C.

Els habitants de les províncies estaven exents del servici militar, encara que eren normalment reclutats com a voluntaris. Els ciutadans romans de províncies no estaven subjectes a tribut individual.

En províncies, els habitants de les ciutats vençudes eren venuts com a esclaus o be eren inclosos en els dominis de Roma baix la cobertura de ciutadans de ciutats aliades que conservaven una independència municipal i la seua llibertat d'imposts.

En algunes províncies (Àfrica, Sicília, Còrsega i Cerdenya, i les d'Hispania) es recaptaven taxes i imposts seguint el sistema ya existent en els cartagineses quan varen governar estos territoris. En teoria la recaptació era per a satisfer les despeses de l'administració i la defensa de la província, pero el sistema es va estendre més vesprada a les províncies d'Iliria i Macedònia, a on Roma no va assumir ni la defensa ni les administracions municipals.