Anar al contingut

Primera guerra púnica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Primera guerra púnica

Artícul bo

Plantilla:Campanyes de la primera guerra púnica La primera guerra púnica (264-241 a. C.) va ser la primera de tres guerres lliurades entre Cartago i Roma, les dos principals potències del Mediterràneu occidental a principis de el III La guerra va durar 23 anys, per lo que es va convertir en el conflicte continu més llarc i la major guerra naval de l'antiguetat disputada per les dos potències que varen lluitar per la supremacia. Les guerres es varen lliurar principalment en l'illa mediterrànea de Sicília i les seues aigües circumdants, i també en el nort d'Àfrica. Despuix d'immenses pèrdues materials i humanes en abdós bandos, els cartagineses varen perdre la guerra.

La guerra va començar en el 264 a. C. quan els romans es varen apoderar de Mesina, en Sicília. Llavors els romans varen pressionar a Siracusa, l'única potència independent significativa de l'illa, per a que s'aliara en ells i varen sitiar la base principal de Cartago, Agrigent. Un gran eixèrcit cartaginés va intentar alçar el lloc en el 262 a. C., pero va sofrir una greu derrota en la batalla homònima. Els romans després varen construir una armada per a desafiar als cartagineses, i gràcies a tàctiques noves, els infligieron varis revessos. Varen prendre una base cartaginesa en Còrsega, pero els cartagineses varen rebujar el posterior atac a Cerdenya, en el qual els romans varen perdre també la base corsa.

Aprofitant les seues victòries navals, els romans varen despachar una flota a invadir el nort d'Àfrica, que els cartagineses varen tractar d'interceptar. No obstant, varen sofrir un nou descalabro en la batalla de la veta Ecnomo, en la que va anar possiblement la batalla naval més gran de l'història pel número de combatents. L'invasió romana va ser ben al començ i en el 255 a. C. els cartagineses varen demanar la pau, pero les condicions exigides per l'enemic varen ser tan dures que varen optar per continuar lluitant i varen véncer als invasores. Els romans varen enviar una flota per a evacuar als seus supervivents i els cartagineses es varen opondre a ella en la batalla de la veta Hermeo, en la que varen sofrir una nova i dura derrota. Una tormenta va destruir la flota romana mentres retornava a Itàlia; l'esquadra va perdre la majoria dels seus barcos i més de cent mil hòmens.

La guerra va continuar, sense que cap bando poguera obtindre una ventaja decisiva. Els cartagineses varen atacar i varen recuperar Agrigent en el 255 a. C., pero varen creure que no podrien controlar la ciutat, per lo que la varen arrasar i varen abandonar. Els romans varen reconstruir ràpidament la seua flota, varen afegir doscents vint nous barcos i varen conquistar Panormo —actual Palermo— en el 254 a. C., pero a l'any següent, varen perdre cent cinquanta barcos per una tormenta. Els cartagineses varen intentar recuperar Panormo en el 251 a. C., pero varen perdre la batalla que es va lliurar junt a les muralles. Llentament, en el 249 a. C., els romans varen ocupar la major part de Sicília i varen sitiar les dos últimes fortalees cartaginesas, en l'extrem occidental de l'illa. També varen acometre per sorpresa a la sura enemiga, pero varen ser vençuts en la batalla de Drépano. A esta victòria cartaginesa li va seguir la de la Phintias, combat en el que els romans varen perdre la majoria dels bucs de guerra que els quedaven. Despuix de varis anys d'estancament, els romans varen reconstruir la seua flota novament en el 243 a. C. i varen bloquejar efectivament les guarnicions cartaginesas. Cartago va reunir una flota en la que socórrer-les, que va acabar empero destruïda en la batalla de les illes Egadas en 241 a. C., lo que va obligar a les tropes cartaginesas aïllades en Sicília a negociar la pau.


Finalment es va acordar un tractat pel qual Cartago va pagar grans indemnisacions i Roma va anexar Sicília com província. A partir de llavors, la República romana va ser la principal potència militar del Mediterràneu occidental i, cada volta més, de la regió mediterrànea en el seu conjunt. L'immens esforç de construir mil galeras durant la guerra va assentar les bases per al domini marítim de Roma durant siscents anys. El final de la guerra va desnugar una regirada important pero infructuosa dins de Cartago. La competència estratègica no resolta entre Roma i Cartago va dur a l'esclat de la segona guerra púnica en 218 a. C.

Situació

[editar | editar còdic]
A black and white aerial photograph of an urban area by the siga with a water-filled, torus-shaped inlet.
Plantilla:Center

La República romana es va estar expandint hostilment en el sur de l'Itàlia continental durant un sigle abans de la primera guerra púnica.[1] Va conquistar l'Itàlia peninsular al sur del riu Arno en el 272 a. C., quan les ciutats gregues del sur —Magna Grècia— es varen sometre al final de la guerra pírrica.[2] Durant este periodo, Cartago, en la seua capital en lo que hui és Tunis, va aplegar a dominar el sur d'Espanya, gran part de les regions costeres del nort d'Àfrica, les Illes Balears, Còrsega, Cerdenya i la mitat occidental de Sicília, territoris integrats en un imperi militar i comercial.[3] A partir de 480 a. C., Cartago havia lliurat una série de guerres de resultat incert contra les ciutats estat gregues de Sicília, encapçalades per Siracusa.[4] Cap a el 264 a. C. Cartago i Roma eren les potències preeminents en el Mediterràneu occidental.[5] Els dos Estats havien afirmat vàries voltes la seua amistat mútua en aliances oficials: en 509 a. C., 348 a. C. i al voltant de el 279 a. C. Les relacions entre ells eren bones i els unien forts vínculs comercials. Durant la guerra pírrica de 280-275 a. C., contra un rei d'Epiro que va lluitar alternativament contra Roma en Itàlia i Cartago en Sicília, està última va proporcionar recursos als romans i en a lo manco una ocasió va usar la seua armada per a transportar un contingent romà.[6][7]


En 289 a. C., un grup de mercenaris italians coneguts com mamertinos, prèviament contractats per Siracusa, va ocupar la ciutat de Mesana —l'actual Mesina— en l'extrem noreste de Sicília.[8] Pressionats per Siracusa, els mamertinos varen demanar ajuda tant a Roma com a Cartago en el 265 a. C. Els cartagineses varen actuar primer, acuciaron a Hierón II, rei de Siracusa, per a que no prenguera més mides i convencera als mamertinos de que acceptaren una guarnició cartaginesa.[9] Segons Polibio, es va produir un considerable debat en Roma sobre si acceptar el demanat d'ajuda dels mamertinos. Com els cartagineses ya havien guarnit Mesana, l'acceptació podria conduir fàcilment a la guerra en Cartago. Els romans no havien mostrat anteriorment cap interés en Sicília i no desijaven acodir en ajuda dels soldats que havien arrebatat injustament una ciutat als seus llegítims posseïdors. No obstant, molts d'ells varen vore ventages estratègiques i monetàries si s'afiançaven de Sicília. L'estancat Senat romà, possiblement a instàncies d'Api Claudio Cáudex, va dur l'assunt a l'assamblea popular en el 264 a. C. Cáudex va animar a votar a favor de l'acció i va oferir la perspectiva d'un botí abundant; l'assamblea popular va decidir acceptar el demanat dels mamertinos;[10][11][12] es va nomenar a Cáudex cap d'una expedició militar, en órdens de passar a Sicília i colocar una guarnició romana en Mesana.[13][14]

Un mapa del Mediterràneu occidental que mostra el territori controlat per Cartago i Roma en la primera guerra púnica.
Plantilla:Center

La guerra va començar quan els romans varen desembarcar en Sicília en el 264 a. C. La ventaja naval cartaginesa no va bastar per a impedir la travessia romana pel estret de Mesina.[15] Dos legions manades per Cáudex varen marchar a Mesana, a on els mamertinos havien expulsat a la guarnició cartaginesa d'Hannón —sense relació en Hannón el Gran— i varen sofrir un sege conjunt de cartagineses i siracusanos.[16] Les fonts no tenen clar per qué, pero primer els siracusanos i després els cartagineses es varen retirar del lloc. Els romans varen marchar cap al sur i, a la seua volta, varen sitiar Siracusa, pero es varen retirar pronte en carir de força suficient i de llínees de suministrament segures, requisits indispensables per a poder rendir la plaça.[17] L'experiència dels cartagineses durant els dos sigles anteriors de guerra en Sicília indicava que no era possible lliurar una batalla decisiva: els eixèrcits s'agotaven a causa de les grans pèrdues i les despeses enormes; açò va fer que els dirigents cartagineses esperaren que esta guerra seguira un curs similar a les anteriors que havien lliurat en l'illa. Mentrestant, la seua marejant superioritat marítima permetria que la guerra es disputara llunt del núcleu de l'imperi púnico, que podia seguir prosperant pese a la lluita.[18] Açò permetia als cartagineses reclutar i pagar un eixèrcit que operaria en camp obert contra els romans, mentres que les seues ciutats de recias defenses podien ser abastides per mar i servir de base defensiva des de les que operar.[19]

Eixèrcits

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Eixèrcit consular.
A monochrome relief stele depicting two figures dressed as Roman legionaries
Detalle del relleu de l'altar de Domicio Enobarbo que mostra dos soldats d'infanteria romans de el II


Els ciutadans romans adults varons eren elegits per al servici militar; la majoria servia com infanteria, mentres que la minoria més rica aportava el contingent de cavalleria. Tradicionalment, els romans reclutaven dos legions, cada una de quatre mil doscents infants[n. 1] i trescents ginets. Una chicoteta part de l'infanteria la componien escaramuzadores armats en javalinas. El restant estava equipat com infanteria pesada, en armadura, un escut gran i espasa curta. Els infants es dividien en tres files, de les quals la primera fila també duya dos javalines, mentres que els soldats de la segona i la tercera portaven en el seu lloc una llança. Tant les subunidades legionari com els legionaris individuals lluitaven en un orde relativament obert. Per lo general, un eixèrcit es formava combinant una legió romana en una atra de tamany i equip similars que proporcionaven els aliats llatins.[21]

Els ciutadans cartagineses solament servien en l'eixèrcit si existia una amenaça directa per a la ciutat. En la majoria de les circumstàncies, l'eixèrcit cartaginés es nutria d'estrangers, molts del nort d'Àfrica, que proporcionava vàries tropes especialisades, entre elles: infanteria organisada en formació tancada, equipada en grans escuts, caixcos, espases curtes i llances llargues i escaramuzadores d'infanteria llaugera armats en javalines; cavalleria de choc que també combatia en formació tancada[n. 2] —també coneguda com a «cavalleria pesada»— que portava llança; i escaramuzadores de cavalleria llaugera que llançaven javalines des de llunt i evitaven el combat cos a cos.[23][24] Tant Hispania com Galia varen proporcionar infanteria veterana: tropes desarmades que carregaven feroçment, encara que tenien reputació de rendir-se si el combat s'allargava.[23][25][n. 3] La major part de l'infanteria cartaginesa lluitava en una formació compacta coneguda com falange, generalment de dos o tres llínees.[24] Es varen reclutar honderos especialisats en les illes Balears.[23][26] Els cartagineses també varen amprar elefants de guerra; en el nort d'Àfrica habitaven per llavors elefants forestals africans.[n. 4][25][28] Les fonts no tenen clar si duyen torretes per a transportar guerrers.[29]

Armada

[editar | editar còdic]

Els quinquerremes, barcos de cinc rems com indica el nom,[30] varen ser la principal nau de les flotes romana i cartaginesa durant les guerres púnicas.[31] Tan ubic era este tipo de navío que Polibio ho usa com a abreviatura de «buc de guerra» en general.[32] Un quinquerreme duya una tripulació de trescents hòmens: doscents huitanta remeros i vint tripulants i oficials de coberta.[33] També duya normalment una dotació de quaranta infants de marina —generalment soldats assignats al barco—,[34] que aumentava fins als cent vint si es pensava que la batalla era imminent.[35][36]


Un diagrama que mostra l'ubicació i l'us d'un corvus en una galera romana.
Plantilla:Center

Conseguir que els remeros remaren com una unitat, per no parlar d'eixecutar maniobres de batalla més complexes, requeria un entrenament llarc i ardu.[37] A lo manco la mitat dels remeros necessitaven haver tingut una miqueta d'experiència per a que el barco es manejara en eficàcia.[38] Com a resultat, els romans estaven inicialment en desventaja front als cartagineses, més experimentats en el mar. Per a contrarrestar açò, els romans varen introduir el corvus, un pont d'1,2 m d'ample i 11 m de llarc, en un punche pesat en la part inferior, que es va dissenyar per a perforar i ancorar en la coberta del barco enemic.[35] Permetia als legionaris que actuaven com a infants de marina abordar naus enemigues i capturar-les, en lloc d'amprar l'anterior tàctica tradicional d'envestir-les en el espolón de la proa.[39]

Tots els bucs de guerra estaven equipats en ariets, un joc triple de fulls de bronze de xixanta centímetros d'ample i fins a doscents setanta quilograms de pes que es colocaven en la llínea de flotació. En el sigle anterior a les guerres púnicas, l'abordage s'havia tornat cada volta més comú i l'envestida havia disminuït, ya que els bucs més grans i pesats adoptats en este periodo carien de la velocitat i maniobrabilidad necessàries per a envestir, mentres que la seua construcció més robusta reduïa l'efecte del espolón inclús en cas d'impacte directe. L'adopció romana del corvus va ser una conseqüència d'esta tendència i va compensar la seua desventaja inicial en navegació. El pes adicional en la proa comprometia tant la maniobrabilidad del barco com la seua navegabilitat, i en la mar agitada, el corvus es tornava inútil.[39][40][41]

Sicília 264-256 a. C.

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Batalla de Mesina.
A relief map of Sicily showing the main cities at the clave of the First Punic War
Sicília, escenari principal de la guerra.

Gran part de la guerra es va lliurar en Sicília o en les aigües propenques. Llunt de les costes, el seu terreny accidentat dificultava la maniobra de grans eixèrcits i favoria la defensa front a l'ofensiva. Les operacions terrestres es varen llimitar en gran mida a incursions, seges i hostigamiento; en vintitrés anys de guerra en Sicília solament va haver dos batalles campals a gran escala: la d'Agrigent en el 262 a. C. i la de Palermo en el 250 a. C. La llabor de guarnició i els bloquejos terrestres eren les operacions més comunes per a abdós eixèrcits que les batalles en camp obert.[42]


Des d'antic, els romans nomenaven cada any a dos caps militars, els cònsuls, per a que manaren cada u un eixèrcit. Als dos de l'any 263 a. C. li'ls va despachar a Sicília al front de quaranta mil soldats.[43] Siracusa va sofrir un nou sege i, com no esperava rebre auxili cartaginés algun, es va afanyar a fer les paus en els romans: es va convertir en aliat romà, va pagar una indemnisació de cent talents d'argent[n. 5] i, potser lo més important, va accedir a ajudar a abastir a l'eixèrcit romà en Sicília.[45] Despuix de la deserció de Siracusa, vàries chicotetes dependències cartaginesas varen passar a mans dels romans.[19][46] Els cartagineses varen fer d'Agrigent, una ciutat portuària en mitat de la costa meridional de Sicília, el seu centre estratègic, per lo que els romans varen marchar sobre ella en 262 a. C. i la varen sitiar.[18] Els sitiadores tenien un sistema d'abastiment insuficient, en part perque la supremacia naval cartaginesa els impedia enviar suministraments per mar, i també perque no estaven acostumats a alimentar a un eixèrcit de quaranta mil hòmens. La major part de l'eixèrcit es va dispersar en una àmplia zona quan va aplegar l'época de la collita, tant per a participar en esta llabor com per a recolectar aliments. Els cartagineses, manats per Aníbal Giscón, els varen acometre en força, els varen prendre per sorpresa i varen penetrar en el seu campament, pero els romans es varen reunir i els varen véncer. Despuix d'este combat, abdós bandos es varen mostrar més cautelosos.[47]

a map of Sicily showing Rome and Carthage's territories, movements and the main military clashes 260-256 BC
Continuació de l'alvanç romà 260-256 a. C.

Mentrestant, Cartago va reclutar un eixèrcit el mando del qual va entregar a Hannón, fill de Aníbal, compost per cinquanta mil infants, sis mil ginets i xixanta elefants, format en part per mercenaris ligures, celtas i iberos, que es va reunir en Àfrica i es va enviar a Sicília.[18][48] Hannón va marchar en auxili d'Agrigent cinc mesos en acabant de que començara el sege.[18] Quan va aplegar, simplement va acampar en un terreny elevat, va participar en escaramuzas inconexas i es va dedicar a adestrar al seu eixèrcit; despuix de dos mesos, en la primavera de el 261 a. C., va atacar finalment, pero va resultar derrotat i va sofrir grans pèrdues en la batalla d'Agrigent. Els romans, baix abdós cònsuls —Lucio Postumio Megelo i Quint Mamilio Vítulo—, ho varen perseguir i es varen apoderar dels elefants i dels suministraments cartagineses. Eixa nit la guarnició cartaginesa va escapar mentres els romans estaven distrets, i al sendemà, estos últims es varen apoderar de la ciutat i els seus habitants; varen vendre a vinticinc mil d'ells com a esclaus.[49]


Despuix d'este triumfo romà, la guerra es difuminó durant varis anys: els dos bandos varen obtindre victòries menors, pero abdós carien d'un objectiu bèlic clar. En part açò es va deure a que els romans varen destinar molts dels seus recursos a una campanya finalment infructuosa contra Còrsega i Cerdenya, i després a l'igualment estèril expedició a Àfrica.[50] Despuix de prendre Agrigent, varen alvançar cap a l'oest per a sitiar Mitístrato durant sèt mesos, sense èxit.[42] En 259 a. C. es varen encaminar a Thermae (l'actual Termini Imerese) en la costa nort, pero, com a conseqüència d'una disputa en els aliats, estos i els romans varen acampar per separat. Amílcar ho va aprofitar per a mamprendre un contraatac que va sorprendre a un dels dos grups d'enemics quan es disponia a alçar el campament; l'arremesa cartaginesa infligió entre quatre mil i sis mil morts als romans. Amílcar va passar a prendre Enna, en el centre de Sicília,[51] i Camarina, en el surest, perillosament prop de Siracusa, i semblava estar prop d'apropiar-se de tota Sicília.[52] A l'any següent, els romans varen tornar a prendre Enna i finalment varen conquistar Mitístrato; després es varen traslladar a Panormo —el Palermo modern—, pero varen tindre que retirar-se, encara que es varen fer en Hipana i en 258 a. C. varen recobrar Camarina despuix d'un llarc sege.[53][54] Durant els anys següents, varen continuar en Sicília les chicotetes incursions, les escaramuzas i el canvi de bando ocasional d'alguna de les ciutats menors.[55]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Mills, 2011, pp. 157-158.
  2. ↑ Bagnall, 1999, pp. 21-22.
  3. ↑ Goldsworthy, 2006, pp. 29-30.
  4. ↑ Mills, 2011, pp. 115, 132.
  5. ↑ Goldsworthy, 2006, pp. 25-26.
  6. ↑ Mills, 2011, pp. 94, 160, 163, 164-165.
  7. ↑ Goldsworthy, 2006, pp. 69-70.
  8. ↑ Warmington, 1993, p. 165.
  9. ↑ Bagnall, 1999, p. 44.
  10. ↑ Bagnall, 1999, pp. 42-45.
  11. ↑ Rankov, 2015, p. 150.
  12. ↑ Scullard, 2006, p. 544.
  13. ↑ Starr, 1991, p. 479.
  14. ↑ Warmington, 1993, pp. 168-169.
  15. ↑ Lazenby, 1996, pp. 48-49.
  16. ↑ Bagnall, 1999, p. 52.
  17. ↑ Bagnall, 1999, pp. 52-53.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Mills, 2011, p. 179.
  19. ↑ 19,0 19,1 Warmington, 1993, p. 171.
  20. ↑ Bagnall, 1999, p. 23.
  21. ↑ Bagnall, 1999, pp. 22-25.
  22. ↑ Jones, 1987, p. 1.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 Goldsworthy, 2006, p. 32.
  24. ↑ 24,0 24,1 Koon, 2015, p. 80.
  25. ↑ 25,0 25,1 Bagnall, 1999, p. 9.
  26. ↑ Bagnall, 1999, p. 8.
  27. ↑ Mills, 2011, p. 240.
  28. ↑ Lazenby, 1996, p. 27.
  29. ↑ Sabin, 1996, p. 70, n. 76.
  30. ↑ Goldsworthy, 2006, p. 98.
  31. ↑ Lazenby, 1996, pp. 27-28.
  32. ↑ Goldsworthy, 2006, p. 104.
  33. ↑ Goldsworthy, 2006, p. 100.
  34. ↑ Tipps, 1985, p. 435.
  35. ↑ 35,0 35,1 Casson, 1995, p. 121.
  36. ↑ Goldsworthy, 2006, pp. 102-103.
  37. ↑ Casson, 1995, pp. 278-280.
  38. ↑ de Souza, 2008, p. 358.
  39. ↑ 39,0 39,1 Mills, 2011, p. 178.
  40. ↑ Wallinga, 1956, pp. 77-90.
  41. ↑ Goldsworthy, 2006, pp. 100-101, 103.
  42. ↑ 42,0 42,1 Goldsworthy, 2006, p. 82.
  43. ↑ Goldsworthy, 2006, p. 74.
  44. ↑ Lazenby, 1996, p. 158.
  45. ↑ Erdkamp, 2015, p. 71.
  46. ↑ Goldsworthy, 2006, pp. 72-73.
  47. ↑ Goldsworthy, 2006, p. 77.
  48. ↑ Warmington, 1993, pp. 171-172.
  49. ↑ Mills, 2011, pp. 179-180.
  50. ↑ Bagnall, 1999, p. 65.
  51. ↑ Bagnall, 1999, pp. 65-66.
  52. ↑ Lazenby, 1996, pp. 75, 79.
  53. ↑ Goldsworthy, 2006, pp. 82-83.
  54. ↑ Lazenby, 1996, p. 75.
  55. ↑ Lazenby, 1996, pp. 77-78.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Primera_guerra_púnica&oldid=876696»