Guerres pírricas

Archiu:Pyrrhic War Italy en.svg

Guerres pírricas

Plantilla:Campanyes de les guerres pírricas Les guerres pírricas (280 a. C.-275 a. C.) varen ser una série de batalles i aliances polítiques canviants que varen enfrontar als grecs (específicament Epiro, Macedònia i les ciutats-estats de la Magna Grècia), els romans, els pobles itálicos (primordialment els samnitas i els etruscs) i els cartagineses.

Les guerres pírricas varen començar inicialment com un conflicte de poca importància entre Roma i la ciutat de Tarento per la violació d'un tractat marítim comesa pels romans. Tarento, no obstant, havia prestat ajuda al governant grec Pirro, rei d'Epiro, en el seu conflicte en l'illa de Corfú, i havia solicitat ajuda militar de Epiro. Pirro va fer honor a la seua obligació en Tarento, per lo que es va unir a la série de conflictes que envolien a esta ciutat, Turios (aixina com atres ciutats de la Magna Grècia), els romans, els samnitas i els etruscs. Per a complicar l'anàlisis històric del conflicte, Pirro també es va involucrar en els conflictes polítics interns de Sicília, aixina com en la lluita que mantenia esta illa contra el domini cartaginés.

La participació de Pirro en els problemes regionals de Sicília va reduir l'influència cartaginesa allí dràsticament. En Itàlia, les seues intervencions semblen haver segut molt ineficientes, encara que varen tindre implicacions a llarc determini. Les guerres pírricas varen demostrar al mateix temps que els estats de la Grècia continental s'havien tornat incapaces de defendre les colónies de la Magna Grècia i que les legions romanes eren capaces de competir en els eixèrcits dels regnes helenísticos: els poders mediterràneus dominants de l'época. Açò va obrir el camí per al domini romà sobre les ciutats-estats de la Magna Grècia i va alvançar la consolidació del poder de Roma en tota Itàlia. La bona trayectòria romana en conflictes militars internacionals ajudaria també en la seua decisió de rivalitat en Cartago, lo que va terminar en les guerres púnicas.

Llingüísticament, les guerres pírricas són l'orige de l'expressió victòria pírrica, un terme per a una victòria guanyada en tal esforç i sacrifici que no compensa la ventaja obtinguda.

Escenari

Archiu:Italy 400bC es.svg

Pobles en la península itálica durant el IV

En els temps de les guerres pírricas, la península itálica havia segut objecte d'una consolidació gradual de l'hegemonia de Roma durant sigles. La guerra llatina (340-338 a. C.) havia deixat el Lacio baix domini romà, i la resistència dels samnitas contra el control romà estava aplegant al seu fi, en uns pocs conflictes remanentes de les guerres samnitas (343-290 a. C.)

Al nort del Lacio controlat per Roma estaven les ciutats etrusques, i al sur del Samnio controlat per Roma, es trobaven les ciutats-estats de la Magna Grècia: ciutats políticament independents de Sicília i del sur d'Itàlia colonisades pels grecs en els sigles VII i VIII a. C. (també la font de l'helenizaació la cultura romana)

En l'illa de Sicília, els conflictes entre les ciutats de la Magna Grècia i les colónies cartaginesas, que havien segut ocupades en els sigles VII i VIII, eren fets corrents.

El complex mosaic de distintes cultures italianes i sicilianes havia desembocat en una ret de conflictes i canvis territorials, en la que Roma era un participant més: mai havia intervingut en els grans assunts internacionals en el Mediterràneu, ni havia enfrontat la seua força militar contra cap de les cultures gregues dominants. Les guerres pírricas canviarien abdós fets.

Turios demana ajuda

En 282 a. C., la ciutat de Turios va demanar ajuda militar a Roma per a terminar en l'amenaça dels lucanos. En resposta, Roma va enviar una flota al golf de Tarento. Este acte va ser considerat pels tarentinos com la violació d'un antic tractat que prohibia la presència de la flota romana en aigües de Tarento. Enfurits per lo que consideraven un acte hostil, Tarento va atacar la flota, afonant quatre barcos i capturant un més. Roma va enviar una delegació diplomàtica a demanar compensació per lo ocorregut, pero les conversacions varen fracassar, desembocant en una declaració de guerra contra Tarento.

Els tarentinos, conscients de la seua inferioritat militar davant l'imminent atac romà, varen solicitar l'ajuda de Pirro de Epiro, qui desijós de construir un gran imperi emulant a Alejandro el Gran, va considerar la situació com un bon principi per als seus plans, i va acceptar assistir als tarentinos.